Espai de Dissidència

Comentari del llibre de
Ferran Aisa La Internacional. El naixement de la cultura obrera.
Base. Barcelona 2007, 262pp.

A mitjans dels noranta, èrem
quatre gats aquells qui ens dedicàvem a investigar sobre la història de
l?anarquisme. Entre els més ben avinguts, en Ferran va ser d?aquests
intel·lectuals que van passar una llarga travessia del desert on la Barcelona
guapa va fer tots els possibles per esborrar els rastres de les barricades,
tot escombrant les cendres de la rosa de foc, desdibuixant qualsevol
indici d?aquella ciutat que va ser la capital de l?anarquia i última seu d?una
autèntica revolució.

La situació ha canviat des
de principis d?aquesta dècada. Si abans se?n publicava mitja dotzena de llibres
l?any, aquesta xifra s?ha multiplicat i resulta difícil seguir amb
exhaustivitat tota novetat editorial. L?anarquisme està reviscolant vers una
nova actualitat que es tradueix en un gran interès per part d?un nou públic a
qui se li va negar la memòria històrica, entre una nova generació
d?historiadors que fa temps van desfer-se dels prejudicis adquirits a les aules
universitàries, i d?un moviment social de fons, gens articulat, i molt vinculat
a una mena d?inconscient col·lectiu que sembla apuntar vers una mena de
ressurrecció d?allò que s?esdevé un dels trets identitaris més consubstancial
als catalans, i que els nacionalistes han maldat per amagar. Certament, els
catalans som anarquistes conservadors. No suportem l?estat ni les desigualtats,
i alhora, som gent d?ordre. No es tracta de cap oxímoron. Anselm Bellegarrigue,
l?occità protagonista de la revolució de París de 1848, autor del primer Manifest
Anarquista ja ens advertia que l?anarquia és la forma suprema de
l?ordre.

Tot parafrasejant Trotski,
la vella hegemonia del marxisme historiogràfic s?ha estimbat vers la paperera
de la història. Aquella escola que tant va
influir entre els estudiants de l?Autònoma de la nostra generació s?ha
dissolt, més que com el sucre, com una pastilleta d?edulcorant. Aquelles idees
de Hobsbawm, que davant la incomprensió del fenomen anarquista tractaven de
llegir-lo com a una simple qüestió de rebels primitius, ja no ens
serveix per comprendre la gran dimensió i la vigència que els pensadors
antiautoritaris van formular. Historiadors com Ferran Aisa en aquest llibre, en
mostren la validesa i coherència ?i també les contradiccions- del discurs
llibertari, i d?una trajectòria marcada per una repressió obsessiva de l?estat
per fer-lo desaparèixer. També ens mostra com el socialisme autoritari, d?arrel
marxista, avui encarnat en el PSOE i les centrals sindicals orgàniques van
cercar de seguida la col·laboració amb el poder, fins que el van assolir, i en
van formar part de l?entremat repressiu.

Ferran Aisa ens recorda la
història de la Internacional, especialment a Catalunya, sense oblidar la transversalitat
i transnacionalitat d?un anarquisme ple de matisos i contradiccions, polièdric
i en relleu, que contrasta amb l?esquematisme que encara avui estableix el
binomi anarquisme/terrorisme. Per cert, aquesta darrera proposició neix
precisament com a una invenció del poder per poder justificar la repressió, el
segrest, i finalment l?assassinat que fa l?estat respecte dels dissidents.
Malauradament, el cas de la Núria Pórtulas ens recorda massa a la capacitat de
l?estat per utilitzar la intimidació preventiva en contra d?aquells que gosen
pensar lliurement.

El llibre La
Internacional representa un terme mig entre una obra de divulgació
històrica i de revisió historiogràfica. L?obra?emmarca en una tradició
d?historiografia llibertària, és a dir, sense esquemes previs, cercant una
interpretació basada en els antagonismes de classe i les contradiccions
internes, no sotmetent cap àmbit estudiat en una determinada jerarquia i posant
com a eix central i constant la cultura. En aquest sentit, per estil narratiu,
on la història estricta es combina amb la memòria, l?anàlisi amb l?anecdotari,
la interpretació col·lectiva amb apunts biogràfics, el seu esperit indagatiu
amb una vocació de cronista Aisa ens recorda a Lluís Permanyer, o encara més,
al recentment traspassat Huertas Clavería de la memòria llibertària.

Aisa precisament viu un
moment d?efervescència intel·lectual paral·lel al de l?anarquisme en
l?actualitat. Militant actiu, i amb un cert protagonisme a la segona meitat
dels setanta ?va fer de periodista a l?intent de ressurrecció de Solidaridad
Obrera­ i va tenir una participació destacada a les jornades llibertàries
del 1977, actiu recuperador i restaurador de l?Ateneu Enciclopèdic Popular
(Hereu, a què esperes a tornar el patrimoni de l?AEP!), arran de la publicació
i premi ciutat de Barcelona pel seu Una Història de Barcelona. L?Ateneu
Enciclopèdic Popular, pràcticament no s?ha estat quiet. A un ritme frenètic
de més de dos llibres anuals, ha escrit sobre maig de 1937, Gaudí, Papasseit,
la Cultura Llibertàira. Representa en sí mateix el que seria la figura de
l?intel·lectual llibertari: polifacètic, treballador, artesanal, crític,
incissiu, constant. I evidentment les seves virtuts es reflexteixen al llibre.

En aquest sentit, la Internacional
el trobo com un excel·lent text divulgatiu. En circumstàncies normals, amb
alumnes inquiets i preocupats pel que passa al seu entorn, no dubtaria a
declarar-lo com a lectura obligatòria de segon de batxillerat. Ja m?hagués
agradat llegir-lo fa quinze anys, quan encara estava a quart d?història, i els
anarquistes només me?ls explicaven com a els ?desviats? de la línia recta que
representaven els socialistes ?científics?, aquests burgesos com Marx que,
després de deixar embarassades les criades, es posaven a parlar d?explotació
capitalista.

Avui, en canvi, quan el descrèdit és l’autèntic motiu pel qual el socialisme de partit s’esllangueix, diverses iniciatives de diversos àmbits, des del moviment antiglobalització fins a la qüestió de la memòria històrica, des de la creixent impugnació de la Transició a l’emergència de determinades opcions sindicals en contra dels nous "sindicats verticals" on no és possible diferenciar treballadors de patronal fins a la revolta cívica gironina pel cas Núria Pórtulas, l’esperit de l’anarquisme emergeix, de nou vers la superfície. L’interès pel passat, propiciat pels historiadors i demandat per una ciutadania a la qual l’esquerra ha abandonat, demostra que el futur requereix d’un vell-nou paradigma. El de la llibertat acompanyada de la igualtat i la solidaritat. Aquella que considera que el millor govern és el que no governa. Aquell que creu que l’autoritat ha d’ésser exclusivament moral, no legal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!