Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Avui, mentre espero un tren
que no arriba, llegeixo un interessant article d?Antoni Puigverd a La
Vanguardia. Aquest escriptor empordanès, sempre incissiu, amb la seva capacitat
planiana de reflectir la realitat, a mitges entre la literatura i el
periodisme, és d?aquests que ens agraden als historiadors, perquè molt
probablement, tot estalviant-nos feina, donarà les claus, i qui sap si els
mots, per fer les futures lectures del present. És obvi que tenim opinions
polítiques divergents, tot i que sospito que convergim més del que estaríem
disposats a admetre. Tanmateix, és una de les signatures que sempre llegeixo,
perquè és dels pocs columnistes que desmunten esquemes fàcils i inciten a la
reflexió. I posseeix la difícil virtut de condensar pensaments profunds en
l?espai limitat dels articles de diari.
Puigverd parla d?un veí seu,
un economista del Marroc de la meva edat, amb una gran capacitat de conversa,
que dirigeix una sucursal de ?La Caixa? a Salt. Girona, malgrat el brusc
creixement que pateix, continua essent una ciutat petita. Per les descripcions,
crec que em van presentar el Mohammed del qual parla, en una presentació d?un
llibre d?ATTAC a la Llibreria-Cafè. Almenys ofereix prou pistes per assenyalar
l?home amb qui vaig compartir una breu, encara que interessantíssima conversa,
sobre l?evolució de l?economia mundial i l?absurd model del turbocapitalisme
espanyol, basat en la construcció destructiva.
L?escriptor empordanès
relata la queixa del seu veí. La recent notícia on es destaca una concentració
d?estrangers al voltant del quaranta per cent a una població d’història complicada com Salt acaba per oferir una imatge que
associa aquest fenomen al d?un problema de difícil solució. I que precisament,
la idea subliminar d?aquesta mena de titulars ?i de molts d?altres-
contribueixen a generar una imatge negativa. Més que negativa, em suggereix la
idea de ?els altres?, les ?Classes perilloses? de les quals parla el meu
col·lega, el doctor Chris Ealham, quan esmenta la visió de les classes mitges
barcelonines respecte del proletariat anarquista a la Barcelona dels trenta.
Com m?ha succeït cada vegada
que he pogut parlar, amb un clima de prou confiança, amb un ciutadà o ciutadana
del Marroc, apareix el concepte d?integració. Una paraula lletja, amb
mala premsa i plena d?imprecissió. Si ens apresséssim a fer una mala definició,
hauríem de parlar de procés pel qual un individu diferent acaba participant, en
peu d?igualtat, amb la comunitat d?acollida. El seu antònim podria equivaldre a
enquistar-se en el gueto, a construir una societat paral·lela que cohabita, de
vegades en conflicte, amb l?entorn social.
Quan es parla d?integració,
es parla col·lectivament. El problema és que qualsevol procés que s?hi
assembli, és peremptòriament, individual. La ?integració? sempre és individual,
i és plena de renúncies. Una persona, que prové d?un espai, amb tota una
càrrega cultural, personal, biogràfica, accepta viure en uns valors i referents
diferents als seus. Alguns dels originaris, els pot conservar. D?altres, com
les nines de drap de les núvies romanes,
en un antic ritual, han de lliurar-se al foc.
Tanmateix, aquest és un
concepte d?integració una mica massa optimista. En realitat, quan diem aquesta
paraula, en realitat, fem servir un eufemisme. Volem dir, en realitat,
assimilar-se a les maneres de fer i pensar de la classe mitja. És a dir,
comporta necessàriament la difícil ?de vegades impossible tasca- de l?ascens
social. Mohammed, amb el seu nom, el seu color de pell, i la seva religió, és
un home perfectament integrat. No pas perquè hagi descobert la clau que permet
l?accés a un determinat laberint. Sinó perquè té una feina de classe mitja, viu
en un barri de classe mitja, i manté converses de classe mitja. Un dels fets que més ens pot blindar de
l?acusació de racisme és l?amistat amb persones d?altres colors. Una de les
meves amigues és d?Haití. No és amiga meva per ser negra. El seu color de pell
m?és indiferent. Ho és perquè dirigeix una revista de poesia a París, ens
enviem mails, i quan ens trobem, parlem de Rimbaud, de Machado, o de Joan Margarit.
El problema, realment, no és
ni el color de la pell, ni la religió, ni qualsevol altra cosa amb la qual
podem conviure sense problemes. Sinó és el propi fenomen. La immigració està
funcionant aquí com a un reemplaçament de classes baixes. L?antic proletariat,
procedent de l?antiga immigració, alguns jubilats, alguns ascendits socialment,
altres esdevinguts ?Juanis? com reflecteix la pel·lícula de Bigas Lunas, està
essent reemplaçada per una nova classe d??epsilons?, utilitzant la terminologia
d?Aldous Huxley. I aquestes persones, arrencades de les seves terres, víctimes
sovint de les seves pròpies expectatives, posseeixen l?estigma de l?explotació.
Esdevenen vulnerables a la humiliació pública. I nosaltres, els més o menys autòctons,
esdevenim vulnerables a la dualització social, a l?acomodació de societats
paral·leles on, qualsevol espurna, pot generar un conflicte greu.
El problema és que, en els
paràmetres actuals, on el sistema econòmic busca, amplia i perpetua les
desigualtats, la integració només és possible per a uns pocs individus. La
resta… tot seran guetos més tancats en sí mateixos. En Puigverd, en Mohammed
i jo, també estarem tancats en el nostre propi gueto, el d?una classe mitja
cada vegada més fràgil i amenaçada. La integració col·lectiva que tracten de
vendre els polítics i els intel·lectuals benintencionats i superficials, no
tindrà lloc… tret que canviem de model sòcio-econòmic.
Una amiga meva, Katrin
Thorvaldsdóttir, veient-me angoixat davant les meves preocupacions socials, em
va dir una vegada que, de vegades, per molt que ho intentem, fracassarem en l?intent
de resoldre els problemes. Perquè
sovint els problemes, simplement no tenen solució
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs em pot. El sr. Puigverd em pot. Què hi farem !
Eixe aire malenconiós, de no haver trencat un plat. I tanmateix des d’aquell xoc de trens (nacionalistes), és a dir entre visions més o menys il·lustrades d’aquesta societat, bé com a subjecte de si mateixa; o bé com a subconjunt d’un estatal me’l va fer caure d’allò que llegesc. M’estime més el vidriol i la corrosió d’uns Terricabres o Alcoverro que la d’aquell pseudoplanià, que a diferència de l’original, tot ho vol fer bo i trist. Ben possiblement em perd quelcom. El teu criteri m’estimula a veure què em perd de bell nou. Amb un pèl de recança val a dir-ho. Al remat, tots aquests acaben endins del mateix cubell: l’Ors(sià).
Cordialment Xavier.