Espai de Dissidència

En nom de la pandèmia s’han imposat un seguit de restriccions arbitràries i absurdes. I no, no sóc cap negacionista. I sí, evidentment, considero que la situació és perillosa. Tanmateix, la mediocritat, la por, la nihilista sensació de poder, la inexistència de tallafocs, la incapacitat de reacció de la gent, ens ha deixat en una mena de situació de dictadura postmoderna i tecnològica que dia, rere dia, sembla més difícil de suportar.

I això es veu clarament tant en les restriccions, com en les més absurdes contradiccions. Es deixa omplir el rodalies per anar a treballar, i en canvi, no pots desplaçar-te a veure la família el cap de setmana? Ets incapaç d’imposar el teletreball (sembla que només ho fa el 8% del 24% potencial), i en canvi, no deixes cap espai de trobada? Obligues a la gent anar amb mascareta ni que no hi hagi ningú a cinquanta metres a la rodona? Satanitzes la gent jove per voler quedar al parc mentre permets una celebració de mig miler de rics del cagar en un conegut restaurant de Madrid (responsables de sanitat inclosos?) Deixes a la gent sense feina i els continues obligant a pagar lloguers, hipoteques i impostos? I, de tot plegat, el toc de queda és la més militar i absurda de totes les restriccions. Al meu barri, abans de la situació actual no hi havia pràcticament ningú al carrer. Quin sentit té la prohibició més enllà de la sensació impune d’abusar del poder? Bé, sempre tiraran dels casos aïllats que els faran passar per generalitzats, o hem vist com l’anècdota l’han convertit en categoria, o sempre trobarem un grup de nois i noies que han volgut fer una festa a casa d’algú i que els detenen i exhibeixen com a perillosos delinqüents. Si cal exemplaritat, potser que detinguem i exhibim els responsables de les retallades a la sanitat durant la dècada passada, al cap i a la fi, responsables del col·lapse, i per tant, d’un elevat percentatge de morts.

Ofèn la nostra passivitat col·lectiva. Ofèn també percebre com estan fent servir les policies com a veritables agents repressius. Fins i tot a França, com ja ha passat a diversos països, detectem la promulgació de lleis mordassa, i assistim a una violència policial que entenc que pretèn ésser exemplaritzant i repressiva.

És per això que no és difícil arribar a inquietants conclusions. I que fa que sigui fàcil començar a creure’s algunes teories conspiratòries… o no tant. El cert és que amb la nova revolució tecnològica, milers de milions de persones esdevenen prescindibles. Ja ho hem vist a extenses regions del planeta, en què una majoria social viu als marges del sistema, en una economia informal i precaritzada, i en què la presència de l’estat es limita a una policia militaritzada. En bona mesura, fins i tot als Estats Units, els problemes dels assassinats racistes a mans de les forces de seguretat, adquireixen aquesta dimensió. La cosa és tan greu que assistim a una reconversió del sistema educatiu a una mena d’ensinistrament vacu on els docents s’han d’esforçar molt perquè els alumnes no aprenguin res, i puguin ésser els èpsilon del món feliç d’Aldous Huxley. La pandèmia posseeix també aquesta dimensió d’experiment social, sobre quanta arbitrarietat pot resistir una societat més o menys democràtica, en què el poder abusa i ensinistra la gent en l’exclusió del sistema. I això, resulta molt perillós, perquè encara cal buscar la vacuna adient per combatre aquest mal. I perdoneu que em posi romàntic: aquesta vacuna es diu Revolució.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!