Espai de Dissidència

Aquest cap de setmana he llegit el llibre de Jordi Vidal Resistència al caos [Idees. Assaig Breu, Bcn 2006, 84p] Es tracta d’un assaig breu que posa al descobert les falsedats amb què aquest procés anomenat globalització camufla en sentit feudal en què degenera actualment el capitalisme.
La tesi central del llibre indica que l’actual evolució social i econòmica és orientada pel principi únic del benefici empresarial. Uns beneficis cada vegada més grans, en mans cada cop més restringides. Evidentment, aquesta evolució és únicament possible a partir de la despossessió col·lectiva i el robartori organitzat dels béns comunitaris. Allò que, tècnicament, és anomenat privatització. Per assolir els seus propòsits, el gran capital transnacional posa al seu servei la maquinària de l’estat i fa servir sense recances recursos propagandístics per ocultar la realitat i manipular l’opinió pública.

El principal recurs per assolir aquests objectius? La por! La principal conseqüència? La deconstrucció comunitària, la supressió de la nació (en el sentit liberal i republicà del terme. Allò que, forçant els enunciats de Zygmunt Bauman, podríem definir com la liquidació de la societat: precarietat, pobresa, inseguretat, pèrdua de referents: la pèrdua del respecte, si ho establim en els mateixos termes que Sennet. El capitalisme globalitari, doncs, genera un caos que recorda a la instauració d’una mena de nou feudalisme.
És curiós que aquest nét de llibertaris que escriu en francès utilitzi un raonament que jo mateix ja vaig fer servir en un dels meus primers articles a "El Punt", publicat el desembre de 1995, i que tenia l’il·lustratiu títol de Neoliberalisme, neofeudalisme (per cert, que algun dia hauria de recuperar). Trobo una comparació intel·lectualment agosarada, tot i que perfectament vàlida. Certament, Vidal, com tants d’altres, com jo diria que tots aquells que no cobrem de cap multinacional, estem generant un consens contrari al capitalisme globalitari, i apostem per una evolució a la inversa; nacionalitzacions d’empreses privatitzades, col·lectivització dels serveis públics, harmonització de salaris, [la implantació d’un sou màxim repercutiria molt positivament entre el conjunt dels assalariats],… Tot i aquest consens majoritari, els qui sostenim aquestes idees que han mostrat amb fets la seva vàlua, som presentats com a una mena d’heretges als quals condemnar a la foguera de la indiferència.
El llibre és certament interessant, tot i caure en algunes reiteracions, i mantenir un estil que fa honor al títol, és a dir, una mica caòtic. Tampoc utilitza massa referències, ni bibliografia, ni notes aclaratòries. Tanmateix, manté un bon to i una tensió narrativa que el fa realment interessant. Vaja, com a mínim, demostra poder multiplicar per deu la capacitat intel·lectual de pseudopensadors com Vargas Llosa o polítics-economistes com Jordi Sevilla, per no parlar de talibans com Xavier Sala-Martín.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!