Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

10 de juliol de 2007
2 comentaris

Republicanisme, de Maurizio Viroli

Comentari del llibre de
Maurizio Viroli Republicanisme. Angle Editorial, Idees Assaig Breu núm.
17, Barcelona 2006, 178 pp

No representa cap novetat
afirmar que el republicanisme, com a concepte polític, està revifant entremig
d?un panorama dessolador. La crisi de la democràcia de partits, en la qual
aparells burocràtics excloents s?abroguen la representativitat de la
ciutadania, tot prescindint-ne, ens està abocant a una mena de nou
despotisme que s?expressa silenciosament en l?abstenció electoral i un distanciament
creixent de la ciutadania respecte de les institucions.

En aquest sentit, el llibre
de Maurizio Viroli, com altres que van apareixent de Phillipe Pettit
aprofondeixen en un pensament polític que malda per construir noves formes
polítiques inspirades en les tan denostades institucions clàssiques i medievals
de democràcia directa, especialment de les antigues repúbliques italianes del
Reneixement. El llibre que analitzem conté nombroses reflexions altament
interessants sobre la necesitat de recuperar, especialment des de l?àmbit més
pròxim, una consciència de comunitat política organitzada on sigui la
ciutadania la protagonista, enfront a la pressumta democràcia de partits en la
qual els polítics professionals acaben actuant d?intermediaris entre la
ciutadania i el poder, fet que els fa vulnerables a les pressions i a la
corrupció.

La llibertat per a Viroli,
en la mateixa direcció que les concepcions llibertàries de Stirner, Proudhon o
Kroptokin, s?entén com a una posició de no subjecció, és a dir, relacionada amb
la capacitat de l?individu de poder actuar en igualtat de condicions, sense
ningú que pugui fer servir el seu poder per sotmetre el ciutadà. És a dir, el
ciutadà ha de tenir seguretat econòmica enfront a un liberalisme que propugna
la capacitat d?enriquir-se sense límits. Això són coses que ja havia
reflexionat i que m?havien convertit en un detractor implacable del
neoliberalisme. Primer, cal assegurar la independència econòmica de l?individu,
tot impedint que les relacions laborals esdevinguin una excusa per a la dependència,
encara que això representin interferències ?que no obstacles- per a la
llibertat. Cal, per tant una societat del benestar potent per implicar la
ciutadania en un nou patriotisme cohesionador de la societat.

En aquest sentit, l?administració
de la comunitat, l?ha d?exercir la ciutadania de manera directa, sense
intermediaris (i jo afegiria, sense partits), utilitzant els càrrecs públics
com a la correcta administració de la república, enfront del botí de
guerra que els partits es reparteixen després de cada contesa electoral, i que
desprestigia la democràcia.

Aquest llibre, que ja dic,
no és fàcil de llegir, i en ocasions resulta ferragós, com succeeix
habitualment en l?assaig polític, resulta un punt de reflexió que hauria de ser
de lectura obligada per als estudiants de secundària, i de còpia obligatòria
per als polítics professionals. Estableix algunes idees realment suggerents ?tot
i que no resulten noves, atès que la tradició d?ètica política llibertària ja
havia abundat en aquest camp- L?assaig ve precedit d?una més que interessant
introducció de l?historiador italo-català Giovanni C. Cattini, que emmarca l?obra
en el context de l?agitada vida política de la República Italiana en els
darrers quinze anys, que va passar ràpidament de ser un ?tinglado? polític per
evitar l?accés al poder del partit comunista, a esdevenir una ?tele?democràcia,
proposta porno política berlusconiana que contrasta amb la impotència d?una
esquerra megaclaudicant, aquesta on en Maragall s?hi voldria emmirallar.

Un bon llibre, d?una
excel·lent ?i jo diria que de les més agosarades- col·lecció.

  1. Xavier, tan sols uns comentaris al que dius…

    les institucions clàssiques republicanes no eren democràtiques, ni en el sentit original de la paraula (democràcia directa) ni en l’actual (democràcia representativa).

    La idea principal era “l’imperi de la llei”, avui conegut com estat de dret. La llei tan sols pot prevaldre quan, com dius molt bé, quan tothom té la mateixa capacitat d’acció. En aquest sentit el més important de les institucions republicanes no és la conformació de majories sinó que cap col·lectiu tingui la capacitat d’imposar-se a la resta, encara que sigui majoritari.

    Un exemple és la república de Roma, on tot l’entramat institucional estava pensat de manera que ningú pogués actuar sense un ampli consens.

    De fet, fins al s. XVIII, es considerava que república i democràcia eren incompatibles, doncs en democràcia una majoria pot limitar de manera injusta però legal els drets d’una minoria. Per desgràcia, això passa encara en el s. XXI i no cal anar molt lluny per veure-ho! 🙁

    La reconciliació entre democràcia i república ve de l’aplicació de conceptes com separació de poders, limitació de poders, sobirania popular, igualtat efectiva… Sense aquests conceptes, republicans que no democràtics, una democràcia esdevé un despotisme exercit per la majoria.

    Val a dir, que dintre d’aquest esquema els partits polítics tenen un paper molt important. Són el filtre que ha de garantir que els representants escollits democràticament tenen les virtuts cíviques requerides per entendre què es pot decidir i què no es pot decidir de manera democràtica.

    El problema actual, al meu entendre, no és l’existència dels partits, sinó que han renunciat a fer la funció que els hi pertoca. Ja no defensen els interessos dels ciutadans sinó el de les institucions, que han esdevingut els seus. I les majories han esdevingut l’instrument per defensar aquests interessos particulars.

    En aquest sentit em va semblar interessant la proposta del president Maragall de crear partits més amplis, amb lideratge compartit i oberts a la participació ciutadana (eleccions primàries). També un sistema electoral majoritari potenciaria el paper dels representants en front dels dictats de les cúpules dels partits.

    La democràcia directa o participativa serà positiva en la mesura en que contribueixi a que les decisions siguin més JUSTES i a un millor funcionament dels partits polítics. Si tan sols es tracta de prendre les decisions d’una altra manera serà un pas enredera… no oblidem que a Sòcrates el va executar injustament una democràcia directa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!