El procés: un balanç

John Dos Passos, a Manhattan Transfer, afirma que tothom té el dret a escollir la seva pàtria. Aquestes paraules les posa en boca d’un francès, tripulant d’un vaixell, que a principi del segle XX, en arribar a Nova York decideix fer-se nord-americà perquè representa l’esperança d’un futur millor. Estaria bé recordar aquesta escena per comprendre la naturalesa profunda del conflicte Espanya-Catalunya i extreure’n algunes lliçons.

Certament, estem vivint l’enèsima onada repressiva que perpetra l’estat profund contra la dissidència independentista. És obvi que, fins i tot més enllà de l’animadversió anticatalana, aquesta sembla motivada per defensar el règim del 78 (versió remasteritzada del règim del 39). Per això s’està fent servir una maquinària judicial completament inquisitorial, es fa un ús desacomplexat de les clavegueres per espiar il·legalment dissidents i inventar delictes, i un ús intensiu de la propaganda. En aquest darrer punt no es tracta només de la manipulació periodística clàssica, sinó també d’una infiltració sofisticada a les xarxes socials, espai especialment emprat entre la militància independentista, a fi d’intentar desmoralitzar el republicanisme.

D’aquí les polèmiques estèrils, la potenciació dels conflictes interns o els debats marcadament identitaris (per exemple sobre la qüestió lingüística) que no solen portar gaire enlloc. Dubto que aquest conjunt d’estratègies tinguin efectivitat. El més intel·ligent i raonable seria la recerca d’una sortida negociada. Tanmateix, en una situació en què l’Estat té segrestat el govern, això sembla improbable, i és per això que aquesta cerrazón és el principal combustible que explica la resistència i la progressiva ampliació d’un independentisme transversal.

Passada almenys dècada i mitja de l’inici del procés independentista, la realitat és que s’ha capgirat completament la relació entre Espanya i Catalunya. L’independentisme mai no havia estat tan estès, i probablement és, amb algunes fluctuacions, majoritari i en expansió. I ho és, sobretot, perquè, amb la certesa que la monarquia parlamentària és la continuació del franquisme, una República Catalana resulta una sortida realista a la resolució del problema dels dèficits democràtics espanyols, i per desfer-se del pes mort del seu estat profund i d’unes elits tòxiques. En tots aquests anys s’ha produït, a més, una desconnexió emocional amb Espanya (en un context de globalització que fa que Barcelona sigui més a prop del món i més lluny de Madrid), en una deriva de descrèdit internacional, vulnerabilitat diplomàtica, tancament polític i mental, i una certa malenconia depressiva, acompanyada del ressorgiment dels vells fantasmes. Tot plegat, el panorama espanyol, malgrat que aquest pugui fer grans esforços per dissimular-ho, es caracteritza per una impotència intel·lectual, el retorn als antics complexos d’inferioritat i entotsolament, la resurrecció dels antics mites nacionals i el segrest dels seus símbols a càrrec de la dreta franquista. En altres paraules, la proposta espanyola de futur és el retorn al passat. Un passat imperial, falsament gloriós i uniforme, fruit de la construcció artificial i la idealització del la història que, com la majoria de societats europees, es va generar durant el romanticisme. El resultat ja s’està percebent: l’incendi territorial s’estén, els resultats de les eleccions a Galícia i Euskadi en són una mostra, i fins i tot la idea de Països Catalans ja no és tan improbable com fa una dècada. A més, fins i tot en l’Espanya despoblada s’està començant a percebre el gran Madrid com una mena de forat negre capaç de parasitar fins i tot l’Espanya de matriu castellana.

Catalunya no és exemple de res. És una nació fatigada, problemàtica, amb certs problemes de bipolaritat. Tanmateix, té futur. La independència es percep com una oportunitat democràtica, allunyada de les velles opressions, i una (vaga) promesa de prosperitat. És per això que faríem bé d’apartar-nos de debats tòxics al voltant de la identitat. Al cap i a la fi, com el personatge de Dos Passos, tots tenim el dret a escollir la nostra pàtria, que equival també a construir-la, que és tant com triar –i construir– el nostre futur.

 

Nota: article publicat a l’edició nacional de El Punt Avui

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.