Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

25 de març de 2007
0 comentaris

Lluís Llach i jo

Ahir, com tants milers de persones, vaig seguir l?últim
concert de Lluís Llach per la Televisió. No exageraria que, amb la seva
retirada, es difumina bona part de la banda sonora de la meva vida, de
l?existència col·lectiva d?un país, que ens repeteixen dia rere dia, no
existeix.

Com molts altres, i representant d?una generació prou àmplia (collita de
1965), vaig sentir Llach a la segona meitat dels setanta, quan vaig descobrir,
cicroscil·lada, entre els apunts escolars de la meva germana, una còpia de l?estaca
i la gallineta. Algun mestre a de pràctiques a l?escola, ens havia
impressionag amb alguna versió apòcrifa de El bandoler, i entre algunes
d?aquelles cintes precàriament piratejades, devia sentir el Que tinguem
sort!

El mite de la Transició, anava creixent, mentre que els
polítics d?avui vampiritzaven els seus versos. 
I tanmateix…. com que no va acatar les ordres de silenci
imposades per l?esquerra oficial ?com sí van fer molts companys seus de
promoció-, a poc a poc, va ser bandejat a aquesta nova Espanya monàrquica i a
la nova Catalunya autònoma-vichyssoise. A diferència d?alguns que van
ser absolutament marginats, com Jaume Sisa o el talentós Ovidi Monllor, Llach
va saber sobreviure a base del seu talent excepcional, i d?un nucli dur de
defensors incondicionals, entre els quals em trobava jo mateix, a partir del
moment en què vaig comprar el meu primer vinil seu, Verges 50. Corria
1981.

Curiosament, i al contrari que la majoria de cantautors
precàriament professionalitzats de la seva generació, ell va viure un moment
fort de la seva carrera durant l?anestesiant dècada dels vuitanta. Va ser quan
vaig assistir, almenys, a una desena de concerts seus, entre els quals, el que
crec que va ser un punt d?inflexió positiu en la seva carrera musical, el de la
Mercè de 1984, davant la Catedral, èxit que li va permetre omplir el camp del
Barça, el juliol següent. Arrossegant-nos pel desert de metacril·lat dels vuitanta,
Llach era sovint una veu gairebé solitària en la dessolació política i social
d?uns anys on es va acabar implantant la implacable segona restauració. A poc a
poc, va ser aïllat per aquells que se n?havien aprofitat de les seves cançons,
en la mateixa mesura que els qui combregàvem amb les seves lletres ens trobàvem
en un espai cada vegada més estret. En canvi, Llach, convocava aquella àmplia
munió dels sense partit, en una cohesió política basada en la primacia
dels valors morals i ètics respecte a la socialdemocràcia real, que a la
manera del socialisme real dels països comunistes, o el capitalisme despietat
dels Reagan-Tatcher- Boyergozález esdevenia una invitació a la mediocritat.

            A tall
anecdòtic, he de confessar que l?endemà del concert del Camp Nou, l?estiu del
1985, en un moment personal ben complicat, vaig coincidir en un tren que anava
a Tarragona, amb una parella de les terres de ponent, que anaven amb un nen
molt petit, amb qui havien anat també a sentir en Llach, la Bonet i la Rossell.
Vam estar comentant tot el viatge les excel·lències i l?emotivitat d?aquell
concert, quan no havien passat ni vint-i-quatre hores del seu acabament. Com
passa sovint en aquests trajectes ferroviaris, no en vam tornar a coincidir.
Aquell nen petit deu tenir ara més de vint-i-dos anys.

A partir dels noranta, he de confessar que vaig anar
distanciant-me, com suposo, molts altres, de la música de Llach. No per res especial.
La gent canvia, i punt. La música de Lluís continuava agradant-me, en comprava
algun disc, i també, havia anat a algun concert. Simplement, la passió es va
anar refredant.

L?any 1998, a la Cellera, vaig anar al meu últim concert
seu. Crec que va ser un dissabte, i el dimarts següent, va néixer la meva
filla. Es pot dir, que aquell va ser el seu primer concert. Ara té l?edat en què,
potser, jo, vaig senir la seva primera cançó.

Ahir, com era notori i lògic, em vaig emocionar. Aquest matí,
m?he sentit una mica buit. Remenant entre les meves cintes, he posat Cançó a
Mahalta
. En un temps d?incerteses com l?actual, el trobo molt a faltar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!