Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota. Article publicat avui a El Punt. Llegiu-lo al seu context original aquí.
L’insuportable pes del creixement
Les
patologies mentals, la percepció que el futur ens ofereix horitzons
sense esperances, són el preu d’un creixement econòmic inútil. El
consum d’ansiolítics i antidepressius s’ha triplicat a la darrera dècada
tribuna
Historiador
Quan Georg Dreyman, un dels protagonistes de l’oscaritzat film alemany Das leben der anderen,
pren consciència de la misèria moral imperant a l’antiga Alemanya
oriental, decideix escriure un article que el convertirà en dissident.
El tema triat per denunciar l’opressiu comunisme és el suïcidi. Relata
que a l’antiga República Democràtica la mediocritat de la vida
quotidiana fa incrementar la taxa de morts voluntàries en el presumpte
paradís socialista. És una manera de fer evident que la propaganda no
es correspon a la realitat i que, sovint, la mort i la malaltia són
fórmules de protesta col·lectiva i silenciosa contra una manera
d’entendre un estat que nega el dret a una existència tranquil·la,
confortable i en llibertat.
Avui, qualsevol Dreyman podria
redactar un article similar per al cas espanyol. Des de 1985, any on el
film alemany centra la seva acció, la taxa espanyola no ha deixat de
créixer. Informes i articles acadèmics ens indiquen que aquest fenomen
s’ha duplicat durant els darrers trenta anys, i estableixen una clara
correlació amb l’expansió de la precarietat laboral. No només això.
Segons dades del Ministeri de Sanitat, el consum d’ansiolítics i
antidepressius s’ha triplicat a la darrera dècada, i ha arribat al deu
per cent de la població adulta. La situació d’estrès i ansietat,
associades a creixents pressions laborals, en un context on la
precarietat coexisteix amb la degradació de l’estabilitat en el
treball, privatitzacions, subcontractacions i increments de
productivitat, paral·lelament a la progressiva pèrdua de poder
adquisitiu o limitació del dret a l’habitatge digne, està generant una
societat malalta, en el context d’una presumpta efervescència
econòmica. Un exemple paradigmàtic són els casos recentment registrats
a la Renault a França. Els directius de l’empresa automobilística van
quedar horroritzats quan, en el lapse d’un mes, tres dels seus tècnics
van suïcidar-se. Un d’ells va adduir en una carta pòstuma les
dificultats causades per l’inhumà ritme de treball imposat pels seus
superiors. Setmanes enrere, aquests havien exigit un esforç extra per a
la creació de nous models, sense un augment paral·lel de recursos. «Cal
ser més competitius», reiterava el missatge. Objectius poc realistes,
pressions intenses, van generar una epidèmia que des del consell
d’administració no es va saber aturar. Més enllà de la dimensió
internacional, el cert és que en el cas espanyol, la darrera dècada
assistim a un creixement econòmic d’un ritme sostingut del tres per
cent anual. Els beneficis de les empreses de l’Ibex 35 va créixer un
31% l’any passat. El salari real mitjà manté el mateix poder adquisitiu
que el 1996, i en el quart inferior manifesta una davallada
significativa. Paral·lelament, les famílies espanyoles dediquen més
temps al treball i als desplaçaments, fet que dificulta la conciliació
de la vida familiar i laboral, i això es tradueix, en l’erosió
imparable de les famílies, darrer baluard de les societats
mediterrànies a l’atac destructiu de la globalització. La creixent
medicalització dels problemes laborals és una constatació que avui,
malgrat el premi de consolació d’un consumisme inútil, els individus
viuen pitjor que fa deu anys. L’assagista uruguaià Eduardo Galeano
defineix a la perfecció les implicacions d’aquest capitalisme global.
El presenta com un Déu destructor i capriciós que exigeix més i més
sacrificis humans en nom de creences sense base real. Per acumular
beneficis privats en escasses mans, la ciutadania és sacrificada a
l’altar de la competitivitat.
La dictadura del mercat propicia una brasilenyització
de les societats occidentals, on les ocupacions són cada vegada més
precàries, més temporals, més inútils i de pitjor qualitat. En el nou
ordre global, la ciutadania, les antigues classes mitjanes són
comminades a millorar la productivitat, en una acció tan heroica com
absurda a l’estil de la càrrega de la cavalleria lleugera de la batalla
de Balaklawa: una cursa esbojarrada per un estret congost vers
objectius impossibles, mentre els agents de l’economia globalitzada,
deslocalitzacions, externalitzacions, privatitzacions, disparen als
genets sense pietat.
Com afirma el filòsof alemany
Ulrich Beck, els increments de productivitat impliquen substitució de
treball humà, és a dir, que cada vegada menys treballin més per tal que
la majoria quedi exclosa. Les patologies mentals, la percepció que el
futur ens ofereix horitzons sense esperances, són el preu d’un
creixement econòmic inútil. Fa quaranta anys, el dissident txec Milan
Kundera denunciava la misèria moral del comunisme amb l’excel·lent
novel·la La insuportable lleugeresa de l’ésser. Avui, el capitalisme global, amb cada cop més dissidents, ens mostra l’insuportable pes del creixement econòmic.
En
el nou ordre global, la ciutadania, les antigues classes mitjanes són
comminades a millorar la productivitat, en una acció tan heroica com
absurda a l’estil de la càrrega de la cavalleria lleugera de la batalla
de Balaklawa
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El teu article que ens hauria de fer reflexionar sobre la categorització actual de ‘patologia mental’ per a aquests ‘trastorns’ que menciones. ¿Són realment ‘malalties mentals’ o es tracta de reaccions normals d’un organisme davant la forta pressió psicològica de les situacions socials a les quals s’enfronta? La resposta té importants conseqüències socials i econòmiques a tots els nivells…
Un bon article. Felicitats.