Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Aquesta setmana s?ha
confirmat que la històrica Unió
Esportiva Figueres ha estat venuda a un entremat empresarial que traslladarà
l?equip a Castelldefels. És una manera d?aconseguir amb diners allò que altres
havien mantingut competint. Signes dels temps. La propietat, els diners és
central. L?esport, l?èpica quotidiana damunt la gespa no és més que un decorat
per fer negoci.
M?agradava el futbol. De
petit i jove havia jugat, i tot i que no era gaire bo, i que perdia més que
guanyava, encara recordo la màgia de perseguir una pilota i de sentir-me part
d?un col·lectiu que s?apassiona, pateix, gaudeix, s?emprenya i esclata de joia
a l?uníson. Com Albert Camus, sabia què era jugar al carrer, a la plaça i en
camps de terra grans i petits. Com ell també, coneixia que el joc mantenia un
valor metafòric que anava molt més enllà del propi resultat. Esdevenia com un
simulacre de la vida, on l?error esdevenia més fonamental que l?encert, i el
treball dur i rocallós, abans que la fil·ligrana.
«M?agradava el futbol», com
bé pot captar el lector, és una expressió de passat. Ara reconec que allò que
passen en ?prime time?, ?en obert?, ?en tancat? als televisors s?assembla més
al circ que a l?esport. És un pur espectacle pretenciós. Més que una fira, es
tracta d?una indústria de la vanitat, on tot, començant pels diners, està
inflat artificialment. Ho confesso. M?hi he passat molts patis veient jugar els
de cinquè contra els de sisè… i us ho puc ben assegurar. Allò sí que és
futbol de debò. Corren s?equivoquen, fan pífies, no tenen toc ni amb prou
feines desmarcatges. No funciona la lògica, només la intuïció i l?instint. És
purament autenticitat.
Allò que li han fet al
Figueres (al qual li havien posat l?horrorós nom de Miapuesta Figueras
no té nom. O sí… Pot dir-se especulació, negoci, indignitat.
Crec que fóra bo aprofitar
un cas com aquest per fer allò que tants desitgem i tan poc ens sentim capaços
de fer. Seria partidari que la gent de Figueres, i de tants altres llocs dels Països Catalans amb equips no
professionals se segreguessin de la Federación Española de Futbol (i la seva
súbdita catalana) i organitzéssin una Federació lliure, amb una lliga pròpia
amb una única divisió d?equips amateurs dels Països Catalans. Que tots els
jugadors tinguessin obligació de residir durant cinc anys a la zona propera a
la localitat d?on és l?equip (per evitar especular i reforçar la identitat
comunitària), que tothom percebés idèntics ingressos, més enllà de la seva
vàlua, que no fos permesa la publicicitat, que els nostres mitjans de
comunicació hi donéssin suport incondicional (amb partits en obert arreu), i
amb algunes modificacions a les regles del joc per tal de poder veure més gols.
Aquest sistema podria facilitar la creació de federacions paral·leles (País
Basc, Occitània,…) i permetre una Federació Internacional pròpia. Si no ho
fem així, no hi haurà manera de fer seleccions catalanes.
A més, ja dic jo. Potser
jugarien pitjor, no serien tan bons. Tanmateix recuperaríem allò que li falta
al futbol actual; autenticitat.
Figuerencs, a què espereu!
Vosaltres, que heu proclamat tantes vegades la república, ja és hora que
declareu la independència futbolística!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No havia sentit la notícia. A mi, que quan m’apassionava el futbol, era un fanàtic de la Unió Esportiva Lleida, l’etern rival del Figueres, em dol les desaparicions de clubs esportius històrics a mans del capitalisme salvatge.
Respecte a la creació d’una lliga de futbol alternativa i "autèntica" dels Països Catalans, això és una proposta utòpica, però somiar és gratis i realment així es podrien recuperar molts dels valors que la professionalització de l’esport ha anat fent perdre. Utopia!