Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
La Barcelona revolucionària. Ressenya de “La lucha por Barcelona” de Chris Ealham”
Aquesta setmana per fi he rebut el núm. 33-34 de la revista El Contemporani on publico aquesta ressenya sobre un dels llibres més interessants dels últims anys -tractat amb una sospitosa indiferència pels nostres intel·lectuals-
Us la passo a continuació.
THOMPSON A BARCELONA
Chris Ealham; La
lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937. Alianza Ensayo.
Madrid 2005, 381pp.
Per Xavier
Diez
Al
llarg de la dècada dels vuitanta, els aspirants a historiadors, especialment
aquells temptats per la història social, estàvem necessàriament influenciats
per les idees d?Edward Palmer Thompson (Leeds 1924 ? Londres 1993), reflectides
en una de les obres cabdals de la historiografia contemporània The Making of the English Working Class.
Han passat els anys, i les idees
del genial historiador britànic no només no han caducat sinó que, llegint entre
línies la premsa diària, fent una ullada al que succeeix al nostre voltant,
resulten més actuals que mai. Si en canvi fessim cas de les revistes
especialitzades o dels debats públics actuals, el mateix concepte història
social, o simplement l?adjectiu social, semblarien romandre confinats a la
paperera de la història, enviat probablement per altres il·lustres britànics com Margaret Tatcher, qui negava precisament l?existència
de la societat o per la hipòcrita demagògia de Tony Blair. En una brillant
metàfora, l?escriptor Bernado Atxaga [?conversación en un coche: Nueva Etiopía] va descriure, en una
narració breu, un immens magatzem on hi havia dipositats centenars de milers de llibres publicats al
llarg de les dècades dels seixanta i dels setanta, majoritàriament assaigs de
temes socials i de teories polítiques alternatives, tot esperant el seu
implacable destí com a simple pasta de paper, qui sap si per ésser reconvertits
en fulletons publicicitaris o revistes d?anuncis per paraules. Potser sí, que
els europeus ens hem posat una bena als ulls per defugir l?existència de
problemes, de desigualtat, de pobresa, d?exclusió, de precarietat o de la
desil·lusió generalitzada que impera en la societat
líquida actual. I probablement qui més content està d?aquest silenci
imposat des dels nostres dissenyadors de discursos deuen ser els fabricants
d?antidepressius. Epur si muove! I
una de les funcions ètiques dels historiadors és exercir de Galileu, i
descriure l?evident, malgrat que les servituds professionals ens amenacin amb
probables fogueres.
Thompson
ha tornat. Després de la seva prematura mort a principis dels noranta, les
seves idees es resisteixen a perdre vigència, i el seu esperit roman, amb una
acidesa gal·lesa en el llibre de Chris Ealham. Paul Preston, el conegut
hispanista de Liverpool ja ens ho adverteix al pròleg. L?enquadrament
fotogràfic i la profunditat de camp amb què l?autor retrata la realitat
barcelonina dels terribles quaranta anys (1898-1937) ens descobreixen què hi ha
entre el fum de la Rosa de Foc. Més enllà, la seva mirada d?inflarojos ens
mostra els interiors de les llars barcelonines, allà precisament on molts
altres investigadors, locals i foranis, es limiten a descriure el paisatge urbà
caient en el tòpic i l?estereotip. Probablement, si Ealham s?hagués dedicat a
escriure guies turístiques de la capital catalana, els milers de turistes
proletaris britànics que es deixen caure per aquí a la recerca d?alcohol barat
i gresca impune, no vindrien per aquí. Sentirien massa respecte. És clar, que
si aquests turistes de cap de setmana haguessin llegit Thompson abans, no
beurien tanta cervesa, i no es deixarien entabanar per terceres vies mortes ni
pecaminosos conservadurismes compassius.
Afortunadament,
la ciutat de Barcelona va comptar al llarg d?alguns anys, per la mateixa època
de la mort de l?historiador de Leeds, amb la presència d?Ealham recorrent els
principals arxius de la ciutat, a la recerca materials que ajudessin a elaborar
la que seria la seva tesi doctoral Policing
the Recession: Law and Order in Republican Barcelona 1930-1936, presentada
a la University of London el 1995, i que molt amablement em va permetre
consultar quan enacara era un material inèdit, i força explosiu, en una època
en que èrem quatre gats els qui ens dedicàvem a investigar la història de
l?anarquisme, principal patrimoni històric contemporani que posseeix la
societat catalana.
Ealham,
que ja va avisar a alguns articles a L?Avenç,
a Historiar i amb una excel·lent
col·laboració al llibre coordinat per Preston La República Asediada [?De la cima al abismo. Las contradicciones
entre el individualismo y el colectivismo en el anarquismo español. Península,
Barcelona 1999], ens obsequia amb una reelaboració literària de la seva tesi.
Una tesi que respon a la pregunta; Per què la revolució llibertària del 19 de
juliol de 1936? Què hi ha darrere la festa permanent dels carrers de Barcelona
quan Orwell es passejava per la Rambla? Encara que l?autor parla clar i català, sobre la nostra capital,
el llibre és editat per una editorial de Madrid. N?hi ha prou amb unes quantes
planes per comprendre per què cap de les grans editorials catalanes no hagués
acceptat mai el manuscrit. Hi ha una notable incorrecció política que no només
carrega contra la història oficial en
la línia Gortázar-Tusell, sinó que
també contra la història oficiosa
nacionalista de la línia Benet ? Solé i Sabaté.
Per
començar, i també en termes tompsians, hi ha l?omnipresent idea de l?economia moral de la multitud, és a
dir, projectes propis alternatius al capitalisme, i també a l?ortodòxia
estatalista dels projectes socialista-comunista. La resistència a l?opressió
econòmica no es redueix, per a la Barcelona llibertària, en una pura lletania
de lamentacions contra la injustícia, o el confinament de l?acció en la pura
reivindicació sindical, sinó que a partir de l?experiència quotidiana al
carrer, combaten mitjançant l?acció directa allò que consideren deshonest. Si
l?especulació immobiliària impedeix el dret a l?habitatge, es munta una exitosa
vaga de lloguers, on els inquil·lins acaben pagant allò que consideren just, o
en cas de desocupació, negar-se a sotmetre a la lògica del benefici dels
especuladors. Si hi ha desocupació forçosa, s?ocupen temporalment fàbriques, i
a la fi de la jornada, s?exigeix el jornal. Si hi ha un maltractador de dones,
el seu nom i adreça surt publicat a la premsa confederal per escarni públic. Si
un burgès ha tingut un comportament poc honorable, els grups d?acció
anarquistes, l?amenacen. Si hi ha especulació amb els aliments, es generen
cooperatives de producció incautades. Si els fills no tenen accés a una escola
laica, n?organitzen una de racionalista. L?acció directa, la contrahegemonia de
la Rosa de Foc desafia la Ciutat d?Ivori dels fàcilment
impressionables burgesos noucentistes. El xoc resulta inevitable. El poder del
carrer s?enfronta al poder de l?estat, a un estat que passa per diverses fases;
la Restauració, la Dictadura, la República ?, encara que continua tractant els
anarquistes no com a ciutadans, sinó com a un problema d?ordre públic.
Ealham,
com a bon britànic de la generació dels seixanta, utilitza tècniques de Free Cinema. Plànols generals que
s?intercalen a un ritme frenètic amb primers plànols, una càmara dinàmica i
activa, que no para de moure?s, una fotografia descarnada, sense maquillatges i
amb l?implacable blanc i negre dels anys trenta, i sobretot una narració sense
concessions al lirisme, sinó que empra una mirada directa, dura, violenta. De
fet, la portada del llibre d?Alianza és una de les més aconseguides dels
darrers temps. En una fotografia clàssica dels trenta d?Agustí Centelles, un
guàrdia d?assalt colpeja un madur militant cenetista, amb gorra i espardenyes,
mentre que un burgès s?ho mira complagut a la vora el seu cotxe, a la Plaça de
Sant Jaume. Tota una metàfora del tractament del país al moviment llibertari, i
a la seva memòria. Tot plegat, adobat amb salts en el temps que ens fan
comprendre els antecedents i el rerafons de la trama. Dues classes en
conflicte. Dos projectes socials antagònics. Una tragèdia que tindrà la seva
apoteosi a una de les guerres civils que hi haurà dins la guerra civil, i que
ben probablement ens podíem haver estalviat. En un dels flash back, l?historiador ens recorda la Primera Guerra Mundial.
Espanya va ser l?únic neutral d?aquell conflicte que va perdre la guerra. Els
astronòmics guanys que va produir aquella situació anòmala va ser la gran
oportunitat perduda. Mentre que Suècia, que partia d?un PIB per càpita similar
a l?hispànic va aprofitar l?ocasió per fer un pacte social i repartir
equitativament els beneficis, les classes dominants espanyoles, amb mentalitat
feudal, van apostar per la cobdícia per a ells i la mà dura per als altres.
Molts probablement devien estar penedits alguna matinada del curt estiu del 36,
quan els humiliats els van venir a buscar per dur-lo a l?Arrabassada.
Dues
cultures, dos projectes antagònics, dues cosmovisions enfrontades. Per a
la burgesia benestant i les classes
mitges integrables en la societat de mercat, els altres, la burgesia proletària, era descrita amb trets subhumans. Els llibertaris eren
majoritàriament immigrants, amorals, poc amants del treball i la disciplina i
molt propers a la delinqüència comuna. Iconoclastes, esdevenien els bàrbars que amenaçaven la civilització,
que, com afirmava José Antonio Primo de Rivera, només un escamot d?homes armats
podien salvar-la. A banda d?això, per a bona part dels intel·lectuals
noucentistes, els anarquistes eren assimilats acríticament als immigrants murcianos, bruts, sorollosos desordenats
i prolífics, propers al lumpenproletariat.
No hi ha res com rellegir Vandellós, Josep Planes o Carles Sentís per recuperar
la imatge que tractava de causar els pànics
morals de les classes integrades. Per als llibertaris, en canvi, la
immoralitat estava més vinculada amb els set pecats capitals atribuïbles a la
burgesia, especialment aquells vinculats als excessos dels diners, com la
cobdícia. Tanmateix, algunes de les acusacions fetes pels seus antagonistes
tenien la seva part de raó. Certament, bona part dels militants de la CNT eren
immigrants, encara que precisament el sindicat esdevenia un dels principals
elements de cohesió social, d?incorporació, en peu d?igualtat, a la societat
catalana, un espai de trobada entre autòctons i nouvinguts, tal com succeí amb
CCOO els seixantes, i com no succeeix en absolut en l?actualitat. Un paradigma
del poder anarcosindicalista d?integració és el de Mariano R. Vázquez. Aquest
jove, antic intern de l?Asil Duran, delinqüent habitual, que entra en contacte
amb els anarquistes a la Presó Model acabarà essent l?únic gitano de la
història hispànica que arriba a ser el principal responsable d?una institució
com la CNT, amb més d?un milió d?afiliats, fet que per cert, desconeix la
majoria dels gitanos actuals. D?altra banda, el concepte de disciplina
anarquista, certament, és ben lluny del taylorisme productivista de la burgesia
de l?època. Tot i això, fins i tot historiadors militars conservadors com
Antony Beevor reconeixen que la capacitat d?organització de les mil·lícies en
els primers dies de la guerra va ser notablement superior a la incompetència
del govern republicà, i els recents estudis sobre les col·lectivitzacions
llibertàries tampoc es corresponen a la publicística de feixistes i comunistes.
Certament, l?ètica del treball llibertària, un cop més, s?hi assembla molt a l?economia moral descrita per E. P.
Thompson o John Rule. Altres aspectes, més propers a la quotidianitat, parlarien
més aviat de fórmules d?autogestió en allò que formulà als anys noranta Dolors
Marín, el fet de viure la utopia, o
de gestionar la felicitat en cotexts hostils.
A
l?hora d?abordar la convulsa dècada dels trenta, Ealham també ens respon a
aquelles preguntes que molts volíem saber i pocs havien gosat contestar. Per
què aquesta dinàmica violenta i destructiva contra la República? Tot i que
alguns anys abans Julián Casanova ens havia donat alguns indicis a De la calle al frente, Ealham ens defuig
les perífrasis. Clarament, l?arribada de la República porta expectatives
crítiques que confirmen les pitjors sospites. El principi del príncep Salina
?que tot canviï per tal que tot resti igual?, es confirma. Si durant la
Restauració i la dictadura el poder dialoga amb els socialistes, perquè tenen
previst assimilar-lo (tal com succeeix a França o a l?Alemanya de Bismark, i
com finalment passa amb la Segona Restauració de 1975), amb els anarquistes
l?única relació possible és mitjançant les porres i les pistoles. Els
llibertaris llegeixen Stirner, i aquest explicita que els l?estat és la fórmula
seglaritzada de l?absolutisme diví, que les transformacions polítiques no
persegueixen la llibertat, sinó el perfeccionament dels mecanismes de poder, i
que només la revolta destructiva és capaç d?eliminar la dominació. Tampoc és un
postulat especialment revolucionari. Per la mateixa època, l?economista liberal
Shumpeter elabora la teoria de la Destrucció
Creativa, segons la qual l?anul·lació del pitjor del capitalisme pot generar
un sistema més eficaç, i probablement més just.
Fets
similars convergeixen en les complexes relacions entre anarquistes i ERC. El
partit republicà, amb líders com Macià o Companys, que susciten, encara avui,
un sincer respecte entre els llibertaris, acaba frustrant les expectatives
inicials. Aquesta força política heterogènia, que manté un discurs petit
burgès, que tot i això coincideix en en bona part dels plantejaments de molts
cenetistes, fa paleses de seguida les seves febleses enfront un estat que només
tolera, a contracor, l?autonomia catalana, i de fet, la mateixa existència del
país. Tanmateix, entra la impotència legislativa i executiva, i la cessió
davant els discursos xenòfobs i els plantejaments d?alguns dels seus elements
(especialment d?Estat Català, no oblidem, amb estètica semblant als moviments
feixistes coetanis) i l?obsessió, un cop més, per l?ordre públic, fan trencar
de nou la lluna de mel (de la unió lliure)
amb els cenetistes. Tanmateix, com a força política menys allunyada dels seus
interesos, com demostra Anna Monjo, els anarquistes, quan voten, acaben donant
el seu suport a uns republicans que, al cap i a la fi, han compartit presó i
repressió amb ells.
Com
a conclusió general, que podem entreveure en aquest llibre, es reforça la
hipòtesi de l?objectiu genocida de Franco respecte de l?anarquisme com a
moviment. Si bé Carlos Blanco Escolà ha posat de relleu la incompetència
militar del general, la parsimònia i la direcció negligent de la guerra civil,
malgrat la clara superioritat militar podrien ser explicades per la voluntat
explícita d?arrassar el projecte polític llibertari i el seu univers paral·lel.
A la vegada, s?explica la facilitat amb què les classes mitges van anar a parar
al Partit Comnunista i al PSUC. Els anarquistes constituïen tot un conjunt de
característiques socials i un projecte polític del tot incompatible amb l?ordre
i les tradicions dels grups socials que havien d?ésser les principals
beneficiàries d?una república democràtica il·lustrada, que a la vegada requeria
un proletariat sotmès i submís, amb què ni espanyols, ni catalans, comptaven.
Comunistes i burgesos disposaven d?un esperit jeràrquic i compartien el mateix
objectiu; l?eliminació de l?anarquisme, i la docilitat d?un grup social que li
fes la feina que ells mai acceptarien. Als anys trenta, aquesta força era el
proletariat. Avui són els immigrants estrangers els hereus d?aquesta posició de
sotmetiment. Les bases de poder, com deia Stiner, continuen intactes.
Ealham ha
escrit un llibre valent i políticament molt incorrecte, especialment en un
moment on sembla que els fantasmes de l?Espanya nacional tornen a planar sobre
aquells qui gosen impugnar el resultat de la guerra civil assegurat mitjançant
la Constitució de 1978. Probablement, la nacionalitat de l?historiador el
protegeix d?una més que probable i apocalíptica pluja de crítiques dels
guardians de l?ordre actual, que resultarien implacables amb aquells qui gosen
qüestionar l?Espanya i la Catalunya d?avui. No és cap novetat. Van ser els
britànics els primers acadèmics a explicar-nos la guerra civil, perquè fer de
Gerald Brenan, en alguns moment esdevenia un ofici d?alt risc. Avui, qüestionar
les tesis oficials o oficioses també representa una tasca incòmoda que comporta
la més clara de les desqualificacions. Només cal recordar les virulentes
reaccions del manifest Combat per la
Història, publicat a finals dels noranta i sostcrit, entre altres pel
mateix autor del llibre i pel redactor d?aquesta ressenya. De fet, ja
comentàvem que la publicació d?aquesta obra en una editorial madrilenya no és
gratuïta. Les històries que s?expliquen són ben lluny de la Catalunya idíl·lica
i de l?oasi català amb què els
intel·lectuals nacionalistes ens obsequien, i la veu de l?historiador gal·lès
resulta terriblement incòmoda a aquells qui van guanyar algunes de les guerres
civils i de les transicions dels darrers anys.
Pocs retrets
se?n poden fer. El domini documental i l?ús hàbil de fonts i bibliografies
compensen l?únic error constatable, quan s?explica que els grups anarquistes
van prendre 90.000 fusells a l?assalt de la caserna de Sant Andreu [p. 272]. En
van ser 30.000 màusers vells i atrotinats, amb els quals es van armar
precàriament les mil·lícies que van anar al front, i també les que van anar al
front interior, a fer la guerra pel seu compte.
Girona, octubre de 2005
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gran apunt sobre un llibre altament meritori. El tinc a casa de fa mesos i vaig aturar-ne la lectura cap a la trentena de pàgines, perquè costa de pair. Costa de pair que la nostra burgesia -aquesta mena de classe social que pràcticament no existí a Espanya i que era un dels trets bàsics de la nostra condició diferencial moderna- i els petits propietaris d’immobles avergonyissin la condició humana amb el tracte a què van sotmetre els treballadors immigrats i les seves famílies.
El llibre d’Ealham reparteix estopa a tort i a dret, tant per a les classes benestants d’aquí i els polítics catalans connivents, com per a l’incompetent govern espanyol, incapaç de capir les necessitats del teixit empresarial de Catalunya en romandre ancorat en una mentalitat pròpia de l’Espanya agrícola i subdesenvolupada prèvia a la Revolució Industrial.
És un llibre indispensable per entendre els anys 30, la fascinació que desvetllà Barcelona entre la intel·lectualitat internacional de l’època i els veritables motius d’aquesta fascinació. En alguna facultat no ja només d’Història, sinó de Sociologia, potser algun catedràtic amb cara i ulls i un parell de bemols serà capaç de recomanar-lo perquè els estudiants curosos -i també els curiosos- puguin atènyer una comprensió cabal dels esdeveniments que ens han dut fins on som. I complementant-ho amb la lectura d’algunes novel·les modernes com ara "Geníssers", potser algú sigui capaç de copsar a què ens exposem, si tirem per determinats viaranys polítics. I tal vegada aquest algú hi trobi un remei.