Espai de Dissidència

Comentari del llibre d?Ian Buruma; Asesinato en
Amsterdam. La muerte de Theo van Gogh y los límites de la tolerancia.

            Un dels fets
que em van motivar a escriure la meva novel·la Geníssers va ser el meu
escepticisme crític contra els benintencionats discursos de l?esquerra a
l?entorn de la immigració. El multiculturalisme, és a dir, el respecte acrític
a les maneres de fer dels col·lecius que arribaven al país, posava a prova els
conceptes il·lustrats de tolerància, democràcia, igualtat,… Una certa
retòrica ?progre? ensalçava les virtuts de les noves aportacions ?culturals?
d?aquells el mèrit dels quals esdevenia la ?pertinença? a espais
?incontaminats? per la societat industrial contemporània i explicava el fenòmen
migratori com a una mena de ?benedicció? que aportava creixement i contribuïa
al benestar col·lectiu.

Paral·lelament, la cançó de El último de la fila, Cuando
la pobreza entra por la puerta, el amor sale por la ventana, prenia més
significat que mai. Mentre aquests discursos hegemonitzaven els mitjans,
aquells més directament afectats pel canvi de paisatge, anaven caient a les
urpes de la ultradreta més xenòfoba, la qual es va aprofitar de les pors
telúriques que causaven aquells nouvinguts amb comportaments radicalment
diferents.

            Asesinato
en Amsterdam parteix d?un acte que marca l?aparició d?una gran esquerda en el
si de la societat holandesa. Una esquerda, a la vegada, que planteja el
possible esfondrament de l?edifici de la societat oberta i tolerant que havien
estat els Països Baixos a partir dels anys seixanta, i més enllà, quan aquest
regne havia constituït un refugi segur per a la brutal i inquisidora Espanya del
XVII. El 2 de novembre de 2004, Theo Van Gogh, descendent del germà del pintor,
cineasta polèmic, era assassinat per un jove d?ascendència magribina i
biografia complicada que es diu Mohamed Bouyeri. El pretext, l?emissió del film
submissió, escrit per la política somalí Ayaan Hirsi Alí, en el qual es
denuncia el paper de l?islam en l?opressió de la dona.

            El
periodista Ian Buruma no es limita a fer una breu reconstrucció dels fets.
Examina els antecedents profunds, no únicament dels protagonistes, sinó del
context que porta a aquesta situació. Des del complex calvinista de culpa d?una
societat holandesa que encara no ha superat el trauma de la segona guerra
mundial, fins a l?examen de psicologia col·lectiva que porta a què segones
generacions de magribins acabin conspirant contra l?estat liberal holandès per
implantar una mena de califat europeu.

Sé que és difícil expressar en
poques ratlles la positiva impressió que m?ha produït el llibre. Buruma fa un
assaig brillant, perquè es nega a quedar-se en el tòpic o en la superfície.
Tampoc cau en el parany religiós, sinó que descobreix en l?alienació de la
societat moderna i oberta en famílies procedents d?entorns rurals i primitius
el gran conflicte que porta a la construcció d?una identitat inventada mercè als
immams. Gran interès té la indagació en la mentalitat col·lectiva d?aquests
joves desarrelats, fetes sobretot entre els propis musulmans holandesos, com
les opinions d?un psiquiatra del marroc, el qual explica la gran incidència de
l?esquizofrènia entre uns joves que es troben desorientats entre el rigor del
seu entorn familiar, i l?aparent llibertat del món extern (que no és sinó
aparent, perquè hi ha tot un conjunt de barreres invisibles que els causen una
gran frustració i malestar) o de la depressió entre joves musulmanes, que viuen
entre l?opressió i estricta vigilàncies del seu entorn, i la manca
d?oportunitats exteriors.

Buruma no pren partit per ningú.
Observa, analitza i interpreta. I això es tradueix en un instrument
imprescindible per comprendre la realitat en construcció que trobem aquí. I que
malauradament, coincideix amb el que vaig escriure a la meva novel·la.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!