De Kípling a Kaplan

En aquests darrers dies de gran intensitat, no he tingut temps de parlar de l’últim llibre llegit, Gruñidos imperiales, del periodista i notable pensador nord-americà Robert D. Kaplan. He de reconèixer que, tot i que aquest corresponsal de guerra resta a les meves antípodes ideològiques, té un gran atractiu. Mai les seves planes són balderes, i és difícil no sortir més informat, i alhora, amb tanta capacitat d’autoqüestionar les pròpies conviccions com després de llegir un dels seus llibres. I he de reconèixer que ja en porto mitja dotzena.
Kaplan és un pensador atípic. I ho és, bàsicament, perquè es camufla de periodista o de corresponsal de guerra. Tanmateix, vist en profunditat, aquest escriptor de Massachussets és un ideòleg que ho dissimula. No és estrany. En un país on els intel·lectuals estan mal vistos, aquest és un home que tracta de projectar la imatge de pragmàtic, d’home de seny, d’amagar la seva àmplia cultura, per així permetre que la seva ideologia vagi regalimant en la consciència col·lectiva dels nord-americans.

Kaplan és un escriptor professional conegut sobretot pels seus llibres de viatge. Recordo molt agradablement un sobre els propis Estats Units de principis d’aquest mileni Viaje al corazón del imperio, o per les antigues repúbliques ex-soviètiques Rumbo a Tartaria o pel Mediterrani oriental Invierno mediterráneo. Com que habitualment sol narrar un viatge que contrasta amb d’altres d’anteriors al mateix espai, per poder remarcar les transformacions, la seva imatge és profunda i incissiva. Tanmateix, el seu nivell de reflexió és basat en una ideologia pregona, expressat en altres llibres com La anarquía que viene on fa una descripció del món actual en termes hobbesians o el retorno de la antigüedad que defineix els temps actuals, marcats per la violència, la incertesa, la inseguretat. Davant d’aquest nou Leviathan, Kaplan, seguint els historiadors clàssics, considera Estats Units el responsable de l’ordre internacional, que és tant com sol·licitar que la superpotència assumeixi el seu paper imperial.
Imperialisme és un terme que en l’actualitat té mala premsa (al meu entendre, ben justificada). Tanmateix, no sempre ha estat així. Fins i tot les elits noucentistes del país van reclamar per a sí mateixos un peculiar imperialisme mediterrani (fet que, a la pràctica, comportava el pacte amb les elits espanyoles lliberticides). Per a Kaplan, l’imperialisme és una responsabilitat moral que els americans han d’oferir a la resta del món. Res de nou. És el que sempre havia defensat el màxim intel·lectual proimperialista Rudyard Kipling, per al cas dels britànics.
És obvi que no comparteixo les idees de Kaplan. Tanmateix, he de reconèixer que, a diferència de Robert Kagan, no és cap pseudointel·lectual destraler. Manté tothora una sofisticació narrativa, amb capacitat de convèncer a qualsevol de les bondats de la política exterior nord-americana. I a més, explicita moltes claus que permeten comprendre perquè les intervencions militars de l’exèrcit impliquen tant suport entre bona part de la població dels Estats Units.
Kaplan fa de periodista encastat allà on hi ha marines o membres de les forces especials. Allà comparteix el dia a dia amb soldats, suboficials i oficials de baixa graduació, força de xoc de l’exèrcit imperial. Descriu els seus rituals, els seus valors, on la solidaritat i el companyerisme -que contrasta amb l’agressiu individualisme del seu país- provoquen tant de respecte i prestigi per a les forces armades. També destaca el paper de l’exèrcit com a ascensor social, essent l’única institució que permet oferir educació superior gratuïta, així com també la dimensió moral i religiosa que fa a molts trobar vides ordenades i protegides, en comparació amb la inhòspita i competitiva quotidianitat a les ciutats degradades del continent. Finalment, ens comenta la importància de la religió com a cohesionador social, que és el que es troba a faltar aquí, quan sembla que la descomposició familiar acaba amb el darrer baluard de defensa que disposen els individus en un món neoliberal.
Recomanable la lectura, si és que els lectors van superar en el seu moment, els comentaris de text de la secundària.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.