Espai de Dissidència

Avui surt publicat a El Punt el meu article Perspectives de crisi
Ningú podria fer acusacions d’alarmisme si
exposéssim els símptomes preocupants sobre l’estat de la bombolla
immobiliària. Algunes agències tanquen, proliferen teranyines als
cartells on s’indica la venda de pisos, i comencen a córrer rumors
sobre una imminent caiguda dels preus. Estadístiques elaborades per
organismes dependents del sector immobiliari tracten de desmentir amb
xifres aquesta possibilitat, mentre que empresaris i economistes
s’aferren al concepte d’«aterratge suau». Tanmateix, això no impedeix
la circulació de llegendes urbanes, com la que indica una doble
comptabilitat entre una baixada real del que paguen efectivament els
compradors i uns nombres oficials que assenyalen increments moderats en
el valor de l’obra nova. Un reconeixement real de la baixada podria
generar pànic.

El que és cert és que la qüestió de l’habitatge
ha passat de ser un dels principals problemes socials a ser «el
problema». Des de premisses basades en la lògica, no s’explica el
desgavellat desnivell entre preus i capacitat efectiva de consum.
Tampoc s’acaba d’entendre la construcció anual de 900.000 habitatges,
si la demanda real (immigració i segones residències incloses) no
ultrapassa la meitat. L’amenaçat escriptor Roberto Saviano ens
n’ofereix algunes pistes, quan descriu Espanya com la gran bugaderia
dels diners procedents de la camorra napolitana, principal factor, al
seu parer, alimentador del «turbocapitalisme espanyol». Com a anècdota
significativa, el president Putin, a la cimera europea de l’octubre
passat a Finlàndia, incomodat per les acusacions sobre el deteriorament
dels drets humans a Rússia, va acusar les autoritats espanyoles de
connivència amb les màfies internacionals, que en un peculiar procés
alquímic converteixen la cocaïna en totxanes. A un antic agent del KGB
especialitzat en afers exteriors difícilment li poden passar
desapercebudes informacions que qualificarien Espanya com a paradís
judicial beneficiari de diners tèrbols, amb un erari públic crescut a
còpia de compres i vendes d’habitatges sovint buits, de
requalificacions sospitoses i obres no sempre útils. Com, si no, pot
Espanya experimentar un alt creixement sostingut al llarg de més d’una
dècada amb uns índexs de productivitat tan baixos? Ja que parlem de
Rússia i anècdotes, és ben curiós com les manifestacions contra
l’especulació que s’ estenen al llarg de l’estat ?desautoritzades
mediàticament sota l’epígraf d’okupes? recorden a les dels
dissidents russos, amb més policies que manifestants, i on sovint els
creadors d’opinió pública incideixen en els incidents en comptes
d’explicar les raons que porten milers de ciutadans a expressar la seva
oposició a aquest estat de coses. Hi ha diversos fets que no nega
ningú. El creixement econòmic espanyol, diversos punts per sobre dels
índexs europeus està associat estretament al ciment. La inversió en
habitatge, amb creixements interanuals de preus de dos dígits, ha
permès a tota una classe d’especuladors l’obtenció de guanys
espectaculars, mercè a les plusvàlues de compres a crèdit, més o menys
com la bombolla borsària que, en bona part, va culminar en el conegut crash
de l’octubre de 1929. Precisament, si parlem de precedents històrics,
no hi ha unanimitat entre els analistes a l’hora d’interpretar
l’explosió de la crisi més violenta per la qual va passar el
capitalisme mundial. Alguns parlen de sobreescalfament econòmic,
d’altres, d’excessiu endeutament. La majoria parla d’una sobrevaloració
del preu de les accions similar al que avui experimenta l’habitatge. Si
hi ha coincidències és en la idea que ningú no s’esperava que allò
s’esdevindria. El que és cert és que, com ara, tothom tenia una gran
confiança en el futur. L’aparent bonança econòmica dels vint incitava
els inversors a un optimisme suïcida. Els indicis de crisi eren
desmentits per unes autoritats només dedicades a tranquil·litzar
inversors. Es tractava d’un creixement asimètric, on els posseïdors de
capital incrementaven els seus guanys, mentre que els assalariats amb
prou feines percebien millores en la seva situació personal. L’Estat
només intervenia per ajudar les grans fortunes i procurava no
immiscir-se en l’economia, tallant de soca-rel qualsevol mena de
control. Finalment, atesos els espectaculars guanys de la borsa, hi
havia inversors que s’endeutaven per comprar accions. L’increment del
valor de les companyies ?com ara els dels pisos? els permetia poder
guanyar més diners que els interessos que calia pagar al banc.
D’aquesta manera era possible, per a molts, viure sense treballar.

Com
en un breu somni d’estiu, tot es va esvair sobtadament. Havia estat un
creixement il·lusori, resultat una simple piràmide financera, on els
guanys dels de dalt s’alimentaven dels diners dels de baix. La llei de
la gravetat es va complir inexorablement, i tot aquell edifici
s’ensorrà emportant-se milions de víctimes. Afortunadament, la història
no es repeteix mai, encara que difícilment ens estalviarem drames si
som incapaços de prendre nota de les seves lliçons.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!