Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

17 de novembre de 2006
7 comentaris

He deixat de ser d’esquerres

Aquest matí, cap a quarts de vuit, he descobert que ja no sóc d’esquerres. No es tracta de cap sorpresa. Malgrat el meu tarannà escassament optimista, no han pesat tant les decepcions com l’observació callada de les realitats que m’envolten, la buidor i la mediocritat amb què aquells que pensaven que un altre món millor era possible i necessari, han renunciat, de franc, als seus projectes.
Aquesta sensació tampoc no m’ha vingut de cop. Es tracta d’un procés lent i esmorteït, basat en un distanciament entre les excuses dels polítics disfressades de discurs i la meva consciència independent, perquè he d’advertir-vos que, encara que hagi deixat de ser d’esquerres, tampoc m’he tornat de dretes. Simplement, en l’abdicació col·lectiva d’aquells partits que s’erigeixen (i presumeixen) de romandre en un cantó determinat de la geografia política, me n’he quedat al marge. I ara visc en un llimb electoral, al costat d’aquest creixent grup anomenat els “sense partit”.

La meva biografia m’hauria de portar a ser una persona d’esquerres. Provinc d’una família d’estricta i ortodoxa classe obrera. Si m’he promocionat socialment ha estat gràcies a aquella moral de combat anomenada perseverància i per la meritocràcia que, més mal que bé, garantia precàriament el sistema educatiu. He cregut sempre en valors com el compromís i la solidaritat. Sóc dels que pensen que les desigualtats artificials (les provocades per la injusta distribució dels recursos materials i immaterials) s’han de combatre i buscar mecanismes efectius per compensar-les. I, posats a confessar coses, tenint en compte els meus avantpassats llibertaris, sóc dels que creu que qualsevol sistema econòmic i social han d’estar basats en la racionalitat i la moral.
Tanmateix, avui he trobat la gota que vessa el got. Com deia, a quarts de nou, mentre m’anava prenent el te matinal, navegant per la plana web de La Vanguardia, m’he trobat el projecte govern del Tripartit II, El Retorno. Amb mirar-me la part d’educació, ja n’he tingut prou. Demagògia populista, més sisena hora i més pacte nacional. Acontentament d’alguns pares i de tots els empresaris, a costa de la salut mental i emocional dels nens. Podríem continuar amb capítols diversos que no generaran més igualtat, i per tant, menys llibertat (sense seguretat econòmica i sous dignes no és possible) i per suposat, menys solidaritat (mentre els rics continuïn exempts de pagar impostos…)
Quan les autoanomenades esquerres basen les seves polítiques en acatar tot el que diuen els poders fàctics, i en tot cas, erosionar els drets i les imatges d’aquelles persones que mitjançant el seu esforç personal han aconseguit mantenir una rellevància; jutges, funcionaris, metges, professors, professionals de diversos àmbits que cometen el delicte de treballar per l’estat, en fi, és la història típica dels covards. Forts amb els febles, febles amb els forts.
Tot parafrassejant Montilla; què són les esquerres? Francament, estic desconcertat. En el seu orígen, l’extensa Assemblea Francesa durant la convenció, esdevenia l’espai físic on s’aplegaven els jacobins més radicals, els més ferms partidaris de la trilogia republicana d’igualtat, llibertat, fraternitat. Posteriorment, a partir del moment en què Marx va decidir dinamitar la Internacional primigènia i organitzar la classe obrera (tot excloent-ne formalment les altres) mitjançant els partits polítics i la participació en el sí dels estats (que no eren més que tinglados institucionals per assegurar l’hegemonia de les classes benestants), les esquerres simplement esdevenien diferents opinions polítiques (socialistes o comunistes) obsessionades a participar del poder, encara que fos subsidiàriament.
I vet aquí el resultat. Bakunin ja va advertir del que passaria. Es pot participar des de les institucions, encara que aquesta participació des de dins no canvia les bases de domini, sinó que més aviat acaba dominant les bases.
De la mateixa manera que molts podrien llegir aquí que parla un conservador, altres podrien veure en mi un criptoanarquista. En termes de Georges Brassens, un anarcho-bourgeois. Res més lluny de la veritat (si és que aquesta existeix en aquests temps). El que passa és simplement, que les esquerres han fugit. Han abandonat el camp de batalla. Ha estat una retirada silenciosa, i ens han deixat a la intempèrie.
Cap partit dels qui constitueixen el Parlament ni té la voluntat ni la capacitat de fer de la nostra societat un lloc més habitable. No afluixaran cap baula de cap cadena. No faran baixar el preu dels pisos ni perseguiran seriosament l’ocupació precària, ni tractaran de resoldre seriosament els problemes educatius (que bàsicament es tracta d’un tema d’hores, d’hores de pares amb els seus fills, i d’hores de pares que deixen de restar sotmesos a la tirania econòmica del treball). Els socialistes, com a homes d’estat modèlics, tractaran de consolidar l’estat, no pas com a institució redistributiva, sinó com a eina de control i de repartiment clientelar. Esquerra, com a partit que necessita urgentment un psicoanalista polític -corre la llegenda urbana que és la formació que més adeptes té entre els argentins addictes a Freud- i una Iniciativa que sommia a posar pedaços i més pedaços virolats en la darrera oportunitat que ofereixen les seves biografies per autoenganyar-se a l’hora d’autoconvèncer-se que eren d’esquerres.
He deixat de ser d’esquerres, tot i sospitar que no estic sol
  1. Això que has escrit al teu apunt és el que penso, i ho has expressat d’una manera molt entenedora i directa.
    Sospito, doncs, que tampoc no estic sol.

  2. La gènesi del problema rau a entestar-se a dividir les opcions polítiques en dretanes i esquerranes. Invoques els teus origens humils. Molt bé. Aquests poden donar peu – en determinades circumstàncies – a creure en la "repartidora". Però en el moment que dius que els teus han tirat endavant amb esforç, és que ja no hi creien gaire, en la repartidora.

    A més, el que avui convencionalment es qualifica de polítiques d’esquerres és un magma d’opcions incompatibles les unes amb les altres. És progressista oposar-se a la MAT o és una trasllació al segle XXI d’aquells que al XIX s’oposaven al ferrocarril? Les polítiques socials s’han de fer forçosament a cop de funcionari, o hi ha altres vies?

    Allò que avui es considera progressista abans no ho era, i al revés. Saps que al segle XIX els primers socialistes organitzaven balls per a homes sols (i no era pas que estiguessin a punt de sortir de l’armari)? Saps que algunes dones progressistes s’oposaven a la introducció del vot femení durant la República? Molts dels moviments que avui es consideren "progressistes" han nascut en àmbits molt allunyats de la classe obrera: feminisme, ecologisme…

    Ségolène Royal, la flamant candidata a la presidència de França sembla que vuilgui trencar amb l’estatisme extrem. D’on heu tret que l’estatisme sigui d’esquerres, o progressista, o jo què sé? Que potser una escola pública funciona millor que una de concertada? Que potser un dels molts hospitals de patronat – concertats dins la XHUP – que hi ha a Catalunya funciona pitjor que un de metges-funcionaris?

    I qui ha dit que a Catalunya les opcions sobiranistes són d’esquerres? Les opcions d’ERC indiquen més aviat el contrari: el doctrinarisme per damunt de la nació.

    En resum: si has deixat de ser d’esquerres, benvingut al club. A partir d’ara, pots fer una cosa: davant un problema real, dóna la teva opinió sobre les solucions possibles, i defensa-les a fons. I deixa, sense por, que les etiquetes les posin els altres. Tenen data de caducitat més propera les etiquetes que les idees.

  3. Faig meves les teves paraules.  Algú va dir que ser d’esquerres és un luxe que els pobres no poden permetre’s.  Les esquerres són campiones a trobar eslògans i a fer-nos creure que la societat és de franc, que podem demanar i demanar sense límits (subvencions, serveis, beques, reducció de jornada, més vacances…).

    Després l’economia, que no entén de colors polítics, ja s’encarrega de fotre’ls un clatellot i fer-los baixar a la realitar.  Ai, no !  Que resulta que volen transformar la realitat, ostres tu…  I la transformen amb noves demandes sense límit.

    Després arriba el dia on gent normal, com tu, com a mi em va passar fa molts anys, s’atura un moment i veu com la gent que penca, la gent que s’esforça, acaba obtenint el mateix que els dròpols o els incompetents, tot en nom de la igualtat.  I decideixes que ja has fet prou el préssec amb les esquerres.

  4. Diria que un dels problemes que tenim és què ens han pres el significat dels mots i els conceptes i sense, esdevenen buits i cadascú li dóna el significat que més li convé. Per no parlar d’eufemismes com “mercat de treball” o “creixement” com a sinònim de desenvolupament i “progrés”, o de la categoria “treball” en la nostra societat, etc.

    Mitterand, amb González i després Blair, són el paradigma d’aquesta perversió: guanyar les eleccions amb la mà esquerra i governar amb la mà dreta. En Zapatero i la que en diuen la Zapatera (Royal), igual. Com diria Bernat Muniesa, estem en temps d’impostura i d’impostors.

    Així, de les diferents formes democràtiques que es poden adoptar, fa temps van abandonar l’anomenada “representativa”, la que significa representar i defensar conseqüentment els ciutadans que els han elegit, per un model en el que l’objectiu bàsic és gestionar el poder de l’Estat, de l’Administració Pública, en funció dels propis interessos de partit, d’altres poders i el de la pròpia xarxa clientelar construïda. O sigui, el que sempre a fet la dreta.

    D’altra banda, els darrers 24 anys, qui ha endegat, desenvolupat i aplicat a l’estat espanyol i a Barcelona i a la AM, les polítiques neoliberals? Que jo sàpiga no ha estat precisament la segona oligarquia política, la de dretes, que, de moment, i des del 82 només n’ha governat 8 d’anys, tot i que les va continuar i aprofundir i ara estan encantats amb el Sr. Solbes. Com abans ho estaven amb els Boyer, Solchaga, etc.

    Així, respecte de suposades polítiques d’esquerres, fa de mal dir, però, durant els darrers 15 anys de franquisme, del total construït un 50% fou habitatge públic. En aquests darrers 15, s’ha situat entre el 7 i el 17% aprox. del total. I així ens va, com Renfe. D’altra banda, no cal dir que la recent batuda de prostitutes i proxenetes al Raval de Barcelona és tot un “model” de polítiques d’esquerres. Sort que ara el Sr. Saura i la Sra. Mayol els ho arreglaran ja que, com a immigrants i treballadores d’un dels sectors més febles del nostre “mercat de treball” i de la nostra economia de l’“oci i el neg(oci)”, els hi facilitaran un habitatge alternatiu al precintat pels mossos i, aquests, les protegiran dels proxenetes (i dels clients) alhora que deixaran de ser denunciats per maltractaments i tortures pels organismes internacionals i, a les presons catalanes s’acabarà igualment amb aquestes pràctiques denunciades per l”Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans” de la UB. També hi afegiria la llista proposada a Ciutadà decebut ofereix vot d’aquest mateix bloc.

    Bé, com es pot veure no se’ls demana res de l’altre món, res que no demanin els ciutadans si els escolten, res que no puguin fer. Tampoc, sent com diuen d’esquerres, que s’embranquin amb temes difícils com revolucions, ni tan sols reformes o ruptures democràtiques. Res de tot això, no cal, només coses senzilles, quotidianes, fàcils i que haurien d’estar a l’abast d’uns governants d’esquerres eficients amb el poder a les mans.

    Respecte ERC, per no allargar-me més, podeu llegir la meva resposta al post Montilla, 1 – Zapatero, 0: Només pressa abans que torni ZP?

  5. jo he degut llegir un altre text.

    no sé com apareix gent de dretes aplaudint una conversió que no existeix. bé, jo no la veig enlloc.

    entenc una crítica als partits dits d’esquerres però en cap moment una il·luminació cap a la dreta liberal, clasista (i rància).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!