Espai de Dissidència

Avui Montilla serà investit president. Un fet sorprenent, sens dubte, per a ell, perquè probablement quan estudiava geografia a l’escola devia desconèixer que seria president d’un país del qual n’ignorava l’existència. Avui, molts anys després d’haver arribat al que hauria de ser la seva llar, un gir curiós del destí, amb tots els pronòstics, i probablement els vents en contra, ocuparà el lloc de molt honorable que el fa ser president del nostre (i el seu) país. No sap on es fica.

No em rebaixaré a fer comentaris dels que he llegit per aquesta blogosfera i que qüestionen els seus orígens. Al meu entendre, tot i no inspirar-me grans simpaties polítiques, qualsevol president investit pel Parlament, sigui d’on sigui, té dret a ocupar el despatx principal de la Plaça Sant Jaume. Posats a triar persones nascudes fora, és clar, hagués preferit Mathew Tree o la Lucrecia. Tanmateix, avui en sentir-lo no he pogut deixar de pensar en el rei de la Patagònia.
Orélie Antoine de Tounens va ser un viatger francès que, sense haver-ho planificat en absolut, després d’establir una aliança amb els indis maputxes va decidir fundar el regne independent de la Patagònia l’any 1860. Per als indígenes era una solució davant la creixent pressió assimiladora de les repúbliques de Xile i Argentina, que es disputaven aquell territori en una expansió similar a la conquesta de l’Oest protagonitzada per nord-amèrica. El que havia de ser un simple gest auspiciat principalment per França, una jugada diplomàtica habitual en l’època, va fer que Orélie Antoine I es cregués realment un autèntic rei independent. No va passar gaire temps abans que els estats qüestionats el fan detenir, empresonar, i finalment tancar en un manicomi, acusat de pertorbar l’orde públic, i acabar, ell mateix, pertorbat. Els amos, a la fi, acaben imposant la fi del joc.
Després de diversos avatars, anades i tornades, intents deseperats per recuperar el seu tro acaba morint el 1878. El curiós del cas és que des de París, els seus descendents encara reivindiquen la seva herència legítima, i el seu hereu actual, Phillipe Paul Alexandre Henry Boiry, conegut com a Príncep Felip, a banda d’emetre segells i moneda pròpia, manté relació amb els escassos indígenes supervivents a l’assimilació forçada (forçada pels Regminton i Winchester) dels estats argentí i xilè.
Penso en Montilla, perquè com a nou president de la Generalitat corre el risc de creure’s president d’una nació. I ja sabem que els seus, si no es porta bé, l’enviaran al manicomi, qui sap si a un exili a París, i qui sap si passarà els seus dies emetent segells del seu regne perdut. Poca broma. Cap dels set darrers presidents de la Generalitat (Casanovas, Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall) n’ha sortit indemne per tractar de representar la reserva índia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!