Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

19 de febrer de 2007
0 comentaris

Figueres, capital del talent.

Primer aclariment: sóc txava amb pedigrí (o el que és el mateix, barceloní de tercera generació i més de cent anys d’arrels familiars a la ciutat). Segon aclariment: fa dotze anys que visc a Girona. La segona és una ciutat bella, culta, comfortable, com una esposa de casa bona que t’ofereix pau espiritual i treu el millor de tu. La primera és fascinant, alhora que incòmoda, com una amant que et maltracta constantment, malgrat que continues mantenint una passió irracional per ella. Fets aquests aclariments, que m’exoneren de qualsevol numeret de patriotisme de campanar, anem a lloar Figueres.
La capital de l’Empordà, no sembla, a primer cop d’ull, res de l’altre món. Algun amic figuerenc em confessa que la darrera capital de la República no paeix massa bé la monarquia, i que les decisions col·lectives de les darreres dècades, s’han traduït en construccions vulgars, escassa fidelitat a la història i una depressió col·lectiva sense possibilitats de Prozac. Malgrat tot, i reconèixer que avui la ciutat no és precisament Florència, he de dir que és una de les ciutats més brillants del pais (si és que l’Empordà pot considerar-se Catalunya), on sempre m’he sentit bé, i on la gent és culta, amable, oberta i espontània.
Si indaguem una mica més, descobrim fets que esparveren.

Primer. És una ciutat autènticament republicana, amb una efervescència constant -amics figuerencs em confessen que, malgrat tot, passa per un moment delicat i decadent- amb centenars de persones conspirant per la república, la monarquia, les noves tendències artístiques o les noves tecnologies. Amb una gran vitalitat.
Segon, i fonamental. Figueres és la seu d’un fenomen paranormal. Deu ser la ciutat europea amb una major densitat de genis originals per quilòmetre quadrat. Si es mira una ciutat que no deu ultrapassar els quaranta mil habitants, i comences a indagar en les personalitats originàries trobes un àcrata republicà, figura emblemàtica del XIX com Abdó Terrades (qui més vegades ha proclamat la República), un lliurepensador maçó utòpic i inventor de renom internacional com Narcís Monturiol, un filòsof dels més originals del sud d’Europa com Francesc Pujols, un historiador com Alexandre Deulofeu, de l’escola d’Spengler i Toynbee, amb teories (i profecies complertes) sobre la història que, represaliat pel franquisme, escriu desenes de volums des de la rebotiga de la seva farmàcia, un artista surrealista com Salvador Dalí, una escriptora (tot i no ser d’origen figuerenc) que se situa diversos metres per sobre de la mitjana de la narrativa catalana com Maria Àngels Anglada, i un llarg rosari de personatges que combinen genialitat, originalitat i intel·ligència.
Aquestes reflexions, que feia temps em rondaven pel cap, han quedat del tot confirmades a partir de la lectura del llibre coordinat per Rafael Pascuet i Enric Pujol; La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939), en una luxosa edició de Viena, l’Arxiu Nacional de Catalunya i l’Ajuntament de Figueres. En aquest volum, apareix la figura de Miravitlles, l’home que sempre es troba a tota la bibliografia sobre la guerra civil, i que fins fa quatre dies continuava essent un veritable desconegut.
I el fet és que no m’estranya que fos desconegut. Un personatge de la seva complexitat, originalitat, geni, intel·ligència, és bàsicament, esmunyedís. Per tant, els biògrafs devien pensar que hi dedicarien tota una vida, i no en treurien. El personatge és realment extraordinari. Seductor, políglota, analista, protagonista, memorialista, assagista, historiador, periodista, jugador semiprofessional de futbol, polític, diplomàtic, agent artístic, actor amb Buñuel i Dalí, amic de García Lorca, Malraux. Coneixedor de Robert Capa, Dos Passos, Heminway, Orwell. 
Si Miravitlles fos francès o nord-americà, Depardieu o Leo Di Caprio haurien fet el seu biotip, el seu nom seria als carrers de mig país, i desenes d’escoles portarien el seu nom. Miravitlles hauria de ser, simplement, un d’aquells referents que sustenten un identitat sense complexos.
Tanmateix, tenim el país que tenim. I Miravitlles va cometre diversos errors. El primer, tenir talent. El segon, defugir les capelletes. El tercer, ser una persona inquieta que basculava del comunisme al proamericanisme, passant per l’independentisme, el BOC, ERC, ED, i finalment CDC.
Anècdota curiosa apareguda al llibre. Tant Miravitlles com Salvador Dalí sembla que van cremar una bandera espanyola, i per això els van voler empresonar. Una altra anècdota. Federico García Lorca (Cháves, tremola), en un d’aquells sopars literaris barcelonins, va signar al llibre de clients il·lustres amb un "Visca Catalunya Lliure".
En fi, no sé què passa amb Figueres, que hi ha tant de talent purulant per l’aire. Deu ser, com una vegada vaig afirmar, mig en broma, que els empordanesos no són catalans. Són grecs disfressats, que com tots els helens, són gent encantada de conèixer’s, que, com deia la Melina Mercuri, estarien disposats a cobrar royalties per la democràcia, i que tenen aquesta dèria per la llibertat i la república    que els fa ser tan summament ingovernables (i que duri). De fet, alguna vegada he pensat que el cap de Creus és el tros que falta a l’Illa de Santorini.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!