Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Pasqual Maragall i l’evidència (o el dilema socialista)
Tot i que no l?he votat mai,
sempre he sentit un gran respecte per Paqual Maragall. És més, fins i tot,
tenint en compte la meva passió pels personatges ibsenians, quan el sento
percebo un sentiment proper a la simpatia.
Els personatges d?Ibsen són
sempre independents, I no dubten a enfrontar-se sovint contra una massa acrítica,
per molt majoritària que aquesta sigui. Persegueixen la veritat, i estan
disposats a sacrificar-se íntegrament per defensar les seves conviccions. Sovint, tanmateix, s?equivoquen.
Maragall ho ha fet sovint, això. Es va
equivocar quan va deixar que el seu partit es deixés arrossegar pel cantó fosc
de la força. Es va equivocar quan pensava que el federalisme era possible. Es
va equivocar quan creia que Espanya estava disposada a acceptar que el seu era
un estat plurinacional. Es va equivocar, i de molt, a l?hora de triar els
amics.
No s?equivoca, en canvi,
quan contra tot seny i bons costums, denuncia una veritat que esdevé tot un
secret a veus. Que els socialistes esdevenen una carcassa buida, corretja de
transmissió d?un aparell de partit depenent de Madrid, que, alhora, representa
a unes determinades elits empresarials i mediàtiques. Que els socialistes actuals
constitueixen, de manera creixent, una força política de pràctiques caciquils
de suburbis, basades en repartiment asimètric de recursos. Que pràcticament el
catalanisme és una idea fortament erosionada per la lògica de partits. Que l?esquerra,
en termes actuals, és una pura entel·lèquia, un concepte buit des que ningú qüestiona
seriosament la lògica del capitalisme.
Repasso alguns dels meus
articles, i recupero un que vaig publicar a El Punt, el 25 de novembre de 2004.
Crec que vaticinava, més de dos anys i mig abans, allò que finalment s?ha
esdevingut.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=-940643
El president Maragall no
dissimula somriures quan parla d’Espanya. No ha ocultat mai la seva passió per
la pluralitat de l’Estat i ha fet de l’harmonització de relacions en la sempre
conflictiva relació amb Catalunya un dels seus principals objectius polítics.
En això, no és original. És un fidel seguidor d’una llarga tradició de catalans
amb vocació de construir una Espanya diferent, acollidora, tolerant,
constructiva i adaptada als nous temps. Una actitud històrica com la dels
austriacistes del segle XVIII, excel·lentment estudiada per l’Ernest Lluch, o
una idea de país coincident amb la del republicanisme federal de Pi i Margall.
Ara bé, el problema del nostre president, com de les opcions abans esmentades,
és el del dur xoc amb una realitat que no es correspon amb l’imaginari
optimista d’aquells que creuen que una altra Espanya és possible. Maragall,
quan somriu, pensa en una Espanya inexistent. Les darreres restes del país
somiat resten enterrades a les fosses de la Guerra Civil. Han estat trepitjades
pel mateix exèrcit que va desfilar davant seu el dia de la rància «hispanidad».
Ha estat burlada pels fills de falangistes que són capaços d’imposar la
presència dels aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Estrany país
aquest, en què cada any es ret homenatge als qui van morir, diuen, per Espanya,
i s’oblida que els seus enemics havien lluitat per la llibertat, o per una
societat més justa. El Partit Socialista té un greu problema. La idea d’Espanya
dominant és la de la facció que va perseguir, afusellar i empresonar milers
dels seus militants. A diferència del que molts podrien pensar, aquesta idea no
és una invenció del franquisme, encara que va ser a partir de la seva imposada
hegemonia política, social i educativa durant quatre dècades que es va permetre
que aquest estrany concepte essencialista hispànic es filtrés sistemàticament
en el subconscient de la majoria d’espanyols. Les dues legislatures del Partit
Popular han p alesat que aquesta concepció postimperial espanyola és patrimoni
ideològic de la dreta autoritària intransigent espanyola. La tragèdia dels
socialistes és que les seves claudicacions durant la transició, la renúncia als
seus símbols, a la necessària ruptura, els ha fet esdevenir ostatges d’un
concepte d’Espanya contradictori respecte dels seus principis. És més, aquest
llarg segrest ha provocat en molts dels seus dirigents i militants una síndrome
d’Estocolm que els fa defensar els florits tòpics de l’«espanyolitat», el
militarisme, o la sacralització de la «unitat pàtria», amb una retòrica
plagiada del mateix Franco. Precisament aquesta suma de renúncies, aquest
complex d’inferioritat ideològica, els ha portat a deixar-se prendre la
centralitat del discurs polític. Avui, més enllà de tota racionalitat, el
Partit Popular ha esdevingut el partit de les classes mitjanes provincials -i poc
il·lustrades- espanyoles per incompareixença de l’adversari. Mentre que els
populars continuen amb la mateixa cantarella nacionalista carrinclona, els
socialistes han acabat carregant amb l’estigma de ser el partit de les
renúncies, dels perdedors, dels qui van abandonar la seva bandera i els sectors
socials a qui afirmaven representar. Certament, la presència de Rodríguez
Zapatero, i en certa mesura dels socialistes catalans, ha obligat a rectificar
aquest erràtic rumb i a assumir part dels antics valors republicans. Fins i
tot, encara que tard i amb una excessiva prudència es parla de rehabilitar qui
va ser massacrat en nom d’aquesta «Espanya» encara hegemònica. En part, aquesta
nova orientació deu molt a les empentes (i els vots) catalanes. En les actuals
circumstàncies és difícil que el PSOE pugui ampliar el seu avantatge electoral,
fins i tot en el cas que les coses els vagin bé. L’assumpció d’un concepte més
obert de país, de la plurinacionalitat, de reconeixement simbòlic de Catalunya
com a nació o la reparació de l’injust tracte financer i fiscal rebut seria
viscut per molts com una intolerable traïció a aquesta idea d’Espanya que,
encara que tradicionalment aliena al socialisme es troba incrustada
freudianament en el subconscient dels seus votants. A la vegada, el govern de
Zapatero, que ha aixecat grans expectatives de canvi entre uns catalans d
esitjosos de trencar amb l’anquilosada restauració monàrquica de 1975, si no
accedeix a satisfer les aspiracions de bona part de la nostra societat, corre el
risc de perdre un suport imprescindible. Així, els socialistes viuen un dilema
extremadament difícil. Si es fa justícia amb Catalunya, perdran les eleccions a
Espanya. Si, un cop més, ens sacrifiquen, l’amargor de la decepció catalana els
pot privar d’un suport electoral essencial en un país que des de 1977 ha votat
per l’esquerra a les generals. Un dilema complicat, que, en cas d’un més que
previsible fracàs, els pot apartar del poder durant una generació, i que ens
remet, un cop més, a l’oda que l’avi del nostre president va escriure fa més de
cent anys; o Escolta, Espanya o Adéu Espanya
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Soc independentista, i com tu, mai hauria votat en Maragall tot i què l’he respectat sempre molt políticament, com també he respectat molt políticament a en Jordi Pujol.
Ara ens trobem amb un Maragall que després d’haver viscut el desengany d’Espanya en la seva pròpia pell, diu que és a Europa on Catalunya es sentirà més lliure. "Adéu Espanya"? Jo penso que sí!
Ves per on, potser veurem en Maragall d’aquí uns pocs anys tornar a la política catalana i conduir-nos directament a Europa, sense passar per Madrid.
"L’avi 2"’? La veritat és que ja tindria una edat en Maragall si torna…d’aquí dues legislatures (no crec que tornés d’aquí 4 anys…)…és a dir el 2014 !!!! I com "l’avi Macià", quin bon record dels "avis", però aquesat cop sí, aquest cop no fallarem, cap a la independència!
Ara sentirem moltes crítiques a en Maragall, de tots els qui no estan interessats en la independència de Catalunya, perquè senzilament: en Maragall fa por!!! tots sabem que ell és capaç d’arrossegar molta i molta gent, de tradició catalanista o no, ell més que ningú és capaç de convencer als indecisos i aglutinar una àmplia majoria entorn un projecte sobiranista. Un projecte sobiranista que segur que serà diferent, que estarà molt encarat a una integració a Europa, sobre la qual ell començarà a treballar des d’ara mateix.
Serà l’última "maragallada", però serà la millor de totes, i al final, com dèia el seu avi "un dia els Pirineus tornaran a regnar"
Visca Catalunya Lliure ! i endavant Maragall !!!!!!!