Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Fa un any i mig, el meu convilatà Antoni Simon, professor de la UAB, després de coincidir en la presentació d’un llibre que havia coordinat sobre la Transició, em va eniar la seva recent obra Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol, que porta el certificat de qualitat que atorguen les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Tenint en compte la feinada que tenia, aquest voluminós llibre va anar a petar al racó de les lectures pendents. Després de molt de temps, i en un breu període de treva entre les meves moltes obligacions, vaig encetar-lo.
De vegades no sabem que tenim a les llibreries. L’obra d’aparença més modesta ens dóna sorpreses. Si no fos per l’extensió i el volum, diria que és una petita joia. Ara ja sé que puc dir que es tracta d’una obra majúscula, que inexplicablement (o no) ha passat desapercebuda.
Tot i que estic encara a la plana 298 de les prop de 600, que per tant, encara no goso fer una anàlisi detallada (cosa que ja faré quan acabi) he de dir que, tot i no resultar revolucionari en els seus plantejaments (les obres de Quim Albareda i Xavier Torres ja anaven molt en aquesta línia) és capaç de fer una lectura historiogràfica insuperable.
Desestimant Hobsbawn, no podia ser d’una altra manera, reprèn les concepcions de Benedict Anderson sobre comunitats imaginades i dissecciona clarament la creació de la consciència nacional espanyola a partir de principis del segle XVI, creant els mites fundacionals i la batalla intel·lectual per l’hegemonia castellanista, així com l’opció per un model d’estat, no només centralitzat, sinó amb vocació totalitària.
És de destacar com els intel·lectuals al servei de la corona actuen com a simples guionistes davant l’opció de poder que emana de la Cort, i com els interesos de les classes hegemòniques necessiten justificar filosòficament el que en realitat és pura delinqüència organitzada (en termes políticament correctes denominat política imperial)
La qüestió és que en la primera part, Antoni Simon, un tipus que té la fusta d’un gran historiador i la modèstia personal d’un intel·lectual honest dedicat a les seves investigacions, fa la genealogia del nacionalisme espanyol, d’aquest que diuen que no existeix, i posa en evidència que tot està basat en mites i creences forjades per un conjunt de llepaculs de cort.
L’interessant de la història, no és tant el coneixement del passat com la comprensió diàfana del present. Quan penso en Gent com Quevedo, Encina, o altres tipus així, no puc deixar de tancar els ulls i veure l’Elorza, en Sabater o altres que, rere el seu pensament acadèmic, no fan més que servir de cobertura ideològica als matons de la classe.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com deia Josep Fontana, la història serveix tant per a conèixer el passat com per entendre el present. I sobretot, per preparar el futur que voldríem.
Bones Festes i Feliç Any Nou!