Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Em confesso un apassionat de Joseph Conrad. Pocs autors són capaços de descriure tan en profunditat la complexa naturalesa humana. Pocs arriben tan a dins a l’hora de descriure els mecanismes que mouen les persones a actuar d’una manera, sovint, en contra de tota lògica i racionalitat. Pocs arriben a veure que hi ha més enllà del cor de les tenebres. I sempre queda bé (fa erudit) utilitzar els seus personatges com a al·legories de dels fatals girs del destí.
De fet, en el moment que l’atemptat de Barajas va glaçar el somrís de Zapatero, no puc deixar de pensar en Lord Jim.
Lord Jim és un dels personatges tipus de Conrad. És un prometedor oficial de marina, que té per davant una brillant carrera. Intel·ligent, disciplinat, bell, fort, jove. Ho té tot per gaudir d’una vida esplendorosament aventurera. Tanmateix… un dia fatal, en el seu primer viatge com a segon oficial d’un vaixell rovellat, envoltat d’una tripulació infame i un capità impresentable desferma la seva tragèdia personal. En una travessa que ha de dur peregrins a La Meca, unes petites fuites fa desfermar el pànic i la tripulació britànica, atemorida davant un naufragi que a la fi no té lloc, fuig covardament del vaixell deixant centenars d’homes i dones a la deriva, abandonant-los a la seva dissort, fins que són rescatats per un altre vaixell. Evidentment, els oficials són jutjats i desposseïts de la seva condició.
Lord Jim tracta de redimir-se per tractar de recuperar el valor perdut, i al llarg de bona part de la novel·la ho aconsegueix, tot i que al final no escapa a un destí fatal escrit a la manera d’una tragèdia grega.
Zapatero ho tenia tot per passar a la història com a un estadista brillant. Jove, disciplinat, i fins i tot diria que d’una alta exigència ètica. Jo penso que era sincer en el moment en què va afirmar que volia resoldre l’encaix de Catalunya amb Espanya, o que aconseguiria que Espanya assumís el seu passat de terror i genocidi franquista, amb unes noves bases democràtiques. Crec que era sincer quan semblava disposat a arreglar, no el problema del terrorisme, sinó la qüestió basca.
Tanmateix, anava d’oficial d’un vaixell rovellat, en mal estat, ple d’una tripulació de baix nivell moral i tècnic, disposada a amotinar-se en qualsevol moment, anomenat PSOE, navegant per un mar incert i imprevisible, ple de perills i esculls a cada indret, anomenat Espanya. Va disposar de les seves oportunitats. De donar un cop de puny a la taula i fer ulls sords dels cants de sirena, perquè tot president sap que hom pot perdre les eleccions, hom pot ser deposat per les forces fosques del propi partit, el que no pot ser és perdre el combat de la història.
I el pànic, la por, ha fet que abandonés precipitadament les seves responabilitats històriques. La por al PP, aquest partit que té com a president un criminal de guerra, que hauria de ser jutjat pel tribunal de La Haia, i als fantasmes de la guerra civil. La por a l’amotinament dels barons (bé, tècnicament seria millor parlar de cacics) del seu partit. La por a la por. I primer va trair els catalans. Va sacrificar Maragall (pel pecat d’anar per lliure). Va burlar-se de la memòria dels republicans, dels exiliats i dels qui estem encara en guerra contra l’Espanya nacional, sublevada encara contra la legitimitat republicana. I finalment, ha demostrat no tenir el valor suficient per fer un mínim esforç per la pau.
Que jo sàpiga, quan hi ha un desig d’acabar amb un enfrontament armat, els dos bàndols han de fer gestos d’aproximació. La manca de valor d’oposar-se a una fiscalia que és capaç d’empresonar gent a la carta, saltant-se la pròpia legislació, com el cas de de Juana, quan s’és incapaç ni d’apropar cap pres… francament, això ha estat un acte de covardia. I això es llegeix a la cara del propi president.
No sé si, com el personatge de Conrad farà res per redimir-se. Faria molt malament en deixar-se arrossegar pel corrent, que l’arrossegaria vers els esculls del judici de la història, força menys literari que el que els lectors poguem fer a Lord Jim
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Passarà a la història com un mentider, com una persona que diu una cosa i n’acaba fent una altra. Tu mateix cites algunes de les promeses que el president del govern espanyol no ha complert: respectar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya; fer tot el possible per, mitjançant el diàleg i la negociació, impulsar un procés de pau a Euskal Herria; fer una llei de la memòria històrica que condemnés el franquisme i retornés l’honor als republicans represaliats i exiliats, etc.
Zapatero ha demostrat tenir poca talla com a polític. No ha volgut arriscar gens i ha actuat sempre a remolc del que defensava el PP i el sector més ultra de l’opinió publicada espanyola. En aquests moments li queda molt poc marge de maniobra per redimir-se. El seu cinisme ha quedat al descobert, i no crec que el tarannà el pugui salvar davant del "judici" de la història.