Espai de Dissidència

Ho confesso. Fa un parell de mesos va sortir a la llum pública la meva primera novel·la Geníssers. Sé que fa lleig això de fer-se autopublicitat. Tanmateix, tot escriptor vol lectors, i en aquest sentit, un blog on parlo de llibres d’altres, també hauria de permetre’m parlar dels meus, o almenys, deixar que altres en parlin.
De fet, al principi de tot, Saül Gordillo, a qui li vaig fer arribar un exemplar va fer el seu comentari. Esteve Mestre i Roigé, director de Barret Picat, també en va fer la seva, que podeu punxar aquí. Ambdós van ser extremadament generosos, de tota manera.
Aquest matí m’he trobat una entrada d’en Pep (moltes gràcies) que ha tingut la paciència de llegir-se-la i ha fet el següent comentari, i que per suposat, m’ha alegrat el dia. Us la transcric;

Acabada Geníssers aquesta matinada de dissabte a diumenge.

Una
novel·la… necessària. D’entrada, felicitats a l’editor, per la
gosadia de publicar-la, i per fer-ho en una edició tan còmoda i
coqueta. L’avantatge de tenir a les mans un bon producte d’una
editorial petita et situa en la confortable sensació d’estar
assaborint un article una mica exclusiu, allunyat del pinso literari
amb què sovint ens enceben els grups editors. Llarga vida a El Cep i la
Nansa, doncs!

En canvi a tu, Xavier Diez, t’he de
retreure que has construït una obra interesant, explícita, pedagògica,
brillant en el seu to expositiu i en el maneig dels temes que
tractes… però que no arribarà a tants lectors com seria desitjable i
convenient. I no hi arribarà perquè el boca-orella (que penso practicar
compulsivament) no serà apassionat. Tant de bo m’equivoqui!

L’Albert
Torres és un professor de secundària llicenciat en filologia àrab que
conjuga una existència ordenada i benestant amb una secreta condició
d’espia. Aquest punt de partida és atractiu (per a mi), i a mica
que llegeixes s’hi va tornant més. Aviat comencen els apunts breus i
les afinades reflexions sobre els temes més actuals: el món acadèmic,
els estudiants de secundària, la immigració, les barreres culturals i
lingüístiques, la solitud i l’individualisme, l’especulació
immobiliària, la precarietat laboral i sentimental… Tot contribueix a
fixar els decorats, tant exteriors com interiors, dels personatges. Tal
com va assenyalar amb mala bava Juan Marsé de Mª de la Pau Janer, a su novela se le nota la carpintería, se li veu l’entramat i els bastiments… però en el cas de Geníssers
això no acaba de ser un defecte, ans al contrari: se’t veu conscient
del que escrius, de la necessitat de fixar aquests elements que, d’aquí
a vint anys, en una relectura superficial, per poc atenta que sigui,
convindrem a trobar-los valuosíssims, perquè estenen un mural social i
un dibuix psicològic col·lectiu del tot fefaent del nostre temps.

La
construcció d’alguns personatges, com l’Albert i la Lídia, pequen
d’excessivament explícits. És cert que la figura psicològica de tots
dos es va enriquint per moments, però es troba a faltar més diàleg en
estil directe. Tu ens ho expliques (molt ben explicat, això sempre),
però el lector ho vol deduir, vol que es trasllueixi de la conversa que
mantenen -en aquest cas, NO mantenen- els personatges. En canvi el
silenciós Omar creix magníficament ambigu, hi ha un univers ple de
sospites rere seu, simplement gràcies als seus silencis inquietants per
contraposició als seus companys de carrer baladrers. Això és un encert!

Hi
ha unes magnífiques digressions sobre la por i el risc, sobre el consum
compulsiu com a símptoma d’alienació i buit existencial, som acostats
en un llenguatge ric i amè a una realitat (la immigració) que als
autòctons ens fa molta mandra de conèixer… i així el llibre es va
descapdellant com un thriller de baixa intensitat, que es llegeix molt
bé però no t’arrossega -com seria desitjable pel conjunt d’aportacions
que fa-. Hi ha un punt àlgid quan es descriu els Geníssers, el risc
d’un paral·lelisme innegable amb l’actualitat encén les pàgines i a la
fi trobem que la carpinteria es tan evident perquè darrere
s’hi amaga un doble fons, un perill pervers que sotja una comunitat i,
de retruc, tota la societat. La novel·la pren volada a partir d’aquí, i
arriba a l’excel·lència trepidant del desenllaç en les darreres 50
pàgines. Després, l’inusual postfaci t’acosta a l’autor fins al punt
que un desconegut com jo ha gosat escriure’t aquest patracol
impresentable.

En resum, Geníssers és el
complement literari dels textos d’un precís historiador, un viu
assagista i un articulista erudit, que en tant que novel·la, hauria de
mirar d’arribar al públic que no llegirà mai els articles ni els
treballs més científics de l’autor. Per aconseguir-ho, cal que funcioni
el boca-orella, i perquè aquest funcioni, cal que el lector devori la
trama. No és el cas. Però no pas perquè la trama no ho mereixi,
alerta!… sinó perquè el ritme imposat per les reflexions resta nervi
a una història ben dissenyada i exemplar.

O sigui que felicitats, però t’has de fer (t’hem de fer) més popular. Això que escrius ha d’arribar a la gent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!