Abans d’ahir, dimecres dia 1,
Josep Andreu va ser escollit nou president de la federació regional del Camp de Tarragona d’Esquerra per només dos vots de diferència per davant del candidat promogut pel clan de l’avellana.
L’actual alcalde de Montblanc encapçalava una candidatura que aplega els militants que encara creuen possible regenerar Esquerra com a partit de referència de l’independentisme català. La seva victòria front als que han dominat -i ensorrat- ERC en aquestes comarques tarragonines, els Benach, Bargalló, De los Rios… significa una renovació real a diferència de la ficció escenificada per Oriol Junqueras. En res substancial s’ha notat el seu accés a la presidència d’ERC, ja que de satèl·lit del PSC han passat a ser-ho de CIU amb el suport dels addictes a la partitocràcia que controlen el partit, també al Camp de Tarragona, i que han intentat per tots els mitjans barrar el pas a Josep Andreu.
Josep Andreu va redactar el manifest ¨
Per una Esquerra forta, renovadora i plural¨amb el qual vaig sol.licitar les adhesions dels militants per presentar-me a unes primàries -que mai es van arribar a convocar- l’any 2007. El clan de l’avellana i tota la direcció del partit van oposar-hi per tal de col·locar un dels seus gregaris, Lluís Aragonès, i van arribar a publicar
un manifest difamant-me per voler convocar primàries per escollir els candidats a les eleccions espanyoles. Dels
set-cents militants que afirmaven donar recolzament al nepotisme oficial mai en van voler ensenyar la relació, això sí a la premsa van aparèixer els noms d’Empar Pont, Jordi Bergadà, Lluís Salvadó i uns quants més. Josep Andreu va estar des del principi als que aleshores hom denominava crítics amb la direcció que va provocar el declivi electoral i el desprestigi social d’Esquerra.
El Pep de Cal Celdoni, com se’l coneix a Montblanc, va ajudar a formar la
candidatura renovadora encapçala per Albert Pereira que va guanyar la presidència de la federació regional l’any 2008 front un altre home de palla del clan comandat per Ernest Benach. Va veure amb disgust com al cap de poc temps l’Albert, Josep Maria Bru i tants d’altres marxàvem del partit atesa la inviabilitat de les propostes renovadores després del congrés nacional celebrat aquell mateix any. I ara, ell mateix ha decidit assumir el compromís de refer ERC en aquestes comarques avalat pels seu èxit a les municipals i superant el veto que els seus detractors li van imposar per tal d’evitar que encapçalés la candidatura al congrés a les darreres eleccions espanyoles. Els seus amics que ara som en d’altres formacions independentistes, com Solidaritat i les CUP, ens en alegrem de la seva victòria i esperem treballar amb ell i el seu equip per rellançar l’independentisme cívic i polític en aquestes comarques tarragonines.
Post Scriptum, 26 de gener del 2019.
Avui, Pep Andreu ha estat escollit a la direcció de la Crida Nacional per la República sense deixar de militar a ERC (partit del qual procedeixen altres tres dirigents, Irene Negre, Àngels Cabasés i Gerard Sesé), una dada que hauria de fer reflexionar al nucli Junqueras/Sol que està duent Esquerra cap al progressisme catanyol en lloc de liderar el patriotisme republicà.
Post Scriptum, 20 de febrer del 2020.
Ahir es va fer públic que Josep Andreu ha plegat d’ERC després de 29 anys de militància, un pas que hem fet molts altres abans després d’intentar infructuosament orientar la direcció d’Esquerra cap a liderar i aplegar l’independentisme en lloc de desconstruir-lo com estant fent Junqueras i els seus.
L’actual Esquerra, mantenint aparentment els ideals d’antany, està transformant-se en un component més del progressisme abstracte i banal sinilar als Comuns. La cabòria de contraposar nacionalisme i independentisme en nom d’un republicanisme desnaturalitzat i sense identitat nacional catalana és a l’origen de l’abandó dels militants que sentien ERC com el referent del patriotisme republicà català.
Els partits en el marc d’un bipartidisme estatal són menúncies, ara tu després jo, n’hi ha per tots, fins i tot per als residuals de la perifèria. Aquest darrer aspecte resulta ésser el problema més greu dels catalans.
Mentre Convergència tregui profit de l’Estat no tindrà cap interes en la Constitució del nostre poble.
Si els parlamentaris foren triats per la ciutadania i també deposats si convé. Si hi hagués parlamentarisme. Si la presidència fos triada per la ciutadania, si governessin les majories i no el concens. Si la judicatura no fos controlada pels partits. Si la justícia tingués pressupost pròpi. Si llur Consell General fos un organ col.legiat i professional. Etc, etc, etc,—-
Si tots aquests aspectes fossin tinguts en compte pels qui tenim el ferm propòsit d’alliberar-nos del jou espanyol. L’esquerra forta o potser dèbil seria una questió circumstàncial, la renovació fora constant i el pluralisme restaria garantit.
I el més important de tot, la goig i el desitg inundaria les nostres ciutats i reuniríem les forces suficients per assolir la llibertat.
em sap greu que et refereixis al projecte que l’Oriol Junqueras intenta liderar -crec que amb notable èxit- a ERC.
Podria entendre que parlessis de “llacunes” o fins i tot d’ombres. Però parlar de “ficció” és, això sí, clarament una ficció, una adjectivació sense cap fonament en la realitat.
A més a més, dir que “en res s’ha notat”, ja que de satèlit del PSC ha passat a satèlit de CiU, bé, aquí, amic meu, ja et perds definitivament. Fins i tot si això hagués passat, no podríem dir que en res s’ha notat, excepte que creguis que CiU i PSC són el mateix.
Però és que a més a més això no ha passat. Jo crec, sé i confio (tot junt) que l’Oriol està impulsant una radical renovació de l’estratègia que fins ara havia dut ERC i que l’havia portat al col·lapse que ja tots coneixem.
I això no és menor. Gens menor. De fet, en termes patriòtics, és absolutament substantiu.
Que t’hi refereixis en termes de “satelització” m’entristeix. Crec que l’Oriol ha fet un discurs molt coherent, patriòticament impecable: si CiU vol avançar, i en tot allò que impliqui avançar, tindrà el nostre suport. Això és satelització o és patriotisme? Per a mi, patriotisme.
Tot el que ajudi el sobiranisme hegemònic, que és CiU, a fer les passes que tots esperem que facin i que sabem que farà, és bo per al país, és bo per al procés.
La renovació de l’Oriol no és fictícia. És ben real. Amb ombres i llacunes, d’acord, però ben real. No és gens de rebut parlar de satelització en el que només hi ha ofertes patriòtiques, construcció, empenta. Això no t’ho admeto.
En fi. Em sembla que ens aboquem a un escenari en el que clarament el sobiranisme s’estructurarà en tres blocs. Un d’hegemònic, CiU, que fa les coses al seu ritme i amb responsabilitat. Un altre bloc d’independentisme constructiu, sensat, amb clara voluntat d’empènyer cap als objectius i d’ajudar a fer-ho possible. Finalment, hi haurà un independentisme residual, que es dedicarà a bombardejar la pròpia flota en tot moment, per a intentar enfonsar-la abans no surti de port, en el que hi ha SI i les CUP.