Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Comentari del llibre Contrarevolució.
Els fets de maig de 1937, de Ferran Aisa. Edicions de 1984, Barcelona,
2007, 334 pp.
Dijous passat, 30 de
maig, conjuntament amb l?Enric Pujol, vaig presentar a Girona el darrer llibre
del meu col·lega Ferran Aisa. A l?acte, he de dir, va venir el doble de gent
que a la meva presentació poques setmanes abans (quina enveja!), i en fi, en
Ferran, amb qui compartim ofici d?historiador, i que ens coneixem des de fa una
dècada, em va concedir l?honor de fer-hi una presentació (la segona que li
faig) És lògic correspondre amb una ressenya improvisada al meu blog, del
llibre que efectivament vaig acabar un dia abans d?intervenir.
L?any 2006 va ser el de la
Memòria Històrica. Tanmateix, ens vam oblidar de celebrar-ho. Aquest buenisme
de l?esquerra zapateriana, que no duu enlloc perquè no hi ha prou valor per anar més enllà del silenci decretat pel franquisme i els acòlits de la
monarquia, va permetre que els aspectes controvertits de la història passessin
de puntetes als mitjans de comunicació i debats públics.
De fet, ni la República, ni
la Guerra, ni el que s?esdevingué aleshores han acaparat l?atenció dels
mitjans ni de la societat com sí succeeix en els països normals quan els aniversaris esdevenen una oportunitat per revisar el passat, que no és altra cosa que mirar el present amb una mirada renovada.
Ferran Aisa exposa veritats incòmodes. Veritats que només coneixen historiadors independents (és
a dir, els que no duem cap carnet polític ni hem estat mai comunistes) i lectors que es guien per la raó i la reflexió, no pas pel prejudici i la consigna partidària.
Primera veritat. En aquest
país va haver una revolució. Una de les més importants que s?han esdevingut
mai. La del 19 de juliol de 1936 ha estat una les tres més espectaculars del
segle XX (les altres, la russa i la mexicana). Van haver col·lectivitzacions, que
més o menys van funcionar -com demostren els llibres de Castells i Cárdaba- i van demostrar al món que el col·lectivisme com a
fórmula organitzativa funciona (de fet, els propis teòrics del management
contemporani imiten moltes de les tècniques aplicades a les empreses col·lectivitzades com les reflectides per Frank Mintz o Hans Magnus Enzenberger al seu curt estiu de l’anarquia.
Segona veritat. Catalunya va
funcionar com un país independent, amb la seva pròpia indústria de guerra i
exèrcit. Per cert, que aquesta direcció (o no direcció) catalana de la guerra
va fer de les mil·lícies populars (tan criticades per la historiografia oficial,
i tan lloades pel militar britànic, historiador i autor d?obres com Stalingrad,
Anthony Beevor), com a eficaces forces capaces de contenir un exèrcit superior a l?Aragó,
i responsable d’algunes victòries republicanes. De fet, els
milicians catalans, en especial la columna Durruti, l?Ortiz i la Carod,
recordaven als ANZAC de la primera guerra mundial. Unitats militars flexibles,
amb gran iniciativa, i una gran capacitat d?improvisació sovint malinterpretada
com indisciplina. No és casualitat que tan Beevor, com el coronel historiador Blanco Escolà considerin el cenetista Cipriano Mera el segon millor comandament militar de la guerra civil, després del general Vicente Rojo.
Tercera veritat. L?èxit de
la revolució i la independència de Catalunya esdevenien una doble amenaça. Una,
per al comunisme estalinià, que tem l?extensió d?una alternativa al
totalitarisme del terror impulsat per petits burgesos que afirmen liderar la
revolució proletària, i l?altra per l?Espanya eterna, que veu en la
independència real catalana una possibilitat de trencament del seu país. A més, iniciatives diplomàtiques com les elaborades pels anarquistes i la Generalitat com la de concedir la independència al Marroc per desestabilitzar les forces feixistes a la reraguarda, comporten l’espant i el rebuig d’unes autoritats republicanes penjades encara, de l’imperi espanyol. L?antes
roja que rota franquista, podria ser bescanviada per la filosofia antes
azul que rota que practicaven els republicans espanyols.
Quarta veritat. En funció de
l?anterior, a Catalunya, als anarquistes i al POUM, grup insubmís a la lògica centralitzadora comunista, se?ls fa la vida
impossible. No arriben municions. Es prenen decissions militars equivocades, es
fa una política conspirativa,… i finalment, la burgesia, ressentida amb la idea
que la classe obrera ha suprimit les classes socials, es fan comunistes … per
iniciar la contrarevolució! Els comunistes, el PSUC, per tant, actua com a
principal factor contrarevolucionari. Catalunya, com relata Orwell esdevé el
primer escenari de la contrarevolució soviètica, i de les seves purgues. I els
comunisme no acaba essent cap altra cosa que la recuperació del poder de
classe, i del poder d?Espanya respecte Catalunya.
Avui, quan Saura demostra
tenir una obsessió malaltissa per Núria Pórtulas i els anarquistes, quan IC veu
que només els voten els pijos de mala consciència de la banda alta de la
Diagonal, és que no se?n recorden del que va passar durant el llunyà (o no
tant) maig de 1937, quan sota el fals
dilema guerra o revolució, van acabar matant les possibilitats d?una societat
sense classes. De fet, és quan maten la revolució quan definitivament es perd la guerra.
Un gran llibre, escrit amb el rigor de l?historiador i les bones formes
comunicacionals que demostra abastament el periodista, poeta i escriptor Ferran
Aisa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Des d’aquest punt de vista va ser més una reacció col.letiva davant un estat d’excepció provocat per l’amenaça d’un alçament militar contra les institucions i t i la legalitat del sistema democratic vigent per defensar la república front les forces no democràtiques minoritàries falangistes, militars, episcopals i els poders factics que no van acceptar l’ordre república. Les quals tota ‘relovució efímera’ que recolçara la desestabilització extrema de les línees repúblicanes i que provocaren una divisió anarquica de les forces republicanes i el govern de la república establert i la mateixa república era benviguda. I no n’hi més que això.