Espai de Dissidència

Des de la blogosfera, sembla que, si més no, la mobilització avança. Els qui ja tenim una certa edat, i que ja estem tan cansats de saltar-nos les planes dels diaris que fan referència a la política antiterrorista, desitgem que el procés de pau avanci. I en el meu cas, no només perquè el principi ètic de la pau és sempre positiu (sempre i quan no comporti opressió o claudicacions) sinó perquè pot representar una magnífica ocasió per desmuntar el tinglado de la Transició. Això és: anar a la convocatòria de setembre per tal que l’estat espanyol aprovi les seves assignatures pendents: Drets humans I; Teoria de l’autodeterminació; Drets individuals; Igualtat social I i II; Història del feixisme espanyol; Memòria Històrica II; Teoria dels intel·lectuals independents; Polítiques de Benestar I, II i III i unes quantes més que ara mateix m’oblido.

Les frustracions induïdes del procés de pau han posat en evidència les terribles limitacions imposades pels pactes de la Transició. Un pacte desigual entre l’stablishement franquista i una oposició medalla d’or en renúncies i diploma en manca d’ètica política. El gran exemple d’això va quedar recollit en forma d’article 2 de la constitució. Allò de la patria común e indivisible. Posar límits a un dret superior al de la legislació espanyola, el de l’autodeterminació reconeguda per les Nacions Unides i el sentit comú, potser devia satisfer als militars espanyols i a la totalitat del franquisme sociològic, tanmateix va acabar per hipotecar la pròpia viabilitat d’Espanya com a nació.
És un fet. Una consulta d’autodeterminació seria acabar amb un conflicte polític de manera immediata, i esdevindria una crisi, que a la vegada podria ser una gran oportunitat per a Espanya. Sempre he anat dient que el desmuntatge dels darrers esqueixos de l’imperi pot ser el gran moment per créixer com a societat. Malgrat la tentació de turquificació hi hauria la gran ocasió de deixar-se de somnis de grandesa i dedicar-se a un creixement interior a l’estil de la Suècia posterior a l’escissió de Noruega, fa poc més de cent anys.
És evident que la situació actual no ens porta precisament a l’optimisme. De fet, estem assistint a, en nom de la lluita contra el terrorisme, una degradació del sistema democràtic imparable. A un procés de turquificació. D’una banda, el PP, que té com a fundador un membre de la banda de malfactors comandada per Franco en un règim que, sense exageració, podem qualificar de terrorisme d’estat, farà qualsevol cosa per impedir la pau. Resulta preferible un conflicte enquistat que permeti brandar banderes monàrquico-franquistes a cadascuna de les mobilitzacions. De la banda del govern, l’ànima jacobina dels socialistes impedirà qualsevol solució que impliqui qüestionar els pactes de la Transició. En aquestes circumstàncies, i més sense gestos simbòlics inequívocs, la pau no és viable.
El que indigna més de tot això és que pràcticament cap intel·lectual amb gran projecció pública no hagi dit ni piu pel fet que a una persona, per impresentable que aquesta sigui, pugui ser condemnat a dotze anys de presó per un parell d’articles periodístics. O que se’l deixi morir en un acte de venjança. O que determinats òrgans de l’estat recordin sospitosament al de la Santa Inquisició.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!