Espai de Dissidència

Berlín va viure ahir una manifestació prou gran per als estàndards alemanys: entre 18.000 i 40.000 assistents, segons diverses fonts. Es tractava d’una protesta que qüestionava les restriccions -individuals i col·lectives- imposades per les autoritats arran de la pandèmia. Seria fàcil traçar una caricatura sobre els manifestants. De fet, les diverses cròniques periodístiques ho intentaven. I, certament, sembla que hi havia gent de diverses característiques i motivacions  més arrossegades per l’instint que per la raó.

Faríem bé de no menysprear la mobilització. No va ser la primera ni tampoc serà la darrera. En aquest conat de malestar i inquietud semblen confluir variats ingredients, que inclouen, es clar, variades dosis de reaccionarisme, addictes a les tesis conspiratives i creients confosos de les més diverses teories. Tanmateix, també hi havia un missatge que cal escoltar i interpretar, i que ens indica que la cosa anirà a més.

En primer lloc, la gent està molesta perquè la seva vida està essent sotmesa a restriccions personals difícils de pair. El tema de la mascareta (on, d’altra banda, no hi ha unanimitat mèdica i existeixen circumstàncies absurdes que denoten incoherència en les consignes) o les limitacions a les reunions, o la paràlisi econòmica són elements que irriten i angoixen a la vegada. Tanmateix, el més essencial de tot plegat és que el sacrifici que s’està exigint al ciutadà no es correspon amb resultats tangibles. El virus continua tenint un comportament capriciós i poc coherent, i encara no hi ha explicacions satisfactòries que expliquin perquè en uns llocs hi ha més intensitat que l’altra.

Tanmateix, hi ha un element molt poderós i del qual no se’n parla. Entenc que la majoria de ciutadans poden sacrificar part del seu benestar i llibertats. Tanmateix, això no pot ni ha de ser a canvi de res. En un pacte social tàcit la gent pot accedir a restringir la seva llibertat a canvi de protecció i seguretat. Tanmateix, les autoritats són incapaces (i probablement, ni s’ho han plantejat) d’oferir-les. Deixo de treballar, i a canvi, em pagues un sou. Faig de repartidor d’Amazon en l’economia informal, i a canvi, tu obligues a l’empresa a actuar d’acord amb una normativa laboral. Jo perdo ingressos, i a canvi es legisla una reducció dels lloguers i les hipoteques.

Penso que el negacionisme anirà a més, i la ultradreta serà capaç d’aprofintar-se’n gràcies a la canalització d’un ressentiment creixent. Un ressentiment que no s’apaivagarà amb paraules o racionalitat, sinó amb fets i gestos. A banda, hi ha l’experiència recent de la crisi del 2008, que va tenir resultats catastròfics i asimètrics en funció del grup social. La crisi financera va empobrir i desposseir bona part de les classes mitjanes. Si, ara per ara, hi ha els mateixos gestors que fa dotze anys, quina confiança podem tenir en què en una crisi més seriosa, les coses hagin d’anar diferents?

En els propers mesos, potser setmanes, veurem més manifestacions d’aquest tipus, on juntament amb els freakis antivacunes, trobarem persones raonables, formades i conservadores que simularan ser negacionistes per poder canalitzar la seva ira i ressentiment. I això no s’atura amb promeses de vacunes o injeccions de diners europeus que costaran veure en la quotidianitat, sinó si hi ha algú amb prou valor per emprendre mesures urgents com ara la Renda Bàsica Universal, el trencament del paradigma neoliberal, o certes dosis de planificació econòmica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!