Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

23 de setembre de 2020
0 comentaris

Cotarelo s’explica

Ramon Cotarelo i Enric Pujol, Ramon Cotarelo. Vivències i creences. Una conversa entre Ramon Cotarelo i Enric Pujol, Llibres del Segle, Girona, 2020, 292 pp. 

El pas de ser un acadèmic reputat a un personatge públic, derivat d’una situació de crisi sistèmica és, probablement, dels episodis menys desitjats per a un pensador. Ramón Cotarelo, fa una dècada, era conegut pels seus llibres –en bona part tractats i textos universitaris–, les seves desenes d’articles en revistes especialitzades, i les seves classes. Ara bé, foguejat en la lluita contra la dictadura, desencisat de la restauració borbònica, el seu esperit activista va tornar a emergir a principis de la dècada passada, primer al voltant dels dos desafiaments al règim del 77: el moviment del 15-M, i sobretot, la lluita independentista de Catalunya. I en aquesta darrera, com va fer Bakunin en el seu moment, va decidir posar-se al costat de l’oprimit polonès, que al de l’opressor rus, amb qui compartia llengua i nacionalitat, i de qui separava el seu instint de justícia universal. 

En altres paraules, Cotarelo ha exercit, (des de sempre, encara que només alguns ho veuen ara) d’intel·lectual, en un país sense. Un intel·lectual que, entre la justícia aliena i la injustícia dels propis, tria el camí kantià. El gest l’ha envoltat de polèmiques i soroll en un país, Espanya, amb una escassa tradició de pluralisme. No ho ha fet per simpatia o antipatia respecte a Catalunya (on tampoc es pot dir que s’apreciï especialment la independència intel·lectual), sinó per un sentit primigeni de justícia. I això, en una Espanya d’esperit gregari i intolerant, no s’accepta. Cal apreciar l’actitud d’aquest madrileny de setanta-set anys, no pas per posar-se al costat de Catalunya, sinó per posar-se al costat de l’ètica que, malgrat el que pensin molts esquerranosos desorientats, és intrínsecament universal. 

Cotarelo és un dels grans pensadors europeus, que compta amb una obra extensa i intensa. Políglota i de gran erudició, combina el coneixement dels clàssics grecollatins amb el món anglosaxó i el germànic. Inquiet, no es limita el camp de la ciència o la filosofia política, sinó que tendeix a integrar al seu discurs elements d’història o teoria de l’art en els seus textos. Els seus darrers anys, a més, han estat intel·lectualment prolífics en aquest camp. Paral·lelament, si bé ja durant la dècada dels vuitanta ja era conegut com a articulista en aquella època en què determinades tribunes periodístiques gaudien de certa autoritat, en la darrera dècada també ha participat de la informalitat d’articulista o blogaire. En el llibre de què parlem, també entra en la dimensió d’una fórmula altament atractiva: la del diàleg-entrevista-document entre intel·lectuals, a quatre mans, molt tradicional a França, i que també ha tingut un extraordinari èxit en els dos volums del tàndem Xevi Xirgo i Carles Puigdemont. 

Qualsevol que hagi llegit alguns llibres d’en Cotarelo s’adonarà que té cert tarannà de poltre salvatge, amb un pensament ràpid i intuïtiu que el fa saltar d’un lloc a l’altre amb tocs de genialitat, encara que amb alguna dificultat per seguir-lo. No és un autor fàcil, sinó que és dels que exigeix al lector concentració i paciència. És per això que ha funcionat tan bé la seva col·laboració amb l’Enric Pujol, historiador figuerenc de llarga trajectòria que té una àmplia experiència en el camp de la història del pensament polític -amb una trencadora òpera prima sobre epistemologia, El descrèdit de la història (1993)– i que ha fet de biògraf, especialment del complex i complet Ferran Soldevila, i ha aconseguit embridar un personatge tan contradictori i esmunyedís com Josep Tarradellas a partir de la desclassificació del seu ingent arxiu de Poblet.  

Al llarg del darrer any i mig, Cotarelo i Pujol han escrit aquest llibre en forma de conversa. El figuerenc ha estat capaç de conduir el poltre salvatge madrileny i en base a una relació de confiança i complicitat, i ha sortit aquest llibre relativament extens que ens permet llegir de manera clara i diàfana el pensament d’aquest intel·lectual europeu, amb lleus tocs d’edició, sense renunciar a aquesta interdisciplinarietat (ciència política, història, literatura, filosofia, anecdotari personal,…) que caracteritza Cotarelo. El llibre, d’altra banda, posseeix el segell de qualitat Costa-Pau, a partir de l’editorial gironina Llibres del Segle, que amb la base de l’enyorat Manuel Costa-Pau, els seus fills han seguit amb una aposta clara per una edició artesanal, curosa, i un catàleg molt potent.  

El llibre està dividit en cinc parts i dotze capítols, en base a les converses d’aquest darrer any i mig. Hi ha una primera part biogràfica, que ens permet endinsar-nos en les circumstàncies personals i generacionals que conformen l’intel·lectual; una segona part sobre la naturalesa històrica i política d’Espanya i una anàlisi exhaustiva sobre el sentit de l’anomenada Transició; una tercera part sobre la qüestió catalana; una quarta al voltant de les teories emancipadores i l’evolució de les esquerres polítiques i socials i una reflexió final sobre el moment actual sobre la pandèmia vigent i les possibles conseqüències de caràcter social i antropològiques que pot tenir en el futur. 

Resulta impossible resumir en un article limitant un contingut tan ric i complex, que no deixa de ser un retrat intel·lectual d’una de les veus més fresques del panorama contemporani. Podria semblar una paradoxa, que un pensador de setanta-set anys aporti certa frescor, tanmateix, em permetran que, qualsevol que hagi conversat amb Cotarelo, o assistit a alguna de les seves conferències no s’adoni de la seva vitalitat i entusiasme a l’hora d’interaccionar amb una realitat que, precisament no convida a l’optimisme. En tot cas, com a lector, destacaria les reflexions sobre la debatuda qüestió sobre la naturalesa d’Espanya, i la construcció dels seus mites històrics i filosòfics d’un estat que no ha trencat, encara, amb el seu estat feudal, i que esdevindria un paradigma del que seria el “nacionalisme banal”. La nació espanyola, com totes, una creació artificial amb el suport d’un aparell burocràtico-administratiu, seria el fruit de la intolerància forçada per l’uniformisme històric, a còpia d’expulsió de jueus, musulmans, i una visió religiosa fanàtica que persegueix religiosament tota dissidència. La idea de fracàs històric, de descomposició d’una nació que ha estat incapaç d’adaptar-se a la modernitat, que a més, especialment pel que fa a l’ordre fruit de la Transició, és la reconversió d’una dictadura feixista que manté unes relacions socials amb l’esperit de Los Santos Inocentes, de Miguel Delibes, i que persevera en la seva utopia d’un assimilacionisme castellanocèntric. Ho resumeix en una extraordinària frase: “Espanya no té un projecte de futur. Hi ha un projecte de passat” (p. 27) “és un enclavament feudal dins la modernitat europea”. Afegeix la terrible qüestió, patida en carn pròpia, que qualsevol opinió discrepant sobre aquesta mena de religió nacional, que qualsevol qüestionament de la nació espanyola, implica la marginació i l’ostracisme. Per tant, els intel·lectuals amb un mínim de projecció, no es poden permetre el luxe d’ésser independents i discrepar. “Si la teva lleialtat al teu país passa per sobre del teu sentit de la justícia i de la recta raó, has deixat de ser un intel·lectual” (p. 51) que, per naturalesa és universal i hegeliana. Catalunya, en aquest sentit, adquireix el paper d’heretgia en la religió nacionalista espanyola, per això és atacada d’una manera tan brutal i unanimista, no només per l’establishment, sinó també pels opinadors orgànics, i una opinió pública gregària, perquè representa la negació d’aquest “projecte de passat”. En bona mesura, l’aznarisme, potser la ideologia més triomfant de la Transició, és la recuperació d’aquesta força tel·lúrica i autoritària que travessa la història d’un país que fa més de tres segles que no guanya cap guerra i que és un imperi que recula i es descompon (malgrat que amb una mala salut de ferro).  

Aquí Catalunya, una nació sense estat, una minoria nacional, obliga a posar-se davant el mirall autoritari espanyol. I aquest mirall reflecteix aquest vessant reaccionari que fa que no s’agradi. Al cap i a la fi, Espanya és una nació insegura de sí mateixa, incòmoda davant la modernitat, incòmoda davant la pluralitat, incòmoda existencialment davant de sí mateixa, una Espanya que, com podem veure en aquesta darrera dècada, torna a tancar-se dins de sí mateixa.  

Sobre la qüestió catalana, també aborda directament el tema de l’actitud d’una suposada esquerra dogmàtica i rígida, incapaç (o refractària) a tractar d’analitzar una realitat que no encaixa amb els confortables esquemes i prejudicis. Rellegint els clàssics, dibuixa un país de classes mitjanes (que històricament han esdevingut els grups socials més revolucionaris, com és el cas de la independència nord-americana o la Revolució francesa) que converteix les esquerres en mariatxis de la monarquia. Evidentment, com ens assenyala darrerament en Vicent Partal, tot remetem-nos a un clàssic d’obligada revisió, Franz Fanon, també col·loca a Catalunya davant el mirall de la seva situació colonial, que és un sentiment creixent i que descriu amb menys boira la naturalesa de la relació amb l’estat. 

Podríem continuar. Són especialment brillants les seves reflexions sobre l’estat de les esquerres a nivell mundial, i la seva incapacitat de fer una lectura precisa sobre el moment històric, així com la viabilitat dels nous moviments com ara l’ecologisme, el feminisme, o les qüestions del gènere. Tanmateix, és impossible condensar un Cotarelo complex, matisat, reflexiu, als antípodes de la caricatura que han dibuixat detractors o partidaris. En aquest sentit, el llibre és altament recomanable tant per als que l’odien com als que l’idealitzen. Al cap i a fi, un bon intel·lectual no és aquell que pensa, sinó que ens obliga a pensar. I el llibre compleix aquest objectiu amb escreix. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!