Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Acabo de participar en la jornada de suport per a Núria Pórtulas, amb més de dos centenars de persones, la majoria nens i nenes. El meu petit gest de solidaritat contra la flagrant injustícia de l’estat espanyol i els seus fidels servents del Vichy Català, consistirà, d’ara en endavant, de col·locar al subtítol del meu blog, el que ja és un clam entre tot Girona, i entre tota aquella gent que no suporta les mentides.
Com pot ser que un estat, diuen, de dret, empresoni a una persona sense proves?
Com pot ser que puguin tenir algú incomunicat, a set-cents quilòmetres de casa, i sense ni tan sols, l’assistència d’un advocat?
Com pot ser que la classe política, més enllà d’honroses excepcions, no mogui un dit contra la injustícia del TOP Reloaded?
Com pot ser que tolerem que existeixi una llei antiterrorista, i que aquesta no s’apliqui en contra dels responsables dels cinc assassinats de Vitòria de 1976?
La resposta és clara: Espanya continua governada per la Santa Inquisició. Aquests darrers dies ho pensava mentre corregia el tercer capítol del llibre sobre la història de l’anarquisme que estic redactant.
Recordo en el moment de repassar la bibliografia sobre el Procés de Montjuïc de 1896-1897. Pràcticament tots els historiadors, vistos els documents, consideren que l’atemptat de Canvis Nous, que va donar lloc a aquests terribles processos, coincideixen en què tot plegat va respondre a un complot policial, o que va ser un anarquista italià, fugit ràpidament cap a l’Argentina, els causants del frustrat atemptat. El fet és que allò va servir com a un pretext per a una autèntica caça de bruixes contra el moviment anarquista. Prop de cinc-centes persones van ser empresonades, i la majoria d’elles, torturades, gairebé amb el mateix utillatge fet servir per la Inquisició. A la fi, es va executar cinc innocents (altres van perdre la raó per les tortures) i desenes, empresonats. En demostrar-se la seva innocència… creieu que l’estat va rectificar? No, la inquisició espanyola, igual que succeeix amb Puig Antich mai pot considerar que els anarquistes són innocents. En realitat, no ho són. La seva existència, encara que sigui pacífica, representa una amenaça pel poder… perquè implica, no que uns Saures l’ocupin, sinó que aquest desaparegui.
La Núria és a la presó per ser anarquista. Ja cal que tots ens mobilitzem contra tota aquesta injustícia. Recordeu Brecht.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’altre dia llegia un article que encertadament qualificava Espanya com un estat de dretes, més que de dret, en relació al cas Jarrai-Haika-Segi i el sumari 18/98+ i l’aplicació, al costat de greus irregularitats durant tot el judici, de la teoria “expansiva” i criminalitzadora de l’“entramat” o la “extensió” inventada pel jutge Garzón i que recentment ha confirmat el Tribunal Suprem en una sentència que crea doctrina per la que “qualsevol associació il·lícita pot ser qualificada de terrorista. Segons alguns sectors minoritaris de la magistratura, l’excepcional creix, el sistema jurídic s’està excepcionalitzant. No està només en joc la independència judicial, sinó el mateix concepte de garanties processals i seguretat jurídica. És a dir, els mínims que poden fer que Espanya sembli un estat de dret. La doctrina del Suprem expandeix els tipus penals molt més enllà de qualsevol límit raonable i prepara un escenari de severa restricció dels drets individuals… de les persones de la dissidència, de l’esquerra social”. Curiosament la doctrina va per darrera “legalitzant” les decisions polítiques i els fets policíacs consumats des de fa anys (Egin, Egunkaria, etc.) i que són els que, coneguda la manca d’independència judicial, de fet, han acabat imposant aquesta doctrina.
Així, el cas de la Núria, com molts altres, forma part d’aquesta doctrina “expansiva i excepcional” que es complementa amb una llei antiterrorista que, com assenyala Carles Bonaventura en El Punt, és “una legislació que és d’especial –i gairebé d’exclusiva- aplicació contra catalans i bascos”. Malauradament, tot plegat, amb la complicitat d’abans i d’ara de les autoproclamades “esquerres” catalanes col·laboracionistes. Col·laboració molt encertadament qualificada de “flagrant injustícia de l’estat espanyol i els seus fidels servents del Vichy Català”. Déu n’hi do!, on anem arribant.
No voldria deixar a banda un recordatori contra l’oblit que m’ha arribat i és el cas, també paradigmàtic, de Laura Riera, perpetrat en aquest simulacre d’estat de dret cada cop més degenerat en el que vivim.