Espai de Dissidència

Dimecres passat, l’Institut Opina em va trucar a casa. Va ser la segona vegada que em van fer una enquesta electoral, i la primera, pel que fa a les eleccions catalanes. Em considero una persona inquieta i relativament ben informada, que llegeix els diaris, sol mirar-se programes electorals i és amatent no només a les paraules dels partits, sinó a tota la gestualitat per esbrinar els indicis que facin interpretar el significat profund dels seus missatges. A més, políticament independent, votant infidel que decideix en funció de les circumstàncies, i que no suporta els dogmatismes. És per això que no vaig tenir gaire problemes per contestar totes les preguntes amb una certa precisió i desapassionament. Totes, tret de dues.

La primera, referent als sentiments:
-Què se sent. Només català, més català que espanyol, tan català com espanyol, més espanyol que català, o únicament espanyol?
-… [silenci]
–Li repeteixo la pregunta?
Després d’un breu lapse de temps, vaig contestar.
–Sap què? La qüestió no és que em sento, sinó què m’agradaria ser, i francament em vindria de gust tenir la nacionalitat sueca o holandesa.
Touché. Sempre que em fan preguntes sobre els sentiments, aquests solen ser tan complexos que mereixen anar a la categoria de No sabe/ no contesta, que és, imagino, on el pacient enquestador em devia col·locar. Francament, el sentiment de pertinença em sembla irrellevant en el meu comportament electoral. Ja he afirmat més d’una vegada que són un no-nacionalista de debò, és a dir, que vaig per lliure, i que tinc una mala relació personal amb Catalunya, i una pèssima amb Espanya,  i em sento com Georges Brassens qui, amb la seva mauvaise reputations deia allò de le 14 julliet /je reste dans mon lit dulliet /la musique qui marche au pas /cela ne me regarde pas.
No sé a què treu cap això. La pregunta correcta hauria estat: què votaria vostè en un referèndum d’autodeterminació. Aleshores podria permetre’m el luxe de decidir no impulsat per una qüestió voluble com els sentiments, sinó en funció de criteris objectius, polítics i pragmàtics. El que fan alguns per tal de no fer les preguntes adients!
La segona, referent al meu comportament electoral.
Després de contestar quin partit creia que podia gestionar millor diversos àmbits, i que tinc força clar, així  com també tinc molt clar què votarà la meva família, em vaig quedar en blanc. No m’havia plantejat encara aquesta pregunta.
En el meu àmbit pròxim, entre bona part de la meva família, tradicionalment d’esquerres, he descobert que molta gent que sempre havia votat les esquerres, tenint en compte la conversió d’aquests partits presumptament progressistes en una mena de força liberal-papanatista, optaran per primera vegada, per quedar-se a casa. Per a mi, l’acte electoral he de reconèixer que és un ritual que em sedueix, i no he mancat mai a cap cita amb l’urna. Ara bé, m’assalten els mateixos dubtes que a familiars i amics. Per què votar esquerres si acaben fent polítiques que no gosaria fer ni Xavier Sala-Martín?
Algun lector benintencionat del meu blog, en una intervenció passada em va suggerir que apostés per ERC. Una vegada, fins i tot, vaig ser entrevistat a la seva revista després d’haver ressenyat un llibre del qual era coautor. Tinc alguns amics que són militants i es presenten, i sé que són persones honestes i preparades. Ara bé, ja vaig votar-los l’última vegada, i van fer la bejenada més gran de la història de l’educació mundial. La sisena hora, de la qual estan orgullosos (els psicòlegs infantils amb consulta privada també estan molt contents).
Avui he vist la llum. Quan tornava a casa en cotxe, he sentit l’eslogan del PAT. Partit Anti Taurí de defensa dels animals, Els animals al Parlament. Potser sí, que haurem d’apostar pels animals de quatre potes. Almenys no se’ls acudiran tantes animalades!