Espai de Dissidència

Una de les meves darreres lectures ha estat El hombre que liberó París, de l’escriptor espanyol Rafael Torres. Es tracta de la biografia del tinent del País Valencià Amado Granell, conegut per ser el primer oficial que va alliberar París dels alemanys el vespre del 24 d’agost de 1944.
Aquesta història, la del tinent de la nueve, tal com es coneixia la companyia de l’exèrcit francès del general Leclerc composta gairebé en exclusiva per republicans espanyols, ja la coneixia des de feia anys. Historiadors rigurosos com Pons Prades o Antoni Téllez Solà, o periodistes com Daniel Arasa, ja s’havien ocupat dels més de seixanta mil republicans que van combatre a la segona guerra mundial al costat dels aliats.

El llibre de Torres és fluix, ple de llacunes i planes sobreres. Es nota que és fet a corre-cuita i amb una anàlisi feble, i aporta poques coses als historiadors que ja coneixíem la història. D’altra banda, la necessitat d’omplir pàgines -no gaires-, fa que no sempre es vagi a l’essencial, tot i que això no li resta l’interès d’un personatge que haurien de conèixer tots els estudiants de secundària, i que si vivíssim en un país normal, estaria en el nomenclàtor dels carrers de moltes ciutats i donaria nom a moltes escoles.
Tanmateix, vivim en el país que vivim, i les poques referències a la segona guerra mundial les trobem en nom d’elogis a la División Azul, aquesta que va participar en l’horrorós setge de Leningrad, tan magníficament -i colpidora- descrit per Montserrat Roig a L’agulla daurada. No obstant, alguns detalls, i un alè èpic permanent a tot el llibre fa que, si més no, el nom Amado Granell, símbol d’aquests veterans de la guerra d’Espanya i dels republicans enrolats a una inacabable lluita d’una dècada contra el franquisme, el poguem repetir mentre contemplem com van morint, solitaris i silenciosos, en estrets apartaments de Banlieu. Almenys és el que pensava mentre assistia, l’agost de 2004, a alguns actes en memòria de l’allibertament de França. De la mateixa manera, no podia deixar de pensar en Granell i els seus homes enfilats als tancs orugues amb els noms d’Ebro, Guadalajara, Belcihite, Teruel, quan passejava per davant de l’Hôtel de Ville.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!