País d’Itàlia

Després d?un silenci de gairebé dues setmanes, reprenc el
bloc. Aquest lapse temporal ha estat motivat per una deliciosa estada a la
Toscana, des de la qual no he tocat cap ordinador. El retorn, tanmateix,
comporta el sobreesforç de posar-se al dia, respondre desenes de mails i
tractar de reorganitzar una quotidianitat que les vacances, afortunadament,
desestructuren.

Era aquesta la meva cinquena visita a Itàlia, i la primera
vegada que trepitjava Florència i els seus voltants. Una experiència agradable
i altament recomanable. Més enllà de pedres i paisatges (per a alguns, els
millors del món), tot viatge sempre té uns elements de reflexió, que en el fons
representen el millor bagatge que Kavafis sempre ens motivava a acumular.

Primera reflexió. Sento una terrible enveja pels italians
del nord i la seva passió per l?estètica. És difícil trobar elements lletjos.
Fins a la més humil paperera és impregnada de cromatismes i formes suaus i
harmonies perfectes. Aquestes essències externes queden sovint reflectides en
la seva manera de ser. Gent intel·ligent, discreta, sensible i alhora refinada.
Vaja, una autoestima col·lectiva que ja la voldríem per aquí! Contradetall: ni
grues, ni cotxes impressiona-cunyats. La seva seguretat en sí mateixos és tan
àmplia que no necessiten demostrar res a ningú.

 

Segona reflexió. La fragmentació política que va caracteritzar
Itàlia fins a la seva unificació, a la segona meitat del XIX, és la millor cosa
que els va poder passar. Des de l?edat mitja, petits regnes, repúbliques poc
extenses, ciutats lliures van dedicar-se a competir entre elles generant unes
àrees fortes, independents, amb un fort sentiment identitari que els ha generat
un país d?una força difícilment superable. Avui, la república italiana té centres
econòmics (Milà, Torí), centres culturals i universitaris (Venècia, Trieste,
Bolonya, Florència), centres polítics i espirituals (Roma), que serien enveja
de qualsevol altre país. Mentre que estats centralitzats com Espanya o França
han suposat que el creixement de la capital ha comportat la vampirització i
provincialització de les seves perifèries, tant Itàlia com Alemanya han sabut
generar estats força equilibrats i en xarxa. La independència i cantonalització,
és capaç de desenvolupar un territori i fer-lo molt millor.

 

Tercer reflexió. Unitat europea. Després d?unes quantes
visites a Itàlia, i la forja paulatina d?algunes amistats, han arrelat en mi la
idea que realment, la Unió Europea és el meu país, i la blava estelada s?acosta
força al que seria una identificació amb una bandera (si més no, Beethoven i la
seva novena sí són músiques de qualitat) Tot i no haver estudiat italià, a
partir del meu bilingüisme actiu, el meu coneixement del francès i del llatí, l?entenc
raonablement bé, i sóc capaç de mantenir una conversa simple. Això fa, que
realment, malgrat les diferències, em senti Itàlia com a pròpia. Els seus
referents, en certa mesura, també són meus. A més, la compartició d?una mateixa
nacionalitat, l?europea, respon realment a un acte de voluntat. Com ja he
expressat en altres ocasions, la deriva política d?aquests darrers anys m?allunya
d?Espanya i m?acosta a altres geografies, on almenys, per procedència, no
esdevinc un sospitós habitual.

Quarta i darrera reflexió; A partir de les converses amb
alguns amics i col·legues d?aquest país, arribo a la conclusió que els italians
són tan àcrates com nosaltres, tot i que ells sembla que ho assumeixen millor.
A partir de la seva experiència històrica, saben que els governs són aquesta
mena de paràsits que s?instal·len a les institucions i es dediquen a creure?s
poderosos. A l?hora de la veritat, més enllà de l?ego profund d?alguns dels
seus dirigents, la societat va al marge dels partits. De fet, crec que la
majoria enyora profundament l?època del pentapartito, quan els governs
se succeïen res rere mes. De fet, la seva etapa històrica més gloriosa ha estat
quan la classe política no governava, sinó que discutia infatigablement al
Parlament. En el moment en què es va engegar el procés mani pulite i va
començar el ball berlusconià més la impotència olivera és quan han
començat a entrar en crisi. Els italians, com nosaltres, funcionen millor quan
no hi ha ningú que mana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.