Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Avui recupero un fragment de l’extens article que vaig publicar a la revista Idees, (núms 28-29), 2006, on faig una interessant descripció del que succeeix i succeïa amb la memòria històrica quan els qui pretenien indagar en les fosses, en teòrica plena democràcia, se’ls multava i empresonava.
L’article es diu "Imaginaris contraposats. La doble memòria del franquisme i la transició. Ruptures catalanes respecte la història oficial"
Pocs dies abans d?iniciar aquest
assaig, vaig tenir l?oportunitat de llegir el darrer llibre de Vicenç Navarro El
subdesarrollo social de España. Tot i conèixer abastament les idees
d?aquest sociòleg barceloní, i d?haver tingut el privilegi de tractar-lo, la
lectura d?aquesta novetat em va desanimar. Què més es pot escriure sobre la
incidència del franquisme en la nostra quotidianitat diària que no hagi exposat
tan clarament? Val la pena repetir idees que, malgrat ser expressades per un
no-historiador, reblen el clau de manera tan precisa sobre com el passat
condiciona tan estretament el nostre present?
Navarro, un
personatge incòmode per a l?establishment, parla sempre sense complexos.
La seva condició d?exiliat ?va haver de fugir del país en plena dictadura per,
literalment, salvar la pell- i de viure en societats tan allunyades de la
nostra dissort històrica com Suècia, la Gran Bretanya i els Estats Units van
dotar-lo d?un conjunt d?experiències que el col·loquen en una posició
privilegiada per valorar, d?una manera prou objectiva, el trist panorama d?una
societat catalana i espanyola incapaç de resoldre els seus problemes endèmics.
El seu retorn, durant la segona meitat dels noranta, devia ser traumàtic. No
només va constatar el que ell mateix denuncia, el nostre subdesenvolupament
social, sinó que aquest era percebut majoritàriament com a la cosa més natural
del món. En termes informals, al·lucinava quan constatava el conformisme
dels seus alumnes de la Universitat Pompeu Fabra davant les injustícies
quotidianes alhora que ignoraven les seves causes. En altres termes,
s?indignava davant l?escàs o nul coneixement sobre la història immediata del
país, un passat carregat d?injustícies, crims i criminals, en una societat
anestesiada.
La línia de pensament de
Navarro és simple, encara que, en termes de ciències socials i d?anàlisi
històrica, irrefutables. La Segona República va ser el darrer intent seriós de
resoldre els problemes endèmics d?Espanya, el més destacat dels quals, les
insuportables diferències socials, principal factor del seu subdesenvolupament.
La por a la pèrdua de posicions socials per part dels grups dominants va ser la
causa principal d?un cop d?estat que va degenerar en una guerra d?extermini i
la implantació d?un règim feixista. Aquest resultat va assegurar-los quaranta
anys d?hegemonia sense fisures, en un període que podríem anomenar com a la
guerra dels quaranta anys, en el sentit que el franquisme esdevé una guerra
de classes, dels privilegiats contra els treballadors. La desaparició física
del dictador va permetre l?adequació de l?estat a determinades regles
d?homologació amb la resta de països occidentals, amb un nou règim de llibertats
democràtiques i formals. Tanmateix, aquestes transformacions van comportar un
pacte segons el qual la majoria de l?oposició va haver de renunciar, no només a
fer justícia davant un dels règims més criminals, en termes absoluts, d?Europa
(medalla de bronze, després d?Stalin i Hitler, a l?hora d?eliminar físicament
els seus ciutadans), sinó a comprometre?s a no alterar les relacions de poder
al nostre país. És a dir, assegurar mantenir la posició de domini dels poders
fàctics, i a condemnar-nos, per tant, a viure en un país socialment
subdesenvolupat, en una dels estats més classistes d?occident[1].
A l?hora d?analitzar el
conformisme general amb què s?accepta aquesta situació, percebuda sovint com
l?única possible, com si es tractés d?un fat inexorable sobre el qual no es pot
intervenir, la qüestió de la memòria històrica esdevé un factor clau. El tòpic
de Santayana diu que qui desconeix la història sembla condemnat a repetir-la.
No sembla que aquest sigui el problema. Sí en canvi podem comprovar, especialment
aplicable al cas espanyol i català, que la ignorància sobre el nostre propi
passat fa fàcilment manipulable la ciutadania, que pot acceptar amb normalitat
fets i condicions inacceptables. I el cas sobre com ens aproximem al lapse
temporal més ignominiós de la nostra història contemporània n?és el millor
exemple.
El pacte de silenci
imposat durant la Transició va ser una condició imposada pels vencedors de la
guerra civil, per continuar la seva hegemonia anterior. Una política de memòria
que reivindiquès els vençuts, que homenatgés les víctimes de la repressió
podria degenerar fàcilment en la demanda de responsabilitats. I si bé és cert
que ja en els anys setanta uns judicis de Nüremberg haguessin estat inviables,
tenint en compte que l?estructura de classes i les nissagues familiars que
constitueixen les elits econòmiques, funcionarials i culturals ?incloent-hi una
església espanyola no caracteritzada precisament per les virtuts cristianes- la
reobertura de les fosses ?i de les misèries del país- hagués fet trontollar les
bases de l?estat, tal com el coneixem avui, i la deslegitimació dels qui avui
encara copen els espais reals de decisió. El silenci, l?oblit decretat, doncs,
quedava imposat, perquè, des del punt de vista de les institucions hereves del
franquisme ?que en bona part determinen encara avui les decisions del país- la
memòria podria ser un factor subversiu que alterés les bases del seu poder.
I el fet, és que quan es
parla de la subversió de la memòria, no cal remetre?ns exclusivament a l?alta
política, o la monarquia, o a les institucions supremes. De vegades, l?escala
local esdevé molt més diàfana per comprendre la correlació de forces. A tall
d?exemple, no és cert que s?intenti ara, després de trenta anys d?iniciada la
Transició, una política de rehabilitació de les víctimes. Les primeres
exhumacions de la democràcia van tenir lloc ja durant la dècada dels setanta.
L?historiador Francisco Espinosa[2]
relata alguns intents, com el cas de l?alcalde de Torremejía, a Extremadura,
que va gosar, el 1979, donar digna sepultura a 36 afusellats del seu municipi.
Algú va presentar denúncies en contra seva per contravenir normatives
sanitàries i utilitzar fons públics per a l?operació. Se?l va multar, se li van
embargar béns i se?l va mantenir en situació de llibertat provisional fins
passat l?intent de cop d?estat de 1981. L?advertiment per part de les elits locals eren clars. Cap
municipi de la zona va repetir l?experiència. Encara avui, remoure les fosses
de l?oblit, no desvetlla els fantasmes del passat, sinó els temors dels
poderosos d?avui.
[1]
Navarro, Vicenç; El subdesarrollo social en España. Causas y consecuencias. Anagrama,
Barcelona, 2006, en especial la segona part, pp. 125-220 i entre elles un
capítol dedicat a analitzar la qüestió de la memòria històrica, pp. 150-158. No
és el primer llibre que el sociòleg barceloní s?hi dedica. Ja abans, el 2002 el
seu assaig Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se
habla en nuestro país va obtenir el premi Anagrama d?assaig, i entre
diversos cercles va propiciar una certa polèmica, aviat silenciada perquè els
mitjans de comunicació del país no semblen disposats a debatre idees com les
exposades pel polèmic autor. Bona part dels seus treballs i articles també
poden ser consultats a la plana personal http://www.vnavarro.org/
[2] Espinosa Maestre,
Francisco:«La memoria de la represión y la lucha por su reconocimiento (En
torno a la creación de la Comisión Interministerial)» a Hispania Nova.
Revista de Historia Contemporánea, núm. 6, (2006), disponible en format
electrònic http://hispanianova.rediris.es/
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens tota la raó: la transició va servir per blindar els franquistes (polítics, funcionaris, policies, militars, intel·lectuals, etc.) Gràcies a la transició van poder conservar els seus privilegis i no van haver de retractar-se de res ni van haver de donar explicacions pel seu suport a la dictadura. I aquesta gent són els que ara van de demòcrates i posen el crit al cel quan De Juana passeja pels carrers de San Sebastian. Diuen que això és un insult per a les víctimes d’ETA. I ells, que van ser protagonistes o còmplices d’una dictadura sanguinària, molt més sanguinària que ETA, quants anys fa que es passegen pels carrers sense que cap de les víctimes hagi pogut exigir-los cap responsabilitat? La impunitat dels franquistes, això sí que és un insult a les víctimes de Franco i a la democràcia.