Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
En el debat encetat ahir, a instàncies de Xavier Vendrell, i
molt em temo, a conseqüència d?uns calçots mal païts, trobo fenòmens
interessants.
Més enllà de la discussió al voltant d?aquest concepte
utilitzat amb tanta familiaritat pel grau de la seva abstracció, ens trobem,
per sorpresa, davant la circumstància d?interrogar al país sobre la
possibilitat real de decidir.
Jo no em pronunciaré. Els meus lectors, ja poden intuir el
que penso. El que sí que trobo són unes quantes derivades suscitades per aques
tema incorporat, de sobte, a l?agenda política.
Primer. Als qui critiquen la proposta de Vendrell, i
hi afegeixen arguments, no els hi falta raó: electoralista, problemes interns
d?ERC, estirabot, OPA hostil sobiranista,… . Ara bé. Sobrevalorem excessivament
els partits. A ningú no els ha passat pel cap que l?autodeterminació és un fet
més social que polític? O dit d?una altra manera, el desig d’?autodeterminació respon més
a un sentiment global, potser no majoritar, encara que sí prou ampli, independent del color dels vots i de les adscripcions
ideològiques. Que Vendrell l?hagi posat a sobre la taula, és una oportunitat
per tal que els partits deixin de fer com fins ara; obstaculitzar un anhel força estès en el conjunt de la societat, sovint inconfessable (i si no, pregunteu als confessors del
Foment), encara que present. No és cert, tal com s’ha admès, que la qüestió identitària sigui una preocupació prescindible, que utilitzen els nacionalistes per generar una cortina de fum per davant dels veritables problemes. La qüestió nacional és central, dins el país, i els nostres polítics i analistes oficials tracten de dissimular-ho. Els del PP ho tenen més clar que ningú. Per això surten amb les banderes dia sí, dia també.
Segon. Que al Parlament es parli d?autodeterminació, més
enllà de mocions retòriques, és una excel·lent notícia. Perquè ja ho expressa
clarament l?etimologia del mot. Al Parlament s?ha de parlar de coses
importants, amb rigor, i en conseqüència, decidir. No s?han de fer
declaracions grandiloqüents i ambígües i callar com fins ara ho fan els nostres polítics cada vegada que algú surt amenaçant-nos brandant la seva bandera.
Tercer. Que ara es munti un Santcristo a les Espanyes… us
ho confesso,… ho trobava a faltar. Prefereixo que els catalans siguem
considerats les mosques colloneres, sempre disposades a aixafar guitarres, que continuar essent els qui acostumen a callar… i a pagar
el beure. No caiem ni caurem bé. No cal, doncs, que ens hi esforcem a canviar aquesta
situació, perquè no hi ha cosa més patètica que veure arrossegar-se a algú per suplicar que el deixin anar a la festa. Finalment, després que ens tanquéssin la fira, francament, trobava a faltar les muntanyes russes.
Quart. Més enllà del previsible desenllaç, si s?hi parla
obertament, i CiU està a l?alçada de les circumstàncies (crec que l?executiva
hauria de consultar a les bases per prendre una decisió d?aquest abast, i així evitar el desgast a la seva executiva), ens
podem trobar que els Santcristos muntats, la remor de sables, l?esclat d?histèria, les excomunions eclesiàstiques
i la crispació carpetovetònica…. no siguin més que simples i
trists tigres de paper. No es pot negar. Fins i tot Piqué va ser maoista. Malgrat tot, som a la Unió Europea, i potser, resulta
que més enllà d?allò que ?que arriba el llop? no és més que un conte per
espantar als nens, o als catalans, tan addictes als comportaments infantils.
Cinquè i definitiu. La gran esperança per acabar amb el
llast que representa la dependència actual és la del miracle de les mosques de
Sant Narcís. Com bé sabreu, la manera d?acabar amb el setge de Girona de 1285 va ser quan del sepulcre de Sant
Narcís van sortir unes mosques que van picar als francesos, els quals, fruit de
la baixa moral, la desesperació, i la tossuderia dels nordorientals, can acabar fugint vers el coll de Panissars, amb la cua entre cames.
Amb cosetes com aquestes, ha quedat ben demostrat que hem d?utilitzar aquesta
estratègia. Tots el del país hem de fer de mosques colloneres, insubmisses a la
dissort històrica, i incordiar sense parar. I si no, pregunteu en Montilla i la
seva ocurrència de deixar-se caure pel concert d?en Llach.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Just el dia del meu sant, entre Telefònica, Ya.com i SEUR van deixar-me sense connexió, de manera que em vaig perdre el polit regal que em vas fer: convertir el meu comentari en el teu post del dia. Gràcies. No t’excusis ni et faci recança parlar del teu llibre de tant en tant i recordar que existeix: l’obra s’ho val. Cal ser conseqüents, doncs.
Passada aquesta setmana en els llimbs de la realitat domèstica sense xarxa (en el sentit tecnològic, no fotem), m’he trobat aquest regal i una activitat remarcable en el bloc. Magnífic, l’apunt sobre el pes del creixement global. I després he llegit el d’en Llach… Ei, no sé quantes vegades ha actuat en Llach a La Cellera, i per tant, no puc dir si era el 1998, però si parlem d’un diumenge a la tarda… jo hi era (actuava després, a la nit, amb una orquestra de ball).
Després he vist que esmentaves més d’un cop l’Ulrich Beck. Vas assistir a la seva conferència del passat 8 de març a La Pedrera? Jo hi era.
El senyor Beck portava el material escrit, ben estructurat, el va dictar amb un rostre despert, de vegades un somriure d’interès viu, obert, perceptiu, cap el públic. Els conceptes, però, em van semblar una mica massa elevats, tot molt teòric… hi va haver moments que em va fer l’efecte que emprava el mateix llenguatge entre tècnic i eteri que deu fer servir quan assessora polítics com Blair o d’altres consultors del risc.
Vaig espigolar quatre idees que vaig apuntar-me i això és el que m’ha quedat. Hi ha una certa ironia en el risc i l’obsessió per assegurar-te davant els imponderables. Com més sistemes de protecció muntem, com més antimissils, barreres, dispositius i accions preventives, més risc generem. El risc existeix només en un estat de virtualitat, és l’anticipació d’esdeveniments futurs no existents. L’obsessió preventiva, aleshores, ens situa en un món mancat d’objectivitat.
Els mass media atien la por. Les companyies d’assegurances viuen de la por, t’avisen del risc i et suggereixen que et cobreixis. No hi ha sortida: l’individu està sotmès a la por, a les lleis invasives dels responsables polítics, que legislen i disposen en funció del risc, i l’individu no pot escapar dels sistemes dissenyats pels experts. Aquesta situació produeix noves línies de conflicte.
L’esperança -dic jo-, després de tots els paraments i les prevencions, és que el risc global acabi fent necessària la cooperació entre estats, i també entre individus, i així es vegi reforçat el cosmopolitanisme global. Estat i capital, els aliats tradicionals, necessitaran la intervenció de la societat civil.
Mentre aquest moment no arriba, però, els governs s’afanyen a instal·lar càmeres i sistemes de seguiment, i a fer lleis de control. Primer creen les situacions de risc amb accions de govern kafkianes, i després fan un gran desplegament informatiu per alliçonar-te sobre l’immens risc que corres, i com de necessàries són les estrictes lleis de control que es disposen a aprovar per, no cal dir-ho, protegir tots els ciutadans de tan alt risc.
Salut i Independència!