Espai de Dissidència

Us passo un fragment del diàleg final / resum, del llibre que presentem aquest vespre a Girona;

DIÀLEG

UNA SOCIETAT DESARTICULADA?

Amb Enric Pujol, Giovanni Cattini, i Xavier
Diez

Xavier Diez: Un dels
defectes, a primera vista, que presenta aquest volum, teòricament sobre
societat, és la pràctica inexistència de debat sobre els problemes socials: les
desigualtats, la precarietat laboral i altres aspectes afins. En aquest sentit,
el to general segueix força la tònica dels debats públics; insistència en
qüestions identitàries i tendència a ometre les problemàtiques socials del
país, que continuen essent molt greus i pronunciades, i a disfressar-les a
partir d?altres epígrafs com la qüestió de l?emigració.

Enric Pujol: Certament es
troba a faltar aquest element d?anàlisi estructural de la societat. Jo no crec,
de tota manera que siguin els debats identitaris els qui acaparin l?atenció
pública en detriment dels altres, sinó més aviat la manca de debats social en
general. El que passa és que a nivell públic s?han deixat d?abordar aquestes
les problemàtiques i això s?encomana a tots els àmbits. Paradoxalment, pel que
fa als Països Catalans, estrictament en aquells territoris dependents de
l?estat espanyol, aquesta eliminació de drets és més que òbvia. No es pot dir
el mateix, en canvi, pel que fa a la Catalunya Nord, on hi ha una altra lògica
política i valdria la pena que hi parléssim perquè podria servir de contrapunt.
Per exemple; són possibles o no són possibles, les 35 hores o el reforçament
dels drets laborals? Quan veiem que a cinc minuts de La Jonquera, això és un
altre món, ens hauria de servir per reflexionar i contemplar el concepte Països
Catalans d?una manera més global, perquè és obvi que un altre model social és
possible, i necessari. I més aviat som els catalans del sud els qui n?hauríem
d?aprendre dels nostres conciutadans del nord.

Giovanni Cattini: A mi
m?agradaria reflexionar en termes generals, i així, més que de les situacions
concretes que poguem viure als Països Catalans, en tota la seva complexitat, o
a Itàlia, hauríem de parlar d?una crisi profunda de l?esquerra. Crec que hi
manquen propostes i debats en l?àmbit ideològic. En els debats actuals sobre el
nou republicanisme, a partir d?alguns pensadors nord-americans com Alberoli o
de l?irlandès Phillip Petit, la qüestió social queda amagada entre una retòrica
arficiosa i superficial que no arriba a plantejar els problemes de fons. En
aquest sentit, la intel·lectualitat tradicionalment lligada a l?esquerra,
especialment després de la caiguda del mur de Berlín, no ha sabut oferir
respostes i discursos d?una manera engrescadora o creïble per a la majoria de
les persones. Aquesta absència o deserció dels pensadors va més enllà dels
àmbits geogràfics concrets. Aquest volum, doncs, és el reflex d?aquesta
incapacitat de les esquerres de repensar les polítiques socials.

X.D. En el pròleg, Francesc
Foguet, utilitza el terme retorn sisífic, com a metàfora de l?eterna
frustració del país a l?hora de buscar sortides en moments de crisi. Estableix
paral·lelismes entre el moviment de la Solidaritat Catalana, el 1906 amb la
frustració d?expectatives que comporta el nou estatut desdibuixat acabat
d?aprovar fa poques setmanes, i que per a molts, constitueix un fracàs més a
afegir a una inacabable llista. D?altra banda, també fa esment a unes noves
generacions clarament insatisfetes davant el sistema polític actual,
creixentment definit com a Segona Restauració, i que s?ha mostrat
incapaç de resoldre l?encaix nacional o l?encaix social, o de simplement
generarar una situació general de benestar equitatiu en el conjunt social. El
sentiment de frustració col·lectiva davant el present en un context pretesament
d?expansió econòmica sembla cada vegada més omnipresent en determinats àmbits
intel·lectuals dissidents, i també a nivell de carrer. Espanya i els Països
Catalans porten una dècada de creixement econòmic ininterromput, i en canvi,
molta gent no constata que millori la seva vida personal, ni se satisfacin les
expectatives econòmiques ni que les perspectives immediates resultin
precisament positives. Percebeu vosaltres també aquesta insatisfacció?

E.P. Jo no m?atreviria a dir que
es tracta d?una insatisfacció general, sinó més aviat per sectors. Les
transformacions en les percepcions generals, a nivell social o econòmic, no es
generen d?un dia per l?altre. En canvi, la crisi política que esmenta en
Foguet, pot durar molts anys, especialment en un moment de conformisme
generalitzat. Els insatisfets són la gent crítica. No està clar, d?altra banda,
que aquesta massa crítica sigui capaç d?imposar noves realitats, perquè en la
correlació de forces de la política o la societat catalana, el seu pes és
reduït. És cert que hi ha unes tendències i uns corrents que podrien empènyer
vers el canvi, encara que hi ha una base insuficient per edevenir un agent
decissiu. A la Catalunya nord, en canvi, aquesta correlació de forces provoca
que aquest territori estigui en una posició diferent, i penso que a nivell
social, millor que aquí. No acabo de veure a la resta dels Països Catalans que
aquests sectors dissidents, per la seva feblesa numèrica, sigui capaç de girar
una truita. Per exemple, a nivell nacional, no es pot tombar un estatut
objectivament insuficient. Les veus inconformistes respecte d?aquest sistema
sorgit a la Transició no es tradueix en dades electorals. D?altra banda, si van
mal dades, tal com comentava Cattini, a nivell europeu, aquí encara més.

G.C. És indubtable que el
resultat del referèndum ha deixat clar el desencís d?un segment important del
país, i a la vegada, representa un fracàs més de l?esquerra europea, a l?arc
mediterrani com a mínim. Està fracassant aquí, va fracassar de manera miserable
el programa de les esquerres plurals franceses, i a Itàlia van aconseguir una
victòria per la mínima, més com a reacció antiberlusconi que no pas per una
capacitat d?engrescar amb un conjunt ideològic més o menys estructurat. És un
moment de crisi profund i de llarga durada, i que no sabem cap a quina incerta
modernitat ens portarà.

X.D. Un dels temes més recurrents
en aquest treball, i a la vegada en els debats intel·lectuals als quals
assistim és el de la qüestió identitària, fins i tot d?una manera abusiva,
encara que no podem obviar que aquest tema resulta central, especialment en un
moment de globalització, en el qual aquesta s?esdevè més fràgil, i pot
contribuir, encara més, a deconstruir i alienar els individus. Pot sobreviure
la nació en les actuals circumtàncies d?opes hostils identitàries contra
aquelles que no disposen de la cobertura d?un estat? Més encara si ens referim
a un marc precari, com és el dels Països Catalans, caracteritzat per la
fragmentació administrativa i sovint en contra dels estats on aquestes es
troben.

E.P. Aquest és el repte. Això ha
funcionat fins ara. El que hi ha de nou és que hi ha hagut un reforçament de la
qüestió nacional. Fins fa quatre dies aquest tema semblava a punt de tancar-se
per sempre més. Ara en canvi, la identitat ha esdevingut un factor poderós i
important en un moment de grans canvis, d?eclosió nacional. Des de
l?enfonsament del mur no paren de sorgir nous estats nació. Paral·lelament
assistim també al creixement i consolidació d?institucions supranacionals que a
la vegada han de mostrar-se respectuoses amb aquesta diversitat nacional. És
normal que hagi sortit aquest tema perquè en aquest moment que ens ha tocat
viure, resulta preeminent. Molta de la gent que pretenia enterrar aquests
debats, que es pensava que això de les nacions era un invent, com Eric
Hobsbawn, es troba més desprestigiat que mai, perquè la realitat actual
contradiu de forma fefaent el seu discurs. I en l?actualitat, a nivell
acadèmic, arriba a tenir una entitat com a element d?anàlisi, que fins fa poc
no en tenia. Un Pierre Vilar que descobreix la nació en un nivell teòric va ser
considerat marginal, fa relativament poc temps, a l?estat francès. En canvi, ara
qui tracta els temes relacionats amb el fet nacional són l?establishement
acadèmic, sobretot anglosaxó amb gent com l?Anthony Smith o Benedict Anderson.

G.C. Caldria preguntar-se ara
sobre el sentit actual de les polítiques nacionalitzadores. Ja no podem pensar
des dels paràmetres del segle XIX, on se suposava que l?estat havia d?imposar
una escola, una xarxa de carreteres i fer partíceps els ciutadans, a través de
les institucions, del seu projecte de nació. Al segle XXI, en canvi, i parlant
de la societat catalana, podem plantejar un programa que faci possible una
nacionalització? Estem davant d?uns reptes considerables, amb una immigració
força creixent, arribada de cultures molt diferents i amb la dificultat de fer
entendre a les persones que arriben a un territori amb un fet nacional
peculiar, que ultrapassa els seus esquemes previs. Això no té ni pot tenir
respostes fàcils, sinó que suscita grans interrogants.

E. P. Hi ha un element, en el cas
català, que també té una articulació entre els diferents territoris que
constitueixen l?àmbit dels PPCC. No només pel fet de bastir una estructura
política comuna, potser a llarg termini, sinó per la creació de determinats
elements que faciliten la identifiació de la ciutadania de manera quotidiana.
Per posar un exemple, la creació d?un mercat cultural o un espai
comunicacional. El repte és acabar d?articular això que ja existeix, tot i que
no acaba de funcionar prou bé. Posaré un exemple. Darrerament, els narradors
més joves i més potents de la literatura catalana són dos nord-catalans; Joan
Lluís Lluís i Daniel Beszonoff, els quals, a més, constitueixen un gran èxit de
vendes. Fins i tot, podríem
dir que són autors mediàtics, com no havia passat mai amb cap autor
rossellonès. Per tant, aquest mercat, existeix. A la vegada, de les
revistes més prestigioses en el panorama comunicacional s?editen a València.
Per tant, ens trobem amb experiències exitoses que caldria estructurar d?una
manera més eficient. Potser ara no és el moment de pensar en un estat nació a
la manera que s?entèn des del segle XIX. Hi ha moltes fórmules, que entre tots
hauríem de buscar, i que hi podrien equivaldre, a efectes pràctics. I això,
políticament ja es comença a veure ben clar.

G. C. Parlant també de les
enquestes que surten als diaris, sobta molt les diferències entre un món
acadèmic que pot tenir l?àmbit de referència la comunitat cultural dels PPCC, i
que quan baixes al nivell del carrer, aquesta percepció divergeix d?una manera
clara. Quan parlem de nacionalització hem de pensar que l?estat espanyol, des
de fa uns vuit anys, ha recuperat, un poder nacionalitzador amb una gran
embranzida i en un sentit molt maniqueu. Si voleu un exemple banal, encara que
molt significatiu, el podem trobar a l?últim Mundial de futbol, amb un gran interès
per què el nacionalisme d?estat i els símbols de la nació ocupessin l?espai
públic.

E. P. Encara que quan va perdre,
com sempre, de seguida es va acabar tot.

X.D. Permeteu-me una anècdota al
respecte. A Girona, el dia que Espanya va perdre davant la França de Zidanne,
per cada gol francès es tiraven el triple de coets que per cada gol espanyol. L?exhibició impúdica i desacomplexada
de nacionalisme espanyol generava la reacció contrària i posava de relleu la
manca de consens, a nivell espanyol, respecte de la identificació simbòlica amb
Espanya.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!