Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

20 de febrer de 2007
0 comentaris

L’Espanya plural, o la síndrome de la mêlée

El fracàs de la reforma estatutària andalusa posa de relleu un fet inqüestionable. Allò que la classe política fa per neutralitzar qualsevol atisbe de diferència i asimetria en el si de l’estat, contrasta amb la indiferència majoritària. Els café para todos s’ha traduït en dos fets. Els andalusos ja estan farts de cafè. Als catalans se’ls tira a la cara quan tot just trenca el bull. L’agressivitat nacionalista contra catalans i bascos és una manera d’intimidar per tal no es faci jurídic el que ja és un fet real: el progressiu distanciament entre la societat catalana i les institucions estatals, entre la ciutadania del nostre país, i els referents que tracten de limitar un reconeixement diferenciat.
Era evident que la reforma estatutària acabaria com està acabant. Els meus lectors poden corroborar que, molt a desgrat meu, vaig actuar com a Cassandra, i avui ja no arriba ni a la categoria de paper mullat. És, pràcticament paper maché, d’aquest que acaba cremant per a les falles. I em fa l’efecte que el Tribunal Constitucional no pensa indultar el nostre ninot.
Tanmateix, allò que ha esdevingut entre 2003 (constitució de la comissió estatutària) i 2006 (referèndum) o 2007 (enèssima rebaixa via Tribunal Constitucional) ens mostra un fet ineludible, que com a historiador, m’agradaria remarcar.  

Espanya cada vegada s’assembla més a un camp de Rugby. Si coneixem les regles d’aquest joc que tant m’agrada, hem de saber que Catalunya pràcticament no pot avançar. No pot passar la pilota endavant perquè els àrbitres no ho permetrien  (avant). Ha de jugar la pilota amb els peus i tirar-la fora per tractar de conquerir el mínim terreny. I si finalment, hi ha algú que té prou iniciativa per tirar endavant, tot i que sigui modestament, tots els jugadors espanyols -és a dir, la resta d’unes comunitats autònomes artificials- es tiren a sobre seu per neutralitzar la jugada (mêlée espontània).
Així anem arrossegant-nos pel camp, tractant d’avançar debades pel fang. Qualsevol passa endavant, representa una nova mêlée, on el conjunt de les institucions espanyoles, la resta de territoris, pugnen per obtenir la pilota, fins que els àrbitres aturen el joc, i a tornar enrere! Després, els mateixos àrbitres -les institucions de l’estat- acaben, cada vegada que avancem uns pocs metres, pitant un cop de càstig darrere l’altre.
L’ensenyament moral de l’experiència dels darrers cent anys, és que hem d’abandonar el terreny de joc, i canviar d’esport. Jo, que de molt jove vaig jugar a rugby, i que ho vaig deixar perquè, malgrat passar-m’ho molt bé, estava cansat que maromos de mete noranta i cent quilos es tiressin a sobre meu, preferiria que els catalans ens dediquéssim a un joc individual civilitzat com el tennis, sense contacte, i amb unes regles del joc més transparents i lleials. Fins que no ho decidim, estem condemnats a arrossegar-nos pel fang, allò  que en termes polítics, se’n diu depressió col·lectiva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!