Espai de Dissidència

Ressenya del llibre de Felip Solé i Enric Pujol; Exilis, Angle Editorial i TV3, Barcelona, 2007, 276 pp.
Publicada al Diari de Girona, el passat 31 de juliol

L?any 2006 va ser oficialment
declarat any de la memòria històrica. Paradoxalment, a les institucions
estatals se?ls va oblidar organitzar la celebració. Al govern, a les places
públiques, als mitjans de comunicació i al BOE no se?n van enrecordar dels
compromissos pendents amb la ciutadania… i amb la justícia. Més enllà
d?alguns actes pràcticament clandestins, els vençuts de 1939, des de tot
l?espectre polític i contextual, han continuat essent exclosos de la tan lloada
Espanya constitucional i la seva modèlica Transició.

Com sempre, la tasca de
recuperació de la memòria històrica, recau en la societat civil i  una intel·lectualitat més potent del que
s?admet. Periodistes i historiadors recuperen dia a dia la narració oculta del
país, noms, cognoms i milers d?històries amagades per la història més o menys
oficial que acompanya la representació del present. Iniciatives com la d?aquest
llibre, extensió escrita de la sèrie homònima de la televisió pública catalana,
van en aquesta línia de reconstrucció fidel del passat amb l?esperit de bastir
uns sòlids fonaments de futur.

La historiografia dels darrers
anys ha reconstruït amb exhaustivitat i rigor el calidoscopi de drames
personals d?uns exilis sempre singulars. L?esforç d?investigadors competents,
en el context d?una gran embranzida historiogràfica, dóna pas a una nova fase,
la de difusió i pedagogia. Les revistes divulgatives, i molt especialment, els
documentals fets a mitges entre periodistes i historiadors, acaparen un interès
creixent del públic, i contribueixen a generar una memòria contrahegemònica que
expliquen, en bona part, el creixent distanciament Catalunya-Espanya.

Exilis va ser un projecte
d?alta qualitat a què ens té acostumats la factoria de documentals històrics de
TV3. Es tractava de mostrar els testimonis orals d?un exili polièdric enllaçat
per un discurs històric rigorosament cohesionador. El format televisiu té les seves
virtuts ?la narració gràfica- i els seus defectes ?un temps limitat-. Per tant,
resulta més que lògic, necessari, oferir una segona oportunitat a una bona
història, que permeti ampliar i aprofondir el contingut. El llibre resulta el
format ideal per assolir aquests objectius.

Els continguts segueixen
l?estructura dels guions. Sis capítols que narren les diverses fases de la
diversitat d?un exili que va col·locar a la frontera prop de mig milió de
fugitius de la barbàrie franquista. La diàspora, centrada en el dramàtic
èxode; refugiats, on s? analitza l?acollida, entre brutal i generosa que
deparaven autoritats, organitzacions i individus; Deportats, que recorda
l?internament als camps d?extermini nazi i el paper dels catalans a la
resistència i la guerra mundial; Expatriats, on es ressegueix la
trajectòria diversa dels exiliats en el moment en què la consolidació del
franquisme allunya la possibilitat del retorn; Revoltats, que recull el
paper dels catalans en les revolucionàries dècades dels seixanta i setanta; i Desarrelats
que reconstrueix el drama d?aquells que ja no van poder ni voler tornar, o
malgrat el retorn, mantenen l?exili com a condició vitalícia.

El format, acompanyat d?un
impressionant material gràfic, és constituït per píndoles narratives que
propicien una visió calidoscòpica, alhora que curosament ordenada. El conjunt
resulta un excel·lent llibre d?alta divulgació, i amb una qualitat d?impressió
que el permet equiparar-se a la tradició dels luxosos volums anglosaxons.
Tanmateix, més enllà de la qualitat del paper, de la pròpia aparença física, el
que més destaca és l?excel·lent estil. Ja han passat els temps en què els
historiadors només escrivien per als col·legues en una retòrica encriptada.
D?una banda es percep la visió cinematogràfica del guionista i realitzador
Felip Solé, ell mateix exiliat el 1974, que permet reconstruir diàfanament la
història amb una simple lectura, i de reconstruir un ambient transmissor de la
desolació de l?exili. De l?altra, l?ofici d?Enric Pujol, un dels màxims coneixedors
de d?aquest tema ?sobre el qual ha publicat dos volums i hi co-dirigeix un
projecte museístic- periodista, i historiador d?una obra extensa i reflexiva,
emmirallada en el seu biografiat Ferran Soldevila. Tot plegat, el conjunt
resulta una obra d?aquestes que evidencien la bona salut de la història del
país, fet que contrasta amb l?escassa capacitat, via interferències polítiques
i dictadures mercantils, d?arribar al gran públic.

Avui que es parla de la imposició
de l?assignatura d?educació per a la ciutadania, aquest colpidor relat esdevé
un extraordinari instrument didàctic, que ens convidaria a proposarlo com a
lectura obligatòria. Els exilis, mal que pesi, esdevenen un dels llocs de
memòria col·lectiva que fonamenten la identitat del país. Una memòria
conflictiva, sens dubte, perquè els exiliats encara són incòmodes, perquè la
seva presència ens evidencia les anomalies del present.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!