Adolescents insubmisos. O la necessitat d?una PSS

Dimarts a primera hora de la tarda. Retorn tediós a Girona,
assegut en una butaca mitjanament comfortable d?un Catalunya Express. A aquesta
hora no hi sol haver massa gent, i la desitjada tranquil·litat m?hauria de
permetre llegir Ulrich Beck o prendre notes sobre la reunió que acabo de
deixar.

Tanmateix,
els sento.
Dues noies de trenta-pocs seuen prop meu. Inequívocament, són
professores de secundària, amb un rostre tens. Darrere seu, i repartits en vuit
seients acarats, d?aquests que disposen de tauleta, una tribu d?adolescents
perfectament habillats de nois dolents; gorra de bèisbol, pentinat d?aquests
que semblen un cendrer al cap, cadenes ostensibles, actitud provocadora,
angoixa existencial camuflada rere una mirada desafiant. Tot, des d?un aspecte
general de classe postobrera.

Un parell d?aquests, comencen a provocar, picant
violentament la tauleta, la professora més jove, mentre expressen en veu ben
alta obscenitats escassament imaginatives. Ella es gira, una i una altra
vegada, i tracta amb una absència d?èxit més que previsible, de sermonejar-los.
Ells s?encenen bé i veuen l?oportunitat de resistir-se a l?avorriment buscant
una víctima propiciatòria en l?adulta que, a hores d?ara, es deu penedir d?haver-se
emportat aquest grupet d?hormones descontrolades, d?excursió a Barcelona.

Dedueixo que deuen ser un grupet d?Unitats Externes
d?Escolarització, Tallers pre-professionals, o altres invents creats ad-hoc per
a aquells que rebutgen obertament la rigidesa organitzativa dels instituts, el
respecte a unes normes no escrites que regulen les relacions amb els altres.

El viatge es fa llarg, i l?espectacle, per previsible,
desagradable. La professora jove, i els alumnes immadurs, protagonitzen un
diàleg de sords, enceten camins dialèctics sense sortida. L?altra professora,
ja resignada, calla i aguanta, com jo. Els adolescents, malgrat tot, tampoc
semblen a gust. Se senten desplaçats, emprenyats, incomodats.

Seria fàcil fer demagògia. Parlar de la pressumpta incompetència
de la professora, o de l?absència absoluta de disciplina per part d?uns joves
salvatges. Tanmateix, la noia de trenta-pocs deu estar millor formada que els
que avui tenen cinquanta, i demostra que no li falten qualitats. Dissimula com
pot la seva emprenyamenta, i utilitza tècniques dialèctiques sofisticades. Els
adolescents, no crec que fossin més salvatges que alguns dels meus amics que jo
tenia a la seva edat, amb la diferència que ells no estaven obligats a anar a
escola. I que probablement, quedaven més impressionats davant unes institucions
més sòlides i més líquides que avui.

Quan tenia divuit anys, vaig fer tot el possible per
lliurar-me del servei militar. Per a mi, hagués estat una pèrdua de temps, i
probablement, també de bons hàbits i racionalitat. No me?n penedeixo.
Aleshores, com tants d?altres joves poc amants de la resignació, vaig
col·laborar amb el moviment d?objecció de consciència. Finalment, cap a finals
dels vuitanta, es va regular el que era inevitable. Que els joves deixessin de
perdre el temps, i com a molt, dedicar-se a fer altres coses de menys exigència
i més utilitat.

Penso en aquests nois, i crec que ha arribat l?hora de
plantejar una Prestació Escolar Substitutòria per a aquells objectors escolars.
I no parlo d?invents a mitges, per als casos més irrefrenables, sinó de regular
i reconèixer el fet que, un grup molt important de joves i adolescents, no vol
arrossegar-se per les aules. Això, i no altres coses, és el que fa que aquests
nois i noies juguin a ser dolents trenta hores a la setmana (o a temps complet)

De vegades imagino horroritzat què faria jo en una situació
equivalent. Penso, per exemple, què faria jo si estigués obligat a romandre
trenta hores, tancat al plató on es fa El Diario de Patricia, amb els
seu públic i ?estrelles?. Encara que la conductora del programa fos una persona
seriosa i professional com la Mònica Terribas, no ho podria suportar. I jo,
potser començaria a incomodar. I qui sap si la vulgaritat se m?acabaria
encomanant.

Tenim un problema. I necessitem solucions, no discursos
?progres? ni ?demagògics?. Ho necessita l?escola. Ho necessiten els nostres
adolescents.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.