Eleccions en temps de Restauració

Ja fa uns quants anys que he publicat diversos treballs d’història contemporània on proposo denominar l’actual etapa política com a la Segona Restauració. Les similituds amb la democràcia liberal d’opereta extesa al darrer quart del segle XIX i fins que Primo de Rivera va decidir anar per lliure, amb el règim actual semblen cada vegada més evidents. Sobretot en aquesta època d’eleccions, on els partits amb aspiracions malden per administrar el fracàs de l’estatut, i amagar la seva manca de projecte.

Si algú té l’interès i la paciència de mirar-se l’article on defenso la tesi abans esmentada, pot anar al següent enllaç http://www.periodicocnt.org/285dic2002/norte/index.htm#p1 . Aquesta versió, en castellà, va sorgir arran d’un reduït article de diari a El Punt, si mal no recordo, cap a l’agost o setembre de 2002, i algú em va animar a fer un article més extens per a una petita revista esquerranosa de filosofia “Orto” fins que el diari CNT de Madrid, sense que ningú no em sol·licités el meu permís, el va reproduir.
El fet és que en aquests darrers dies, tot just quan estic treballant en un assaig sobre les complexes relacions entre l’anarquisme decimonònic i els primers republicans, entre els llibres que rellegeixo m’he trobat amb les reflexions de l’historiador nord-americà Murray Boockhin.
A l’hora de valorar el context en què es produeix aquesta efervescència llibertària, no oblidem, la prevalença de l’anarquisme és un dels nostres fets diferencials més arrelats a la nostra realitat, i el més extès a tots els Països Catalans, ens recorda el moment, la dècada de 1880 en el qual la separació entre el món oficial i institucional i les aspiracions populars es van fer insalvables. És el moment en què els poders fàctics dissenyen un règim amb una façana democràtica, encara que basat en l’exclusió política i el silenciament dels dissidents. Es tracta d’una era econòmicament expansiva, amb una mena de febre d’or (tal com reproduí excel·lentment Narcís Oller a la seva novel·la homònima) en el qual contrasta l’expansió del luxe d’uns pocs amb l’extensió de la misèria urbana i rural. Alguns, es fan palauets. Els immigrants, empesos per la pobresa i la desestructuració dels seus móns antics, acaben a la perifèria de les ciutats i del sistema, condemnats a fer de mà d’obra barata. A què recorda, això?
Boockhin ens explica, també, que a nivell polític, els conservadors s’anaven fent liberals, mentre que els liberals s’anaven fent conservadors, fins a tal punt que l’únic fet que els distingia eren els diferents grups de poder que sustentava a cada partit. Als primers els donava suport la burgesia terratinent andalusa, als segons els conreadors castellans de blat. Les burgesies perifèriques, catalans i bascos, havien de fer negociacions florentines i humiliacions públiques per defensar els seus interesos. Les classes mitges, simplement, no pintaven res. Només participaven en tant que reus del caiciquisme polític; un pont, un peatge, una infrastructura, a canvi de suport polític. Els treballadors, per suposat, n’eren exclosos. El sufragi universal masculí, instaurat el 1890, era una enganyifa. Els resultats ja se sabien per endavant. Un partit es turnava l’altre. L’únic canvi era el de personal polític i el de les xarxes clientelars. Dues obsessions compartides, això sí; l’ordre públic i la unitat d’Espanya.
En fi, sembla que parlem d’avui.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *