Espai de Dissidència

Ho confesso. Sense arribar a
la categoria de fan (abreviatura inglesa de fanatic) sóc un fidel
seguidor de Serrat des de finals dels setanta. De jove, em sabia de memòria una
trentena de cançons seves. Alguns dels seus temes són autèntiques obres d?art.
Reconec la seva capacitat de connexió amb sensibilitats diverses. I sobretot,
n?admiro la seva capacitat d?anar per lliure, en contra de tota secta o
grupúscul. Sí, és cert que durant els vuitanta es va deixar arrossegar per les amistats
perilloses del PSC, suposo que més per afinitats personals que per un
conscient ideari polític ?que imagino eclèctic-. Tanmateix, qui sóc jo per
jutjar el seu capteniment, al cap I a la fi, el que m?atreu són les seves
músiques, algunes de les quals mantenen un to d?himne apòcrif.

Quan vaig veure que el diari El País…

l?homenatjava amb una
reedició d?alguns dels seus discos, vaig decidir a adquirir-ne el màxim
possible. Tinc una desena llarga de vinils, la major part d?ells ratllats
d?haver-los fet servir tant. Alguns els vaig passar a cinta, encara que la
qualitat no és el mateix… l?oportunitat, doncs, de gaudir d?una
remasterització en cd semblava prou digna…Tanmateix, en veure la programació
que pensava treure El País, vaig sentir-me molt decebut.

Dels dotze cds que pensa
editar aquest diari… no n?hi ha cap en català! A veure, anem a pams. Jo sóc d?aquells
que sempre han defensat que cada artista ha de cantar en la llengua que li
vingui de gust. Al cap i a la fi, en Serrat és tan bilingüe com jo. Tanmateix,
el que trobo és els promotors de la col·lecció han escamotejat, simplement,
l?obra en català del cantautor del Poble Sec. Ja se sap, ?no deu vestir bé?,
?fa massa folclòric?, ?provincià?,… estic convençut que deu haver-hi algú que
ho ha fet per tal que el gest no fos malinterpretat i que els lectors fessin
boicot al diari, per ser un cau de nacionalistes. Francament, no puc
entendre que entre els àlbums de Serrat se n?incloguin d?alguns força mediocres
com ?Bienaventurados?, ?El Sur también existe? o ?Sombras de la China? i que
els lectors, vinguin d?on vinguin, no puguin gaudir de ?Tal com raja?,  ?Ara que tinc vint anys? o ?Res no és
mesquí?, infinitament superior. És tan absurd com escamotejar les òperes de
Mozart en italià, perquè no vesteix.

Des de fa alguns anys, la
deriva espanyolista ?en l?acepció més intolerant del terme- de El País
comença a ser, més que preocupant, kafkiana. Quan no ataca a tot allò que soni
a ?català? tret d?algunes manifestacions folclòriques, segueix molt en la línia
de l?esquerra oficial d?aquest país, la de la invisibilització d?allò que no
s?adiu amb la ?cultura universal?, en español, por supuesto.

I això, més que indignar, fa
molta pena. Perquè de Serrat se?n recorden sempre de les batusses amb el Setze
Jutges per cantar en la llengua que volia, i n?ignoren sempre, que es va
guanyar un fèrtil exili a Llatinoamèrica ?allà sí que l?entenen bé- perquè
volia una cosa que en trenta anys de democràcia, no ha aconseguit encara ningú,
cantar en català a Eurovisión.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!