Espai de Dissidència

El millor govern és el que no governa. Amb aquesta frase, el pensador nord americà Henry David Thoreau iniciava el seu més conegut assaig Del deure de la desobediència civil. Els darrers anys de Tripartit hi he pensat sovint, en aquest home. Thoreau, fastiguejat com el poder polític incrementava el seu control a mesura que la societat industrial creixia al Massachussets de mitjans del XIX, va anar-se’n a viure amb una cabana de fusta construïda per ell mateix al bosc de Walden, per allunyar-se de l’evolució de tot plegat. Hi he pensat, perquè els anys de Tripartit ha implicat unes ànsies per legislar, i per canviar-ho tot, que al final, allò que han tocat ha degenerat en a) un deteriorament substancial a partir de brillants idees i teòriques bones intencions -com l’educació o la sanitat- o b) tot ha quedat en una declaració d’intencions a resoldre sine die -com la política d’habitatge o les infrastructures.
Penso en el Tripartit, com penso en Itàlia. Ahir, que es va conèixer la dimissió del primer ministre Romano Prodi, alguns periodistes recordaven que era la primera vegada, des de principis dels noranta, que els governs duraven tan poc.
Faig una mica d’història.  

Itàlia és un país políticament curiós. Al final de la segona mundial, amb la monarquia ferida de mort per la seva col·laboració amb el feixisme, es va donar una situació peculiar. La principal força política eren els comunistes, que tenien una gran influència i prestigi, en bona part, degut al seu paper resistent. Ara bé, Stalin i Truman ja havien pactat clarament a Postdam el repartiment geopolític de la guerra freda, i per tant, Roma quedava a l’Òrbita de les potències capitalistes -els grecs no en van voler fer cas d’aquests acords, i això els va suposar una llarga i sagnant guerra civil-.
Per tant, una vegada proclamada la República -via referèndum ajustat-, es va dissenyar un sistema en el qual tots els partits pactaven per governar junts per evitar que els comunistes poguessin accedir al govern. I quan diem tots, diem forces tan poc compatibles, a priori, com els radicals, els socialistes, la democràcia cristiana i altres forces menors, en allò que se’n deia pentapartito.
Lògicament, el repartiment de poder, les conspiracions dins els partits i entre aliats eren una constant que es traduïa en una inestabilitat profunda, amb canvis i crisis de governs constants, entrades i sortides, una mena de desmadre a la italiana.
La ciència política diria que, en circumstàncies com aquestes, l’economia i la societat se n’hauria de ressentir. Tanmateix, res d’això!!! Al contrari. A major inestabilitat, més es reforçava allò que es va dir miracolo italiano, i que es tradueix a la pràctica, en un gran dinamisme i creativitat d’una economia potent. Es podia dir, sense exagerar, que Itàlia va viure desenes d’any sense govern. I en canvi, la societat italiana mantenia una gran vitalitat.
Certament, un sistema polític així va comportar una gran vulnerabilitat per a la corrupció, on el partit socialista i Bettino Craxi, en van ser figures destacades. Va produir-se, per tant, un seguit de reaccions, especialment entre la judicatura, en un procés de regeneracionisme -de vegades amb característiques d’autèntica caça de bruixes que van acabar amb el procés de mani pulite, i un nou ordre polític. D’una banda, la dictadura empresarial neoliberal encapçalada per la coalició entre feixistes (Fini), regionalistes del nord (Bossi) i demagogs populistes televisius (Berlusconi). De l’altra, una constel·lació d’esquerranosos impotents i incapaços de fer front a la nova dictadura mediàtica de Forza Italia, L’Ulivo. Els primers, han venut Itàlia, no al millor postor, sinó a la Màfia. Els segons branden la bandera de l’ètica, i s’han mostrat incompetents a l’hora de traduir la democràcia en un repartiment equitatiu de la riquesa i evitar el desmuntatge de l’estat del benestar.
El que acaba de passar amb Prodi, em fa venir l’esperança que potser tornen a una dinàmica on no hi hagi Déu que governi, és a dir, la bella acrazia, i fer bona la frase de Toureau.
Penso en el Tripartit, i l’Entesa, escolto Puccini, i sospiro per l’autor de Walden, o la vida al bosc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!