Espai de Dissidència

Avui ha sortit a El Punt el meu article El mal turc.

«Derin devlet» és una expressió turca de definició
difusa, la traducció de la qual s’acostaria a «Estat profund». Aquest
concepte va ser interpretat recentment pel primer ministre Tayyip
Erdogan com a «bandes criminals que actuen dins l’organització de
l’Estat» per compte propi, al marge de l’interès general. Això va ser
dit arran de l’assassinat del periodista Hrant Dink, quan la policia va
fer orelles sordes als indicis de l’imminent crim, i tractant d’heroi
l’assassí de l’home que havia denunciat el genocidi armeni de 1917. No
es tracta d’un cas únic. Aquells periodistes, escriptors,
intel·lectuals, que qüestionen la història oficial turca o denuncien la
repressió política i cultural contra els kurds s’han vist assetjats
judicialment o amenaçats per nacionalistes d’extrema dreta. El darrer
exemple és el del vigent premi Nobel de literatura, Orham Pamuk, jutjat
per haver «insultat la identitat turca», que, cansat de tot plegat,
acaba d’exiliar-se als Estats Units.

Quan se segueix la trajectòria política de
l’estat anatòlic, on per cada passa endavant sembla haver-ne dues
enrere, és difícil no cedir a la temptació de pensar en l’Espanya
actual. L’Estat espanyol d’aquests darrers anys sembla haver pres una
deriva turca, basada en una imparable erosió democràtica, limitació de
llibertats i silenciament de veus dissidents. La modificació de
fronteres polítiques de l’antiga Unió Soviètica i els Balcans, ha
desfermat un sentiment de pànic a Ankara davant la possibilitat d’una
secessió kurda. La memòria històrica és vista com una deslegitimació de
la república fundada per Mustafa Kemal. Per motius similars, i arran de
la crisi cada vegada més evident del sistema de transició, Madrid veu
amenaçat l’ordre precàriament instaurat amb la Constitució de 1978. La
por a la secessió basca i catalana ha implicat una terrible ofensiva
contra els nacionalismes perifèrics ?justificat, com en el cas turc,
com a lluita contra el terrorisme? que persegueix anul·lar qualsevol
perspectiva de canvi o resolució pacífica i negociada d’un conflicte
massa anys enquistat. Darrerament, el «derin devlet» espanyol ha premut
l’accelerador. La llei de partits, aberració jurídica basada en la
premissa «tot és ETA», ha col·locat en la clandestinitat milers de
persones. Es condemna per haver escrit articles de premsa, se suspenen
diaris sense proves, es denuncien columnistes per haver criticat la
monarquia, s’intimida judicialment a polítics per haver-se trobat amb
líders de partits inexistents o es jutja desenes d’individus no per
haver comès delictes, sinó perquè «pertanyen a un entorn». A Catalunya,
les coses no són millors. Recordem el cas d’Èric Beltrán, on, seguint
la millor tradició de Vallejo Nájera, l’Audiencia Nacional tracta
l’independentisme com una patologia mental. O es linxa mediàticament
l’únic intel·lectual de Salamanca que defensa la devolució dels papers
de l’Arxiu als seus legítims posseïdors. O es jutja Pepe Rubianes pel
delirant delicte d’«ultratge a Espanya». Tot plegat, en el context
d’una campanya intimidatòria contra una reforma de l’Estatut de
Catalunya, amb soroll de sabres i excomunicacions incloses, el joc brut
amb Endesa o el sabotatge polític a l’aeroport del Prat. I el pitjor de
tot, és que ningú no piula. Com a Turquia, la memòria històrica és un
tabú. Es busquen mil excuses per no anul·lar processos il·legítims com
el de Granados i Delgado o Puig Antich. Per suposat, es nega el dret a
la reparació moral i material a les víctimes. No és gratuït. Encarar
els problemes podria implicar que els poders autèntics, els «derin
devlet» mesetaris, amb una judicatura, Església, empresariat, i alt
funcionariat massa vinculats al franquisme, vegin la resolució dels
conflictes pendents com la possibilitat de degradar-se a la condició de
ciutadans normals. Com Turquia, Espanya comparteix una condició
perifèrica, de tradicional aïllament i una llarga història de
decadència. Ambdós són imperis fracassats que es neguen a assumir el
passat i el present, i miren el futur amb incertesa. Així s’entén que
l’Estat espanyol estigui contaminat pel «mal turc».

Aquesta patologia incapacita el país perquè assumeixi la seva condició
plurinacional, posa els seus mecanismes de poder al servei d’una
sensibilitat autoritària, incapaç d’admetre la realitat. Restringeix
les llibertats individuals per por de la secessió, per por que un canvi
profund afecti la posició privilegiada d’aquells que, escudats en la
Constitució, continuen essent els propietaris del país. El que més
indigna d’aquesta situació de degradació de la democràcia i de l’estat
de dret per mantenir la unitat d’Espanya és que es faci des del silenci
còmplice d’uns intel·lectuals incapaços de reaccionar, en el si d’una
societat civil anestesiada. I sense un Orham Pamuk que ens serveixi de
consol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!