Espai de Dissidència

Si ja de sèrie vivíem en la incertesa i la ficció, amb l’excepcional situació del virus global, la cosa es complica i s’acosta a les distopies més pessimistes. Malgrat que l’experiència del confinament rigorós va tenir un impacte molt negatiu en l’economia i la moral col·lectiva, allò que en diuen recuperació (eufemística) de la “nova normalitat” és endinsar-nos en una dinàmica depressiva i una deriva de control social.

Les mascaretes –una mena de marca opressiva i recordatori d’estat d’excepció– representen un fre per a les relacions socials, un depressor cívic, i un incentivador de recloure’s en la pròpia privacitat. Qui això escriu, que a priori podria sentir-se còmode des de l’aïllament interior, viu aquesta situació de manera incòmoda. La inspiració no sempre funciona si no existeixen estímuls externs. I, malgrat que m’allunyo tant com puc de les aglomeracions, tenir converses profundes amb gent interessant, solen ser un plaer cada vegada més rar i difícil.

És per això que, sense ser negacionista, trobo un cert absurd no poder passejar-se per la ciutat sense aquesta mena de pròtesi limitadora de la comunicació. Trobo lògic fer-la servir en espais interiors i tancats, que és on els epidemiòlegs assenyalen els perills principals. Tanmateix, la mascareta dissuadeix de passejar-se i badar. I el resultat és la depriment cascada de tancaments de negocis locals, alguns de tota la vida, que constato cada vegada que em passejo per Girona. Hi ha res tan depriment com una persiana abaixada?

Detecto, tanmateix, entre les persianes abaixades que, sobretot afecta a aquells negocis que és obvi que estaved de lloguer. Les darreres reformes legals van permetre lliurar el control de l’economia als “senyors de la guerra immobiliària”, fent que els preus dels lloguers acabessin funcionant com a extorsions mafioses. Si les coses anaven malament, el preu escanyava i el negoci fracassava. Si les coses anaven bé, el preu creixia exponencialment, i el lloguer, escanyava igualment. Total: feudalisme immobiliari, el gran mal de la nostra economia, i el responsable de l’atonia econòmica.

En circumstàncies com les actuals, caldria haver pres la determinació del control de preus, de la limitació de lloguers i estabilitat de contractes. Em diran… i el lliure mercat? Tanmateix, el cert és que els ERTOS comporten una reducció salarial que, en alguns casos, és molt elevada. Es pot abaixar els ingressos els treballadors de manera unilateral, i en canvi, no es pot fer amb uns preus immobiliaris abusius?

Certament, crec que la mascareta també cerca certa submissió a les normes. I, tot i que jo no comparteixo res amb els negacionistes, sí considero que s’està criminalitzant molt irresponsablement als dissidents. I la realitat és que, la pobresa i la desigualtat mata més que el virus, i la injustícia és una amenaça molt pitjor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!