Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

21 d'octubre de 2006
5 comentaris

Anàlisi electoral (II) El Debat

Ho he de reconèixer. Devien ser les onze quan em vaig quedar adormit davant la televisió. Malgrat l’esforç per seguir el debat electoral, probablement l’únic d’aquesta campanya, la mediocritat generalitzada va anar endormiscant unes neurones que, com totes, han rebut massa descàrregues aquests darrers tres anys que vam viure perillosament.
No vull dir amb això que la política m’hagi deixat d’interessar. Ans al contrari, la trobo més seductora que mai. Ara bé, el contingut concret d’aquesta campanya és de tan baix perfil que cal prendre cafè compulsivament per no deixar-se vèncer per la son.
El debat d’ahir, en sí mateix, era obra de guionistes porucs i poc imaginatius (tot i això deixen escolar algunes de grosses com allò del carnet per punts). Tanmateix, l’interessant no era tant els intercanvis verbals i la retòrica continguda, sinó el llenguatge gestual, els cops dialèctis repartits a tort i a dret, la comunicació no lingüística que els líders establien entre ells, a la manera del conegut joc d’adolescents anomenat l’assassí, tot i que el programa d’ahir em va recordar a sis a traïció.

Tot i això, tractaré d’establir les meves anàlisis;

Tripartit: Els excomponents tracten de reivindicar la seva obra. Francament, el llenguatge poètic no ajuda. La seva feina d’aquests anys, tractada de reivindicar i justificar a tort i a dret podria resumir-se en l’estat del Carmel. Ho dic sense demagògia. Com a persona provinent de classe baixa, amb estudis, i per tant, en contacte familiar i amistós amb gent de diversa condició social percebo que les seves polítiques benintencionades resulten ineficaces. Un ajut per aquí, un ajut per allà, i una pila de papers per omplir no és una política de protecció social, sinó una carrera d’obstacles. A més, es nota que el disseny d’aquestes idees brillants s’elabora des de la part alta de la Diagonal. En general, la gent de classe baixa desconfia de les institucions, i en general, tret que no tingui una àmplia xarxa de protecció, no sap treure partit dels pedaços oferts. Els programes de rehabilitació dels barris ajuden només uns pocs. El Pacte Nacional d’Educació és una estafa a gran escala, els ajuts per vivenda no arriben a qui ho necessita, i a més, encareix la vivenda. No hi ha hagut cap política global i contundent que hagi servit àmpliament al conjunt de la població. Com a premi de consolació, i a partir de mesures de caciquisme de suburbi, quatre n’han pogut obtenir un copet a l’esquena, o una arrossada gratuïta. I para de comptar. L’esquerra, per fer polítiques de dreta per acció o omissió, ha quedat desacreditada.

Saura: Podria ser un personatge shakespirià. Simbòlic de tota una generació que va creure que era possible eliminar el capitalisme d’aquest país per implantar una democràcia popular. I de fet, hauria estat possible si no fos, perquè en el fons, la majoria dels dirigents comunistes d’aquest país, també provenien de la banda de muntanya de la Diagonal. Ells, tanmateix, es van desclassar. I aquells excomunistes que per la seva militància van perdre grans oportunitats, d’ascendir laboralment, d’obtenir prestigi entre els seus, es van separar, van haver de pagar un preu molt alt,… en el moment en el qual per fi toquen poder, en el moment en el qual creien que per fi podien canviar el món, descobreixen que després de tantes dècades de fracassos, el món els ha canviat a ells. I tracten d’aferrar-se a la posició obtinguda tan precàriament. I el preu a pagar és la submissió. La submissió al fort, en aquest cas els socialistes. És per això que no han fet gaire soroll, han tractat de comportar-se seriosament, han estat uns servidors fidels. Tanmateix, ja no recorden que ells havien vingut aquí per eliminar la pobresa, per implantar la igualtat. I ara se n’adonen, que fins i tot als ajuntaments que administren, a les noies que contracten a les llars d’infants municipals els fan contractes temporals i els paguen menys de mil euros. Realment ha valgut la pena? Molts dels seus votants, després de veure aquesta submissió, aquesta renúncia a aplicar els seus principis, el dia 1 de novembre aniran a retre homenatge als seus morts, i no s’acostaran a les urnes dels vius.
Piqué: Una tragèdia grega. O segons com es miri, una comèdia de Woody Allen. L’orador més brillant, l’home amb més talent i capacitat de seducció de la taula. Fins i tot diria que el més intel·ligent. Malgrat la meva aversió profunda al Partit Popular no m’importaria anar a sopar amb ell, i estic segur que tindríem una conversa interessantíssima. Tanmateix, la temptació de l’abisme, el poder d’atracció del cantó fosc de la força, ha fet d’ell el Darth Vadher de la política catalana. Precisament la seva brillantor el fa antipàtic. I la seva defensa d’uns valors indefensables, no cola. Malgrat el seu talent haurà de viure condemnat a una màscara d’acer negre, fins el moment en el qual decideixi rebelar-se contra el gran mestre de la força fosca, i mori com un cavaller jedi. Per ser del PP, ningú no l’escolta, i ningú no el respecta. Hi ha un detall en la lògica política catalana que no hauria de passar desapercebut. Ser del PP és un estigma que fa convertir a qualsevol en un apestat. Pots ser la persona més encantadora del món, encara que si s’arriba a saber que formes part del PP és com si qualsevol de nosaltres confessés pràctiques de canibalisme. Per tant, encara que tingués raó, ningú no l’escolta.

Carod: Perd en aquesta mena de debats de tots contra tots. A més, la seva campanya mostra una ambivalència perillosa. D’una banda, com a partit de govern, que ha tastat la seducció del poder, farà el possible, per entendre’s amb qui sigui, per tal de preservar la posició assolida per sorpresa ara fa tres anys. I l’ambició cega sempre sol acabar com el rosari de l’aurora, com ens expliquen els escriptors de tragèdies gregues. D’altra banda, i d’acord amb la sòbria campanya dissenyada per Lluís Bassat, es percep una estratègia de buscar la consolidació del seu espai. Als darrers comicis, ERC va fer un salt endavant d’aquests que fan època. Ara hi ha la necessitat de consolidar-se com a força electoral. Carod sap que mantenir-se per sobre de vint escons és un èxit. Com a partit sense quadres fa tres anys, i en expansió actual, sap que necessita fer madurar tècnica i políticament tant el seu personal com un discurs poc dibuixat, malgrat els esforços de guionistes, i literats en crisi com la Roca. Per tant, una legislatura en l’oposició (posició sens dubte més còmoda en els moments actuals) podria implicar el sorpasso respecte un PSC en hores baixes. Algun fitxatge sorpresa, i per suposat, la reemergència del debat identitari, que tancat en fals amb l’estatut, resorgirà amb més força encara en pocs anys, pot implicar una estratègia intel·ligent. Ara bé, tant Carod com el seu partit, tenen aquest problema de definició. I això, pel que fa a tàctiques militars sol ser mortal de necessitat. A més, ja coneixem que ERC es caracteritza per salts impressionants seguits de caigudes històriques.
Montilla: Fa una cara de perdedor que fa autèntica llàstima. No té mà esquerra, ni dreta, no té pegada, no té resposta, en el ring electoral és un desastre. Com es va poder observar, va rebre una i una altra vegada. Això sí, no pot negar-se que els sap encaixar. Tanmateix, se’l veu incòmode. Ell, un cacic de suburbi, que creu que Catalunya és com la Cornellà de mitjans dels vuitanta, em penso que pot sortir molt malparat en aquests comicis. Primer, hi ha la mort del pare. La defenestració de Maragall, el polític, malgrat tot, més ben valorat de tot, pel terrible pecat d’anar per lliure, li farà perdre vots de l’ala més catalanista del partit. I ell ho sap. I el vot que amb aquesta maniobra buscava, el dels votants socialistes absents a les autonòmiques, tampoc crec que arribi. És més. La seva mediocritat com a candidat, el comportament poc honest amb Maragall, i la sensació de ser un titella de Madrid farà que bona part de la meva família per sobre dels seixanta anys, d’aquests que han votat socialista des de 1977 hagi declarat la seva deserció davant les urnes. Com dirien els anarquistes negras tormentas atruenan los aires. Enfront de la pluja que li cau, la seva política de cacic de suburbi, la de donar ajuts a la clientela electoral, no sé si funcionarà amb una Catalunya que fa temps va deixar de viure a Cornellà.
Mas: Quan vaig veure el dvd electoral, vaig pensar que si em trobés en David Madí i Felip Puig pel carrer, i de nit, arrencaria a córrer. No sé perquè, quan els veig per la televisió trobo a faltar la banda sonora de Nino Rota. Mas és un excés tot ell. Un excés d’ambició, un excés de sinceritat, un excés de vanitat. I normalment, com a la carretera, els excessos es paguen. Abans de visionar el dvd pensava que CiU buscaria insistentment l’acord amb ERC. Primer com a exhibicionisme de catalalanitat, i després com a OPA hostil. Ara que m’he adonat com va el guió, crec que la seva aposta és arrossegar els escons que puguin, probablement fins 56-57, tres o quatre més dels que els donen les enquestes, per buscar un govern en solitari, tolerat pel PP, i amb un extripartit atemorit. L’excés d’agressivitat del candidat em molesta, tot i que em penso que li va donar la victòria per punts en el debat d’ahir (almenys fins abans de dormir-me). Francament, si guanya, i se li acut, per exemple, fer conseller d’economia a Sala Martín, no sé si continuaré dormint igual de bé. Estaria més tranquil amb algú de la capacitat institucional de Xavier Trias. Mas té massa ganes de ser president. I l’ambició, sovint juga males passades.
Tornant a Madí/Puig, crec que farien empal·lidir Maquiavel. Sóc dels que comencen a sospitar que les negociacions Mas-Zapatero van implicar, no només el cap de Maragall, sinó la imposició d’un candidat amb el qual fos impossible perdre. És a dir, Mas va bescanviar la Generalitat per un Estatut de fireta. La negociació de darrera hora dels pressupostos, encara reforça aquesta hipòtesi.

Pronòstic: Ara per ara, tot està obert, encara que imagino que CiU té les de guanyar. Ja veurem què diuen les enquestes demà (que d’altra banda no sempre són tan orientatives com haurien de ser) Imagino que Mas guanyarà per un marge escàs, i que hi tornarà a haver sopars secrets, negociacions florentines, i final sorpresa cap al pont de la Immaculada Constitució.

Nota final: Quan Saura es va inventar allò que els ciutadans fessin propostes per incloure-les a l’estatut, jo vaig proposar que el President de la Generalitat, deixés de ser-ho, per dir-se simplement President de Catalunya, i que aquest fos triat directament en eleccions a doble volta, en un calendari diferent a les eleccions al Parlament i per un període de sis anys. Pasqual, si m’haguessis fet cas, encara series president!

  1. És l’anàlisi més acurada i fonda que he vist, fins ara, de les eleccions de la Generalitat d’Amunt. Cap periodista, a sou, ha estat capaç d’arribar on tu.

    Bon nas!. Xavier, enhorabona.

    Rep una felicitació molt cordial.

  2. Coincideixo amb en Josep Blesa. És la millor anàlisi que he llegit fins ara. Fa pocs dies et vaig felicitar per un article i avui ho torno a fer. Si has llegit el meu apunt d’avui o l’article de Cuyàs al qual em refereixo, segur que el teu bloc és un dels que llegeix. I si no ho fa, ho hauria de fer.

  3. Per això ha estat el canvi Montilla per Margall.

    La política programàtica del PSC i la seva actuació política no canvia, és la mateixa amb Pasqual Margall que amb Montilla, articif del pacte del Tinell amb Joan Puigcercós.

  4. Això s’hauria de dir "El bloc d’En Filiprim"! Perquè mira que files prim, com hi ha món…!

    Ara, en això del President per sis anys, em sembla que discrepo. Algú s’imagina sis anys de Maragall? Jo no. I crec que l’aparell del PSC tampoc. Si més no, en Zapatero i companyia haurien trobat alguna fòrmula per fer-lo plegar abans d’hora, com ara.

    Sigui com vulgui, felicitats per la capacitat de dissecció. Amb blocs com aquest, la premsa escrita i els seus analistes apareixen com uns barroers productors de pinso neuronal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!