Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Avui a El Punt ha sortit publicat el meu article Independentisme sociològic. Es tracta d’una nova aportació a un estat d’opinió creixent entre bona part de la ciutadania segons la qual s’incrementa el distanciament Catalunya-Espanya, i l’opció de la independència sembla la més assenyada i raonable. L’article té precedents en diversos altres escrits que he anat publicant en els darrers anys, entre ells un post amb força èxit sota el mateix i que trobareu aquí.
INDEPENDENTISME SOCIOLÒGIC
Els
esdeveniments polítics dels darrers anys han obert ferides profundes en la
relació Catalunya-Espanya. L?aventura fracassada del darrer estatut no ha fet
altra cosa que abocar-hi sal. Els desencontres han anat més enllà de les
batusses polítiques, i qualsevol ciutadà pot apreciar com les calúmnies
llençades des de bona part de mitjans propicien una sensació de distanciament,
desconfiança i desafecció mútues. Potser sí, que la mentida resulta rendible a
curt termini. Tanmateix, les ofenses resten tatuades a la memòria, i acaben
surant a la superfície a la primera oportunitat.
En un conext marcat pel descrèdit d?uns partits incapaços de
dibuixar geografies comunes, en els darrers anys assistim a una evolució
social, determinada per transformacions en la manera de pensar que ens
ofereixen indicis d?un canvi de paradigma, potser vers la ruptura política
encara pendent de la Transició. I el trencament de la unitat d?Espanya, aquella
obsessiva idea imposada pel Franco moribund al seu successor, podia ser el punt
d?inflexió que permetés fer tabula rasa amb una democràcia incapaç de superar
l?ordre de 1939. De fet, el conflicte més sagnant i irresolt de la feble
democràcia espanyola ha estat el basc. I més enllà d?una secta armada afeblida,
allò que fa por el ?derin devlet? ?estat profund- espanyol, és la secessió d?un
País Basc on l?independentisme és majoritari, que podria ocasionar una crisi de
grans conseqüències.
Pel que fa
a Catalunya, és evident que l?independentisme dels vuitanta ha anat ocupant un
espai polític ampli i creixent, encara que no majoritari, amb cràcter polièdric
i transversal, i ha anat guanyant credibilitat. No és cap secret que aquesta
expansió ha estat alimentada per una nova generació de nacionalistes espanyols
desacomplexats, que des de la segona legislatura del PP no han deixat
d?assetjar les identitats dissidents i de deixar clara la seva intenció de
confinar-nos en una mena de reserva índia denominada ?comunitat autònoma?,
diluïts al mateix nivell ?que no amb els mateixos drets- que la resta de
territoris de la corona. A tot aquest procés de ?reducció?, cal sumar la
indiferència còmplice, i sovint hostil, d?una esquerra arrossegada al costat
fosc del nacionalisme espanyol, que necessita els vots catalans per guanyar
eleccions, i en un dilema irressoluble, no pot actuar amb justícia per no
perdre la resta. La qüestió de l?estatut o l?obstinada ocultació de les
balances fiscals han provocat un sentiment profund i transversal de
distanciament amb Espanya i de desafecció respecte una democràcia marcada per
la manca de transparència.
Tot plegat,
en la consciència col·lectiva del país, resta la sensació que l?estat actua amb
deslleialtat, confirmada pel centralisme aeroportuari, els ferrocarrils, el
tractament discriminatori a la llengua o l?assetjament a TV3. Creix la
percepció que no només no defensa convenientment els interesos del país, sinó
que n?esdevé un obstacle. La concepció radial de l?alta velocitat, dissenyada
en contra de l?arc mediterrani i la interconnexió amb Europa ?el que realment
interessa- és una fefaent prova d?un comportament deshonest. Alhora evidencia
la por espanyola que una major integració econòmico-cultural amb l?euroregió,
comporti un afebliment de les relacions econòmiques amb l?interior de la
Península i erosioni la subjecció política.
Si només
fem cas de l?evolució electoral, serem incapaços de comprendre el fenomen. Se
sol sobrevalorar el pes d?uns partits que actuen aïlladament respecte de la
ciutadania. La idea d?una hipotètica independència com a factor positiu que
permetés resoldre bona part dels problemes, va més enllà d?aquelles opcions
electorals formalment independentistes i es troba infiltrada entre aquelles que
neguen l?autodeterminació. El sobiranisme és heterogeni ideològicament, i va
més enllà de la llengua materna i els cognoms. Hi ha la sensació creixent que
amb un estat propi, no només es viuria materialment millor, sinó que
s?assoliria un gran benestar psicològic, sense el pes d?aquest assetjament
identitari quotidià, agent erosionador d?una ja escassa autoestima col·lectiva.
Més enllà
de projectes polítics, existeix ja de fet un distanciament real. L?evolució
social i econòmica del país ens acosta a Europa i ens allunya d?Espanya.
Disminueix el pes de les relacions comercials, culturals i personals amb
Madrid, i s?incrementen amb el nostre estat real, la Unió Euorpea.
Empresarialment, Shangai s?acosta, i Soria s?allunya. Els estudiants catalans
prefereixen la Universitat de Florència a la de Santiago, i els Erasmus belgues
solen posar menys problemes que els d?Ávila per rebre classes en català.
Lògicament, tot això es tradueix en què el sentiment de pertinença a Europa
creix, mentre que la relació amb Espanya es deteriora. I això ja es reflecteix
en els sondejos. El CIS recull, enquesta rere enquesta, que els partidaris de
la independència en un hipotètic referèndum van expandint-se, i si detraiem
indecisos i excloem no censats, s?acosten a la majoria.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A tot això jo hi afegiria que Madrid, amb el seu creixement urbanístic, econòmic, funcionarial, amb una economia dinàmica que copia sistemàticament les idees o iniciatives que han funcionat a Barcelona -i si pot, mira d’extirpar-les, com el saló Gaudí, o algunes fires tecnològiques o de turisme- i amb un full de ruta clar que ja l’han consolidada com a capital financera de la Península -fins no fa massa temps, aquest honor corresponia a Barcelona-, aquest Madrid grandiloqüent i estendart a la megalomania espanyola, ja està a punt per emancipar-se d’una vegada de Catalunya. Extremadura ofereix magnífics serveis de turisme rural i gaudeix de naus imponents per a la fabricació de conserves tomaqueres, naus amb maquinària ultramoderna avui infrautilitzada -només funcionen 2 mesos l’any, però si vas allí, te les ensenyen aturades i tot, ben cofois- comprada amb els Fons de Compensació Europeus que han rebut sistemàticament; Andalusia pot viure excel·lentment del turisme i de l’agricultura on els immigrants africans fan les tasques ingrates que els contumaços cobradors de subsidis ja van desistit de fer des del regnat de Felipe i Alfonso (Guerra). Qui pot negar l’atractiu de las Casas Colgantes de Cuenca? I l’atracció de l’Escorial i els túnels de Guadarrama i les Murallas d’Avila? Què me’n dieu de les Catedrales Vieja i Nueva de Salamanca, con su plaza mayor i l’obra gaudiniana a terres lleoneses, amb les costes de Santander, els boscos de Cantàbria i el principat d’Astúries, la gastronomia castellana i las Tierras del Cid?
De debò, penso que ja saben de marketing, de macroeconomia, ja saben asfaltar carreteres i han tingut prou anys la finestra al món que és la TV per aprendre a tractar els visitants i saber fer-se atractius com a terra d’acollida i país de negoci. No ens necessiten per res. Ja poden emancipar-se de la iniciativa i la inventiva catalanes, de debò: a mica que s’ho proposin, ja no necessiten els nostres calés. I si volen seguir construint -tal com fan ara- el seu nacionalisme espanyol en oposició a tot el que representa Catalunya, que no es privin: sempre ens tindran al seu costat, en el sentit més literal de l’expressió.
Però ja toca. Ara sí. Ja són majors d’edat. Que caminin sols, doncs, i ho disfrutin. Ho hauríem d’anunciar solemnement. Germans hispans, us donem la Independència. De tot cor, "hasta siempre".