La independència, una qüestió de seguretat democràtica

Un dels errors que, al meu entendre, cometen bona part dels sobiranistes actuals és tractar de justificar l’opció independentista a partir de la ideologia nacionalista. Tenen raó aquells que des dels mitjans de comunicació hegemònics tracten de desautoritzar els partidaris de la independència a partir de la idea que els nacionalismes esdevenen un conjunt filosòfic desacreditat. Més enllà que els nacionalismes han protagonitzat els canvis al mapa europeu del darrer quart de segle, hi estic d’acord que l’argumentari fet servir pels partits polítics que afirmen defensar la sobirania del nostre país resulta avorrida, reiterativa i sens dubte, poc efectiva. A més, comet l’error d’anàlisi que indicaria que la major part de la població resident al principat no comparteix ni la seva estètica ni els seus plantejaments, la qual cosa fa que l’opció de la independència del país sigui virtualment impossible, sota els paràmetres actuals, tret de circumstàncies històriques inesperades i excepcionals (conjuntures que, d’altra banda, resulten molt dramàtiques).
Des del no nacionalisme sincer, tanmateix, la independència del nostre país, esdevé una necessitat més física que cultural, més instintiva que racional. I farien bé els nacionalistes catalans d’escoltar aquests plantejaments.

La independència immediata, ara per ara, és l’única fórmula per trencar amb el postfranquisme que dirigeix les institucions de l’estat. És l’única possibilitat d’escapar a les incerteses històriques que comporta la pertinença a un país de baixa qualitat democràtica, i on dia rere dia, la convivència es mostra més i més difícil. Només cal veure la manifestació d’ahir i les consignes excloents que clamaven sorollosament aquells que pensen que Espanya els pertany per dret de conquesta.
Viure en un país amb deu milions de persones que no dubtarien a trencar les regles del joc democràtic i a iniciar una guerra civil per tal de mantenir el poder que els va lliurar Franco fa setanta anys no és saludable. És més, resulta terriblement perillós. Viure en un estat on l’Audiència Nacional continua funcionant sota els mateixos criteris que el Tribunal de Orden Público i que la Llei Antiterrorista permet la persistència de la Brigada Político-Social representa una amenaça per a les més elementals llibertats de l’individu.
Viure en un país de deu milions de persones que no dubten a utilitzar la violència, la calúmnia, la manipulació, la intimidació, la confusió i l’amenaça, i on sabem que la unitat d’Espanya representa un valor superior al manteniment de la democràcia i les llibertats individuals, representa un perill segur. No ho dubteu. En el passat, aquesta gent i els seus avantpassats no van dubtar a provocar una guerra civil que va durar quaranta anys i que va buscar l’extermini d’aquells que no estaven disposats a la submissió.
Viure en un país on més de deu milions de persones vetllen per tal que els símbols de la dictadura i del feixisme (recordem que la bandera espanyola és la de Franco, la legítima continua essent la republicana) continuin presidint la seva nació és una garantia per viure sota la ignomínia i el totalitarisme.
Per tot això, els habitants d’aquest país, parlin la llengua que parlin, s’identifiquin amb el país que vulguin, viuran tots més segurs sense el pes d’un estat de qualitat democràtica discutible i sense persones ni partits que representin una amenaça per a les seves llibertats. Per tant, la independència i la sobirania és, ara per ara, l’única garantia de viure en una societat democràtica plenament. Un refugi segur a l’Espanya inquisitorial, totalitària, autoritària, brutal i insensible que representa el PP.
O això, o aplicar la llei de partits al PP. Al cap i a la fi, ells mai no han denunciat el terrorisme d’estat, i tenen entre el seu personal a nombrosos col·laboradors del Ben-Laden espanyol, és a dir, Franco. Bé, de fet, el príncep saudita és un aficionat, si comparem amb els centenars de milers de morts que va fer assassinar el general Franco, aquest criminal que ens va imposar una bandera, un himne i un hereu.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.