Espai de Dissidència

En la vida anterior, ja havia mostrat tendència a ser introspectiu com un finlandès. Incòmode en festes multitudinàries, amb certa aversió per esdeveniments socials, havia donat prou mostres que la introversió no venia tant per la timidesa com certa confortable distància amb la realitat. Al cap i a la fi, aquesta sembla una característica pròpia d’un escriptor: processar el món, allò que percebem des dels sentits, com una concatenació de fets i actes on hom tracta de posar ordre al caos; llegir una sopa de lletres barrejades, on caràcters llatins, grecs, ciríl·lics se’ns barregen per confondre’ns, és un exercici que no defujo mai.

Amb la pandèmia, el confinament, el reconfinament, les fastigoses mascaretes, la sensació que l’stasi et vigila a cada cantonada, començo a sentir-me com aquell nòrdic, aïllat durant l’hivern a dins una cabana en plena tundra, a qui l’absència de sol comença a afectar. No és que trobi a faltar el món anterior, amb certa artificiositat social, ritus buits de continguts, desplaçaments excessius o converses redundants, sinó que la realitat, les persones, no deixen de ser proveïdors de matèria primera literària. Certament, la nostàlgia per les relacions reals tendeix a idealitzar situacions del passat on actes socials, tertúlies inacabables, o el gest de prémer la mà a desconeguts a qui t’acaben de presentar, semblen l’aliment necessari per a l’ànima. Certament, la meva és una ànima literària peculiar, on es pot barrejar l’aïllament nòrdic amb la saudade portuguesa –i amb l’imprescindible escepticisme català–, és potser per això que, al llarg d’aquests dies, experimento aquestes sensacions tan contradictòries entre la comoditat de l’aïllament i l’aclaparament de la clausura.

Com a poc expert en la literatura catalana, no tinc grans referents sobre literatura confinamentària en la nostra tradició. A diferència de Henry David Thoreau, filòsof amb entrada a la Història de la Literatura Nord-americana (i excel·lent escriptor), no tinc present algun exemple semblant, tret potser d’algun dietarista recent com Miquel Pairolí o, pel que sembla, el darrer Francesc Serés. Suposo que aquest període tan estrany, i tan desagradable a causa de la incertesa associada, generarà tot un seguit d’escriptura que pretengui reflectir aquest període tan estrany, en què el món exterior se’ns dreça com a una mena de bosc tan perillós i inhòspit com en els inquietants contes tradicionals europeus narrats amb la intenció d’aterrir infants.

Hi he escrit molt, aquests darrers mesos. Poc al bloc i molts articles i encàrrecs diversos. També unes quantes narracions tristíssimes -i al meu parer, reeixides-, tot i que ara se’m fa una muntanya perseguir i barallar-me amb alguns editors perquè me la publiquin (avanço que algunes me les publicaran, en versió bilingüe, a l’Argentina). No me n’he sortit (o potser sí) en aquesta mena de dietari intermitent que publico al meu Espai de Dissidència des del març, amb algunes entrades més o menys personals i filosòfiques, amb les d’anàlisi social i política, que és on normalment m’empenyen i m’empenyo. Tanmateix, i com reiterava al principi, em falta matèria primera. Tinc dèficit de relacions personals i excés de virtuals. Al cap i a la fi, el mateix Thoreau, mentre s’havia instal·lat en una minúscula cabana –tal vegada un contenidor de fusta- al costat de Walden Pond, anava, pràcticament a diari, a la biblioteca pública de Concord, a buscar llibres, fer algunes conferències, o a xerrar amb els seus veïns.

O, simplement, part de la meva saudade, aquest sentiment indefinit de malestar té a veure en què l’aïllament, contràriament al que podíem pensar, en esdevenir obligació ha deixat de ser un privilegi. I en el fons, els escriptors, amb certa tendència a conrear la nostra vanitat, ens agrada sentir-nos, com Max Stirner, únics.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!