Feudalisme immobiliari

Nota; Aquest escrit va ser publicat a El Gra de Sorra el 2005. El recupero ara perquè, malauradament està més d’actualitat que mai.

Tradicionalment, el sòl agrari ha estat, en una societat com la nostra, la base de la riquesa i el poder. La possessió de la terra esdevenia el principal factor de prestigi social i font de rendes. I aquesta circumstància es remunta des dels processos de feudalització, a l’alta edat mitjana. Ja explica Pierre Bonassie, en analitzar aquest període, com les elits militars, mitjançant l’ús i abús de la força i la intimidació, i en un context de feblesa de les institucions polítiques, van privatitzar uns terrenys majoritàriament comunals a mesura que el país s’anava formant, i com tot això va acabar per configurar una estructura de la propietat que va condicionar profundament una estructura social basada en la desigualtat real i simbòlica.

L’arribada de l’edat contemporània, amb les seves revoltes socials, econòmiques, nacionals i polítiques va canviar, de forma aparent, aquest estat de coses. En teoria, les transformacions dels segles XVIII, XIX i XX van democratitzar el poder, van traslladar les fonts de riquesa a altres sectors nous com l’industrial, van generar estats administrativament més eficaços i van permetre eixamplar les classes mitges. En realitat, els mecanismes de poder i desigualtat s’havien perfeccionat. La gran propietat agrària havia entrat en crisi per la caiguda del valor del sector primari. Els propietaris, en canvi, majoritàriament s’havien reconvertit en financers, industrials, o com sempre, alts funcionaris propers a l’aparell dels estats, és a dir, es van mantenir al cim de la piràmide social. Es tractava, doncs, del que Arno Mayer en diria la persistència de l’Antic Règim. Al cap i a la fi, el poder no són només els diners, sinó les relacions, les influències, els contactes i el prestigi. La propietat del sòl, com sol succeir en aquests casos, continuava mantenint un fascinant atractiu per als membres de les elits. En certa mesura, esdevenia una representació simbòlica de la permanència de la desigualtat com a factor definidor d’un sistema basat en el poder asimètric.

Avui resulta difícil entendre tot el que envolta la bombolla immobiliària sense tenir presents aquests precedents històrics. Perquè… qui en són els principals beneficiaris? Qui prodest quo? Narcís Saguer, especialista en història rural, està fent un interessantíssim estudi sobre la reconversió dels antics grans propietaris en coneguts empresaris immobiliaris a les comarques de Girona. L’estudi es podria generalitzar a tot el territori. És conegut, per exemple, l’extensió dels interesos immobiliaris de la família d’Esperanza Aguirre, procedents de la noblesa i grande de España, a ciutats com Guadalajara, on s’està generant una nova ciutat a l’entorn de l’estació de l’AVE, a deu quilòmetres del centre. És evident que per poder especular no n’hi ha prou amb molts diners i pocs escrúpols. Les classes dirigents locals, hereves dels senyors de la terra, disposen de contactes i amistats arreu, d’antigues relacions clientelars, d’aliances familiars poderoses, de la connivència de la classe política. Al cap i a la fi, com a forces vives que atorguen i reben favors, són les que acaben dissenyant el paisatge present i futur. El seu poder real, molt més enllà que el poder fictici dels polítics no dubta a preservar els seus propis interesos indiferents a la destrucció del teixit social i ecològic de les seves comunitats, subvertint un determinat model de convivència, un tipus de economia i relacions socials determinades, per acabar imposant el guany immediat, el benefici fàcil acumulat en poques mans. A tall d’exemple proper. Al municipi J. l’alcalde s’oposa a la construcció d’una nova escola perquè al·lega que no hi ha terrenys. Paral·lelament ha declarat urbanitzable unes terres agrícoles pertanyents a una coneguda família que raportarà grans rendiments a la família B, propietaris absents. És a dir, els interesos de la comunitat (necessitat urgent d’una nova escola) són socavats pel sagrat benefici privat d’uns pocs. Les famílies que tinguin prou diners per comprar-se una adossada, no podran portar els seus fills a una escola digna.

Si ara fèiem esment a l’àmbit local, on els patricis controlen d’una manera directa, i podríem afegir descarada, la seva influència, a nivell global, les elits poderoses, més protegides a partir del seu anonimat, mantenen lligams molt estrets amb l’aristocràcia financera d’aquest país (els grans bancs) i connectats amb les grans constructores. Aquestes darreres empreses constitueixen avui un bon exemple d’aquest capitalisme fictici, atès que esdevenen empreses de fum. No hi ha cap paleta, cap enginyer, cap arquitecte. Només una vintena d’advocats la funció dels quals és gestionar (en alguns cas negociar de forma opaca) la concessió d’obres públiques o privades. Després, un cop obtinguts els diners, els administradors ja faran les subcontractes en cadena que permetran haver acumulat diners sense haver de fer res més que aconseguir que aquells qui posin un totxo damunt de l’altre siguin treballadors immigrants sense papers ni seguretat social. Mentrestant, els bancs es dedicaran a finançar les artificialment elevades hipoteques dels desafortunats que tenen la necessitat de dormir sota un sostre. És evident que tot aquest problema seria molt difícil de dur a la pràctica si els membres d’una mateixa família no estiguessin connectats als tres tentacles de la mateixa nebulosa d’interesos comuns. Resultat; la vivenda pels núvols; els beneficis d’uns quants per l’estratosfera; la justícia social escolant-se entre un esvoranc tan ample com el del Carmel.

Als darrers anys, quan s’ha constatat el greu descontrol dels preus, causant de grans danys a l’economia espanyola, a banda dels immensos perjudicis causats a bona part del teixit social, quan fins i tot els organismes financers internacionals han alertat dels greus riscos que el país corre per no voler controlar aquesta espiral especulativa, la política ha reaccionat tímidament, amb vocació de tapar forats, i amb la clara intencionalitat de no resoldre el problema. És clar, que d’altra banda, i també tenint en compte el poder de seducció que manté per a moltes persones l’artificial increment del valor de la seva propietat (i la possibilitat d’esdevenir uns especuladors subsidiaris), disposem d’un electorat poc exigent i una societat civil anestesiada poc disposada a encarar seriosament el problema. A qui no pateix directa o indirectament el problema, ja els està bé que pugi el valor de la vivenda. Ingènuament consideren que això els raporta beneficis. Com el feudalisme, no hi ha res millor que les relacions asimètriques de poder riquesa i influència, s’estenguin a tots els sectors de la societat, àdhuc els més modestos. L’èxit del feudalisme consisteix en això; l’addicció per la desigualtat. El conformisme fàcil de la submissió respecte dels de dalt, el plaer profund de la dominació respecte dels de baix,  la participació, en un graó o un altre de la desigualtat.

L’estat, per complir amb l’expedient davant la flagrant i sistemàtica violació de l’article 47 de la Constitució, aplica polítiques del tot inútils per fer veure que es fa alguna cosa. Algunes d’elles encara contribueixen a empitjorar la situació. En primer lloc, duu a terme una subvenció encoberta d’especuladors. S’atorguen ajuts directes per a l’adquisició de vivendes, és a dir, es posa més diners en mans dels compradors, que acaben indefectiblement en mans dels venedors. Aquests darrers, en veure que els primers disposen de més massa monetària, apugen els preus calculant a l’alça el nivell d’extorsió que poden arribar a aplicar damunt les famílies que requereixen una vivenda. Tot plegat, amb l’agreujant que aquest ajuts són extrets a partir dels impostos generals, és a dir, que són finançats amb els recursos generats per la ciutadania, i que són escamotejats a altres factors més estratègics com l’educació, la cultura, la sanitat o la investigació. El segon recurs també representa una redistribució en favor dels més rics. La fiscalitat de la vivenda, basada en ajuts indirectes a l’adquisició segueixen una lògica similar a la descrita en el primer punt. Amb els impostos de tothom, contribuïm a l’espiral especulativa, a banda que fa de la vivenda un recurs per al blanqueig de diners. En tercer lloc, s’obre una via caritativa. La construcció d’habitatges de protecció oficial, habitualment mitjançant l’humiliant procediment del sorteig, que se sol presentar com a un favor a la ciutadania quan tots els constructors saben que els preus que pagaran els presumptes afortunats seran superiors a la despesa ocasionada a les administracions. Al cap i a la fi, qualsevol arquitecte sap que el preu real de construcció d’una vivenda tipus, d’uns cent metres quadrats, sol ser força inferior als 75.000 euros. Finalment, acudim al clàssic del pedaç, quan es lloguen pisos a preus raonables durant un període limitat de temps. Al cap d’uns anys, els beneficiaris són expulsats vers les implacables urpes del mercat. Al cap i a la fi, és el Déu Mercat qui no pot perdonar que hi hagi insubmissos a la seva insaciabilitat, en la seva permanent demanda de més i més sacrificis humans.

És evident, que des d’una perspectiva democràtica, cal fer una gran reforma immobiliària com en el passat va resultar imprescindible la reforma agrària. El progrés de la il·lustració, de la societat liberal, dels drets humans, només van ser possibles quan es va acabar amb el feudalisme, quan damunt les runes fumejants de la societat estamental, es va proclamar la trilogia republicana de llibertat, igualtat i fraternitat. En aquest sentit, per a assolir la llibertat i el benestar dels individus no hi ha cap més remei que arrassar la llibertat de mercat i la sacralitat del benefici individual en un àmbit tan bàsic i sensible com és el del dret a la vivenda digna, dret fonamental recollit a la constitució, enfront a la inexistència del reconeixement del dret a especular amb un be bàsic. La Constitució reconeix el dret a la propietat. El consens bàsics de la ciutadania, també. El que ja no resulta tan clar és que la propietat no hagi d’anar acompanyada de determinades limitacions. Hom pot ser propietari d’automòbils, d’armes de foc o de mitjans de comunicació. Tanmateix, tothom sap que la propietat no és incondicional, que mai es pot fer un ús indegut que perjudiqui a la comunitat. Sembla que, pel que fa a l’habitatge, això no és així. Per què? Probablement, els descendents dels senyors feudals, hàbilment reconvertits en grans propietaris immobiliaris estan massa acostumats al despotisme. I la violació dels drets fonamentals, a canvi de beneficis i poder és una temptació massa forta per sotmetre’s al consens social.

S’imposa, doncs, polítiques globals i radicals que permetin eradicar la inequitat actual. Mesures que no siguin pedaços, que en què no calgui recórrer al fons comú dels impostos, que indefectiblement, acabaran en mans dels poderosos. A partir d’aquí enumerem possibles solucions, de més reformistes a més revolucionàries.

 

·        Si el que convè és expulsar els especuladors del mercat de la vivenda, sense tocar a penes el dret de propietat, el que es podria fer seria la clàusula de no revalorització. Quan s’escripturés un habitatge, el comprador mai podria tornar a vendre la mateixa vivenda per un preu superior al d’adquisició, tret de la desviació inflacionària de l’IPC oficial.

·        Mesures fiscals dissuassòries. Cens exhaustiu de la vivenda. Imposició d’una taxa, per posar un exemple, de deu euros anuals per metre quadrat per segona residència, vint per tercera, trenta per quarta, i així en proporció geomètrica. Mesures similars a habitatges pertanyents a societats pantalla. Recàrrec similar per vivenda desocupada. Al cap i a la fi, l’habitatge, encara que pugui ser privat, és un be d’interès públic. Hom pot tenir piscines, encara que quan hi ha foc al bosc, l’aigua ha de servir per apagar-lo.

·        Centralització de la totalitat dels habitatges de lloguer en una única agència, encarregada de gestionar l’administració, cobrar els lloguers, inspeccionar el compliment dels termes del contracte, cobrir els propietaris de les possibles incidències i fixar preus raonables. D’aquesta manera s’evitaria mobbing immobiliari, discriminació, relloguers, especulació i l’opacitat fiscal inherent a aquesta activitat.

·        Fixació administrativa del preu del sòl a partir de coeficients objectius, a partir de situació, accessos, qualitats de construcció,…. D’aquesta manera s’acabaria amb la mare de l’especulació, la llibertat de preus. La societat civil hauria d’ésser l’encarregada de valorar quin és el preu raonable i emprar els mecanismes necessaris, des de l’ús de la fiscalitat fins als instruments legals per dissuadir els propietaris de retenir sòl de manera artificial. Les administracions tampoc podrien incórrer en aquestes pràctiques (al cap i a la fi, els ajuntaments solen ser els primers especuladors). En aquest cas, el sòl mai podria representar més del deu per cent del valor de la construcció.

·        Expropiació forçosa del sòl urbanitzable, a un preu just, per part de la comunitat. En aquest cas, cada propietari de vivenda no hauria de pagar, al primer moment, el valor del sòl, encara que hauria de pagar un cànon anual a la comunitat per l’úsdefruit. No es tracta de cap mesura revolucionària. Ciutats com Amsterdam funcionen així. De la mateixa manera, la requalificació mai podria, en cap cas, suposar una plusvàlua. La temptació de beneficis astronòmics, a costa del benestar de la majoria, seria massa forta.

 

 

Dins del que serien mesures alternatives, i tenint en compte que els propietaris de sòl no són els únics culpables d’aquesta situació (també ho són constructors o institucions públiques, acostumats a demanar preus abusius a la recerca de beneficis astronòmics), hi ha altres possibles mesures alternatives a partir de les quals la ciutadania pot exercir, per la seva pròpia banda, el seu dret a l’habitatge digne. A partir de la tradició autogestionària de la societat catalana, combatuda a sant i foc pels franquistes i els restauracionistes, es podria fer:

 

·        Creació de cooperatives de propietaris, en las quals, diversos nuclis de persones constitueixin empreses, estretament vigilades pels seus components, per dur a terme, per iniciativa pròpia, la construcció de les seves pròpies vivendes. Paral·lelament, constitució de cooperatives de crèdit per poder finançar adequadament aquestes iniciatives (la banca tradicional, massa lligada a l’especulació, rarament acceptaria projectes d’aquesta mena, que atempta directament contra els seus interesos). Aquesta experiència no és inhabitual en l’actualitat i sol donar excel·lents resultats. Alguns sindicats duen a terme iniciatives semblants. Es tractaria de poder generalitzar-ho.

·        Impuls a l’autoconstrucció. Una de les millors inversions seria generar processos de formació en tècniques de construcció, electricitat, fontaneria bàsica per al conjunt de ciutadans. D’aquesta manera, i a partir d’una logística seriosa podria dur-se a terme projectes de construcció d’immobles al mínim cost. En certa mesura, seria substituir els diners (escolat entre diverses mans alienes, no sempre de la millor manera) per treball. No resulta infreqüent muntar centres religiosos o públics, a partir de la cooperació dels seus components en un temps rècord.

 

En certa mesura, la situació, ara per ara, és insostenible. De la mateixa manera que els pagesos de remença es van haver de revoltar contra els mals usos feudals, ens cal una revolta contra el mal ús de la vivenda.

 

Girona, març de 2005

Afegeix un comentari