Bombolles

Avui he publicat aquest article a El Punt, sobre l’especulació immobiliària. El trobareu en la seva plana original si punxeu aquí

Una coneguda anècdota explica que el pare del
president Kennedy, un poderós home de negocis de Wall Street, va
entaular una conversa informal amb el seu enllustrador habitual.
L’home, que mentre realitzava la seva feina solia xerrar sobre temes
intranscendents, va comentar que les coses li anaven bé des que feia
poc havia invertit els seus estalvis a la borsa. El multimilionari,
després de pagar el servei, va cridar el seu agent financer per
desprendre’s de totes les seves accions. Havia fet la reflexió que si
un treballador de recursos migrats havia estat convidat a jugar-se els
diners en la piràmide especulativa del mercat de valors, és que ja no
quedava ningú més per alimentar la base. Aquell gest va resultar
crucial. Al cap de pocs dies, el dimarts negre, la borsa es va
esfondrar. Molts ho van perdre tot. Centenars de bancs van fer fallida.
Milers d’empreses eficients van haver de tancar les portes. Milions de
persones van quedar desocupades i abocades a la pobresa. El sistema va
quedar col·lapsat, i el fantasma del comunisme i del feixisme recorria
Europa i Amèrica.

Una coneguda anècdota explica que el pare del
president Kennedy, un poderós home de negocis de Wall Street, va
entaular una conversa informal amb el seu enllustrador habitual.
L’home, que mentre realitzava la seva feina solia xerrar sobre temes
intranscendents, va comentar que les coses li anaven bé des que feia
poc havia invertit els seus estalvis a la borsa. El multimilionari,
després de pagar el servei, va cridar el seu agent financer per
desprendre’s de totes les seves accions. Havia fet la reflexió que si
un treballador de recursos migrats havia estat convidat a jugar-se els
diners en la piràmide especulativa del mercat de valors, és que ja no
quedava ningú més per alimentar la base. Aquell gest va resultar
crucial. Al cap de pocs dies, el dimarts negre, la borsa es va
esfondrar. Molts ho van perdre tot. Centenars de bancs van fer fallida.
Milers d’empreses eficients van haver de tancar les portes. Milions de
persones van quedar desocupades i abocades a la pobresa. El sistema va
quedar col·lapsat, i el fantasma del comunisme i del feixisme recorria
Europa i Amèrica.

Aquesta història, un clàssic que fan servir
sovint els historiadors de l’economia, torna a córrer darrerament en
articles d’opinió i blocs amb una freqüència inusual. És el cas de
l’escriptor i blocaire Alberto Noguera, que recentment recollia una
notícia del mes de novembre passat del diari Las Provincias, de
València, en què s’informava que agents immobiliaris aprofitaven les
cues d’immigrants davant la delegació del govern per oferir la compra
de pisos. Alguns, no sempre regularitzats, ni amb les garanties
exigibles per a una operació d’aquestes característiques, acaben
embrancant-se en hipoteques col·lectives, de vegades temptats per la
revaloració «segura» del seu habitatge; entren així en la piràmide
financera i la bombolla s’infla encara més. Tampoc no són estranyes les
jugades especulatives en què financers de barri sense escrúpols (abans
anomenats «prestamistes») ensarronen immigrants que no poden
pagar quantitats abusives, i que van permetent enllaçar hipoteca rere
hipoteca, mentre els rèdits de la revaloració van concentrant-se en
poques mans.

El problema és que, com gairebé tothom coincideix a
dir, l’excés de pes de la construcció i l’especulació immobiliària fa
de l’economia espanyola, i per extensió la catalana, una de les més
vulnerables d’Occident. No es tracta de cap afirmació pròpia, ni tampoc
una anàlisi exclusiva de qualsevol grup antiglobalització. Ho reiteren
revistes poc sospitoses d’esquerranoses com The Economist, ho
denuncia la Comissió Europea, ho corroboren les Nacions Unides, ho
recorden els organismes financers internacionals i els experts de
l’OCDE. Fins i tot el mateix Vladímir Putin, quan en una trobada del G8
va ser criticat sobre l’escàs clima de llibertat i l’elevat nivell de
corrupció econòmica a Rússia, va replicar Zapatero recordant que diners
mafiosos, i mafiosos amb diners, corren lliurement per les nostres
costes, rentant capitals il·lícits amb el negoci del totxo. No som, per
tant, els més indicats per anar donant lliçons d’ètica política ni
econòmica.

Hi ha un fet incontestable. Segons un informe recent
de «la Caixa», des de fa més d’una dècada hi ha un greu desfasament
entre habitatges construïts (entre 600.000 i 900.000 anuals) i una
creació de noves llars que no supera els 400.000, incloses segones
residències i immigració.

És evident que la situació actual, en
què continuen creixent els preus malgrat que no s’estén la demanda, és
un desafiament a les lleis del mercat i de la gravetat. Només s’aguanta
a partir de la creença que el valor de l’habitatge no pot baixar,
presumpció falsa, si tenim en compte el Japó, que, després de l’esclat
de la bombolla immobiliària dels vuitanta, va assistir a una caiguda
dels preus fins a la meitat del seu valor màxim, que va fer trontollar
el seu sistema financer i amb la conseqüència d’una dilatada etapa de
recessió. Més a prop en l’espai i el temps, enguany els preus
immobiliaris han davallat prop d’un deu per cent de mitjana als Estats
Units, i les perspectives auguren un aprofundiment d’aquesta tendència.
Un segon indici d’alerta és que els Joseph Kennedy actuals, és a dir,
els grans grups econòmics enriquits amb la construcció i l’habitatge,
estan canviant de lloc els seus diners. Inverteixen en obra pública o
en el que s’augura com el gran negoci dels pròxims anys, el camp
energètic, i abandonen silenciosament un sector que podria esclatar
dramàticament per no haver estat intervingut ni regulat a temps. Tot
plegat, el més probable és que els historiadors de l’economia d’aquí a
mig segle s’estirin els cabells en veure el comportament col·lectiu tan
irresponsable d’aquests últims anys, el que nosaltres pensem sobre el
grau d’estupidesa que va acabar generant el crac del 1929.

Afegeix un comentari