La cultura catalana, una anorèxia inversa

Avui ha sortit a El Punt aquest article que podeu trobar en aquest enllaç
Us el passo a continuació;

LA CULTURA CATALANA, UNA ANORÈXIA INVERSA

Ara que s?acosta Sant Jordi,
tornaran els mateixos debats de sempre. Apocal·líptics i integrats continuaran
polaritzant dues postures antagòniques sobre l?estat de la cultura catalana que
oscil·laran entre el pressumpte bon futur que ens espera o les apostes per
esbrinar la data de defunció d?una llengua que no deixa de recular en l?àmbit
públic. Tanmateix, després de les depriments discussions desenvolupades en
l?anòmala eufòria de la festa del llibre, podríem arribar a l?heterodoxa
conclusió que la cultura catalana viu una permanent situació d?anorèxia
inversa. Aquesta malaltia d?ordre psicològic es fonamenta en un greu problema
d?autopercepció. El pacient, malgrat l?evidència, troba en el seu reflex al
mirall una persona obesa, a qui sobren desenes de quilos. Amb la cultura
catalana succeeix a la inversa. Quan es troba davant el mirall es desespera
perquè creu que la imatge reflectida representa un personatge esquifit, en fase
terminal, alhora que el seu pes entra dins paràmetres correctes. Ens trobem,
doncs, amb un mateix problema d?autopercepció, encara que invers. Malgrat una
aparença objectiva de normalitat, percebem una de subjectiva de desnutrició
crònica.

Que la cultura catalana està en
crisi és un fet si només acceptem la polisèmia del terme. Certament vivim temps
de transformacions tant entre els emissors com entre els receptors. Venim d?uns
alts nivells de voluntarisme i militàncies, i hem arribat a molts fracasos de
professionalització, no perquè siguem un mercat petit, com ens repeteixen, sinó
per una remarcable absència d?infrastructures culturals dignes d?aquest nom i
una patològica manca de confiança en les pròpies possibilitats. A això no és
aliè les grans fluctuacions del valor cívic d?una intel·lectualitat tan aviat
sobrevalorada com devaluada en el seu paper, massa condicionat, aquest cop sí,
pel baixíssim nivell dels nostres polítics. Finalment, la globalització, i la
conversió de la cultura en un mediocre espectacle, com vaticinava fa quaranta
anys Guy Debord, també edevé un factor que contribueix al quadre general
d?aquesta patologia col·lectiva.

Curiosament, hauríem d?estar
vivint un model dolç. Conjunturalment assistim a la maduresa de la generació de
l?antic BUP, és a dir, l?arribada de centenars de milers, potser milions, de
lectors mitjanament formats, un públic quantitativament i qualitativa
irrepetible, i alhora, amb un notable nombre d?escriptors amb una bona
preparació i notables inquietuds. Tot plegat, ens hem permès expandir un nombre
d?autors i lectors a un nivell inimaginable anys enrere. Només cal fer una
visita per les llibreries actuals. Molta producció, de qualitat, ben cert,
desigual, editorials perifèriques arriscades, i alguns talents remarcables. Ara
bé, les reformes educatives dels noranta i posteriors, si bé sembla que
afectarà negativament noves fornades de lectors crítics en el futur, sí en
canvi ha acabat propiciant indirectament processos de professionalització entre
alguns escriptors. Les perspectives d?una degradació professional van forçar
molts autors que compaginaven la seva obra amb l?ensenyament a buscar fortuna
en la incertesa de la independència. Tot i això, aquesta solució va acabar
prociant, al seu torn, una accentuació de la submissió d?alguns intel·lectuals
al poder o a l?ombra d?algunes opcions polítiques.

Malgrat tot, no pot negar-se que
en l?actualitat hi ha un major nivell cultural del que la majoria estaria
disposada a admetre. En qualsevol cas, no és inferior al de la ciència. El
problema greu és que en aquest darrer cas, els científics catalans, avorrits i
desencisats davant la mediocritat de la infrastructura científica i el
?capelletisme? limitador, disposen de l?oportunitat de fugir a altres països on
poder demostrar la seva vàlua, i poden viure dignament de la seva activitat. En
canvi, els escriptors catalans no tenen cap país que els aculli. La matèria
primera, una llengua sense estat, esdevé una insalvable dificultat, que
condemna a bona part dels nostres talents a una mena d?exili interior, de
semiclandestinitat on alguns bons autors, malviuen en cercles restringits.

Els psicòlegs clínics consideren
que el problema dels pacients anorèxics té origen emocional. Es tracta de
persones amb una baixa autoestima i tendència a menysvalorar-se. Aquesta seria
una bona definició per a la nostra psicologia col·lectiva. No és difícil trobar
les causes d?aquesta patologia. El nostre és un país que pateix un procés
d?assetjament moral identitari. Per molta declaració retòrica dels responsables
de l?estat, la cultura catalana fa nosa. El remei, és doncs, senzill. De la
mateixa manera que la curació de l?anorèxia requereix recuperar la dignitat
perduda, el reconeixement del problema i l?assumpció d?un mateix, només la
sobirania és capaç de fer de la nostra una cultura sense complexos.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.