Pobles

Jo vinc de Nou Barris, aquest districte tan poc glamourós de Barcelona, i que molts tracten de presentar com a paradigma de la classe treballadora. De fet, també hi provinc d’aquella categoria sociològica. Tanmateix, més enllà de les glorificacions que sovint perpetra l’esquerra –en un exemple pràctic de l’infern empedrat a còpia de bones intencions–, puc ben assegurar que els mites creats pels intel·lectuals burgesos solen ser estrets, incòmodes, i poblats de gent poc recomanable, com havia estat el meu barri durant la difícil dècada de 1970. La ciutat, aleshores, era més aviat hostil, contaminada, sorollosa, aclaparada per problemes d’habitatge, pobresa, delinqüència i altres perles que tan bé podien quedar reflectides –amb un toc d’exageració- a les pel·lícules de José Antonio de la Loma.

És comprensible, doncs, que en la meva ciutat, que com una vegada ens va explicar la nostra professora de Geografia de Magisteri, era la que disposava de menys metres quadrats d’espais verds per habitant, el més normal és que divendres al vespre sorgissin caravanes de cotxes en una estampida general vers la platja, la muntanya, el bosc, la urbanització o qualsevol cosa que satisfés les nostres necessàries dosis d’aire lliure que duem incorporat al nostre ADN de sàpiens que ha passat la seva pràctica total existència de caçador-recol·lector. I els diumenges al vespre, també confluíem en cues quilomètriques de trist retorn a la ciutat sobrepoblada que ens atreia tant com ens repel·lia.

Efectivament, malgrat que classe treballadora, pertanyia a aquella que el desarrollismo havia permès alguns petits luxes: cotxe (un atrotinat i sorollós Renault 8 de segona mà) i un petit apartament a una urbanització de platja. Era l’època en què paletes, pintors, metal·lúrgics, treballadors de la SEAT, gent que venia d’Andalusia, Extremadura, Galícia, també autòctons, havien caigut en la febre del terreno, un espai on poder edificar la teva pròpia casa prou lluny de la ciutat per oblidar l’estrès, i prou semblant al camp d’on havien hagut de marxar.

Com a infants, aquella era una oportunitat immillorable de l’experimentació de tot sàpiens en període de formació. Pujar-se als arbres, observar formigues, llençar-se pedres contra les bandes rivals. Com a adolescents, també experimentar en la complexitat (sovint miserable) de les relacions socials, l’alcohol, el sexe furtiu, i en alguns casos, amb altres substàncies –o idees– més destructives. De fet, hi ha tota una literatura generacional que comença a tractar aquests afers des dels marges de la sempre classista i tibada literatura catalana, addicta a la pitjor de les addiccions: la del neonoucentisme.

Caps de setmana i vacances vivíem al camp, encara que d’esquenes al poble. Perquè, de fet, hi havia poble. Un poble on vivia gent, nois i noies de la nostra edat, encara que separats per una cortina de prejudicis mutus. Coexistíem a les festes, en algun partit de futbol, potser, ja de més adolescents, a les discoteques. Tanmateix, les nostres eren existencies separades, encara que amb les seves corresponents excepcions. Devia tenir dotze anys quan vaig conèixer un noi de pagès, que vivia enmig d’aquells camps dels anys setanta amb tractors atrotinats i una agricultura de semi-subsistència, i que tanmateix, no era tan diferent de mi com prèviament imaginava I, tot plegat, representava el contrast fascinant de la faula entre el ratolí de camp i el de ciutat. Vaig perdre el contacte. Miro enrere i veig un país radicalment diferent, on tots nosaltres som personatges absolutament diferents. També recordo quedar fascinat per la noia adolescent del forn de pa del poble, que em mirava amb la mateixa inquietud que jo ho feia amb la meva curiositat. Hi havia incursions, tanmateix, a diferència del contrast entre alta burgesia i món pagès que descrivia Joan Marsé a la seva Últimas tardes con Teresa, ni el món rural, ni el proletariat de barri, ambdós en dissolució-transformació, hi havia prou atractiu, ni general, ni mutu. Estiuejants i autòctons vivien al marge. Eren dos països diferents, amb imaginaris propis, llengües diferenciades, prejudicis mutus. Imagino que tot això ha servit per explotar una certa voluntat d’enfrontament entre una Àrea Metropolitana que ha experimentat canvis profunds, i una Catalunya interior que tampoc no té res a veure amb aquella depressió perpètua de pobles grisos i mal endreçats.

A la universitat, concretament a Magisteri, va ser on per primera vegada vaig trobar-me amb companys –sobretot companyes- de pobles de la diversa geografia del país. Una classe no deixa de ser un espai força democràtic, perquè permet actuar en igualtat de condicions, i on el talent i el mèrit compten més que l’origen. La universitat és dels pocs espais de convivència social, i en la interacció van començar a caure els prejudicis, els tòpics, els llocs comuns. En certa mesura, la universitat t’obliga a deixar enrere alguns llasts d’origen, que en el meu cas tenien a veure amb els complexos de ser de barri més o menys “xungo”, mentre que en els pobles i zones rurals, en un moment de reconstrucció nacional, s’estava reinventant el territori. Recordo una companya de la Terra Alta que confessava amb orgull que era de la Unió de Pagesos. La cosa, tenia el seu mèrit, perquè en la politizada Autònoma dels vuitanta (una politització en retirada, tot s’ha de dir) tothom tractava de presumir de la seva secta marxista, maoista, leninista més tronada. Alguns anys després, vaig saber que la noia havia fet de regidora –potser d’alcaldessa del seu poble- i havia maldat per millorar-lo lliurant-se en ànima al seu poble, fet que equival a treballar per al conjunt de la nació. No cal ser gaire brillant per entendre que la Unió de Pagesos ha fet més pel país que qualsevol secta religiosa disfressada de política.

El contacte, en peu d’igualtat, modifica les percepcions. I el país, també s’anava modificant, a condició d’escapar del gueto. Perquè, certament, aquella Catalunya dels setanta i vuitanta era un país de guetos. De fet, encara ho és, amb una segregació que no deixa de ser una malaltia crònica. Tanmateix, l’atzar em va portar a marxar de Barcelona, i haver d’anar als pobles. No sé si resideix allà l’ànima del país, tanmateix, sí que hi havia gent que, en el moment d’interactuar, deixava en evidència la meva ignorància sobre unes regions desconegudes. I quan parlo dels prejudicis que van caure en aquell període, no em refereixo només als negatius i denigrants –els mateixos que la ultradreta unionista deixa caure contra la gent “de los pueblos”-, sinó també els positius. Recordo una vegada que vaig conèixer una assistent social d’un poble d’Osona. Acostumat a un indret on les navalles i les xeringues eren habituals, vaig deixar anar “doncs deus tenir poca feina”. Què vaig dir! Em va fer un inventari d’alguns dels casos d’una població que no passava dels cinc mil habitants, i vaig sortir tan deprimit que l’obra completa de dickens em semblaven novel·letes roses. Què agosarada és la ignorància, sobretot la meva, penso sovint. Poc temps després d’acabar la universitat, vaig anar a fer un voluntariat a Bèlgica, a la regió de les Ardenes, en un poble petit. La distància i l’allunyament cultural -en una Europa rica, plena, desvetllada i feliç– i el mateix inventari d’alcoholisme, drogaddició, dones maltractades, infants abandonats em va vacunar contra la superficialitat amb què la gent de capital tenim tendència a mirar-nos les postals dels indrets que visitem els caps de setmana i vacances.

Al llarg d’uns quants anys, he acumulat certa experiència. He treballat en zones rurals. He conegut el país de primera mà. He fet amics de tota classe, condició i comarca. Sóc més conscient que ahir dels malentesos culturals fonamentats en la mútua ignorància -i massa sovint, de certa supèrbia des de la gran ciutat-. Sapere aude, el coneixement ajuda, encara que no necessàriament ens fa més savis, ni intel·ligens, ni ens fa evitar les pedres del camí. Els pobles no són el que eren, ni la ciutat tampoc. El país canvia, encara que només ho fa en la direcció adequada a condició que ho fem units. El país és un tot, integrat en projectes comuns. El ratolí és més global que mai. Els pobles han après més a estimar-se a sí mateixos, per sort. La nació no es construeix amb prejudicis ni complexos, sinó amb prou autoestima. I, com deia aquella companya de Magisteri, la Unió de Pagesos ha fet molt per nosaltres. També per la gent que un dia vam habitar Nou Barris.

 

 

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat

Afegeix un comentari