El llac dels signes

Ahir, a El Periódico, va sortir aquesta intervenció meva al suplement sobre el dia de la dansa.

EL LLAC DELS SIGNES

Juny de 1979. Madrid. Palau Nacional dels Esports, en forma de velòdrom,
especialment cutre i decadent. Viatge de final de curs de vuitè. Els nostres
professors, amb pèssim criteri, per estalviar-se les desagradables
circumstàncies amb què es poden trobar amb un tòpica i desitjada escapada a
Mallorca, opten per organitzar una viatge d?estudis

Un viatge responsable que la
majoria dels meus companys, i jo mateix,  acabem odiant els estudis. Entre l?agenda del dia que més es
llueixen en el programa, s?inclou, al matí, una visita a El Valle de los
Caídos
(la tomba de Franco no s?estalvia una afusellament simbòlic a
escopinades), i a la nit, un esdeveniment cultural. Es tracta de El llac
dels cignes
, en versió clàssica interpretat pel ballet del Teatre de
l?Òpera de París. Com a joves adolescents frustrats per no haver acabat fent
revolcades per les dunes de la platja ni haver tingut sessió de discoteca (com
sí vaig haver de patir com a tutor de vuitè una dècada després), mantenim una
predisposició altament negativa. Les condicions, a més, no ajuden. El ballet és
lluny, la il·luminació, pèssima,  la
sonoritat, horrible, el parquet del velòdrom fa els salts sorollosos, i a més ?
la música és enllaunada. Patèticament, les ballarines tracten d?impressionar
amb les seves estudiades acrobàcies amb un play-back d?una qualitat que
hauria indignat els mateixos Sex Pistols. Els seus moviments
incomprensibles i a una distància exagerada fa que algú els compari als dels
sord-muts, i així, l?obra de Txaikovsquki queda rebatejada com El llac dels
signes.
Un desastre. La tribu mostra la seva desaprovació. Miro al meu
voltant i imagino que tots els pringats de tot l?estat que no han pogut
anar a Mallorca de viatge de fi de curs, es deuen concentrar en aquell horrorós
espai.

No recordo xiulets, sinó una
gran, sorollosa indiferència. Converses a esquerra i dreta, amunt i avall,
riotes, i un cert menyspreu. Una primera experiència traumàtica que vacuna el
subconscient de les nostres hormones adolescents contra l?art de la dansa.

Afortunadament, van passar els anys i vaig esdevenir una
persona amb majors inquietuds culturals. Vaig sovint al teatre. M?agrada veure
concerts al Palau o l?Auditori. Les ballarines de Degas continuen captivant-me.
Tanmateix, mai més he assistit a cap espectacle de dansa. Vaig començar amb mal
peu, i encara busco el moment de redimir-me. La primera experiència, si és feta
de qualsevol manera, contra la pròpia voluntat, i sense l?obtenció de plaer,
pot acabar condicionant la sensibilitat futura.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.