Volem Amy Winehouse catalanes!

Una de les justificades crítiques que se li fa a la cultura catalana és que encara resta encarcarada per cert esperit noucentista: això és, obsessivament mesurada, d’un ensopiment harmoniós, d’una mediterraneïtat que els anuncis anuals de l’Estrella dibuixen com a una imposturada caricatura, i el pitjor de tot: un class(ic)isme on són sobrerepresentades classes mitjanes reclenxinades i s’exclou tota autenticitat. No és d’estranyar així que provocacions com el festival de “cultura txarnega (sic!)” la posi tan neguitosa 

És això, les representacions culturals del nostre país (que no deixen de ser una mena de programa polític col·lectiu) vénen massa condicionades per una òptica limitada. L’idealisme de nació dibuixa una utopia inconsistent de societat ordenada, mesurada, desapassionada, badallesca, desmenjada i tots aquells elements que poden aparèixer, per exemple, a les lletres políticament correctíssimes dels Manel. 

Certament, el noucentisme va tenir les seves virtuts, tanmateix, en la seva limitada idea de nació, va dedicar-se a bandejar qualsevol element sospitós, salvatge, incontrolat d’expressió capaç de sacsejar els budells de l’establishment cultural. Probablement hi deu passejar-se el fantasma de la FAI i dels desmadrats bohemis negres del modernisme que semblaven atemptar contra la “ciutat d’ivori feta de marbre i or /tes cúpules s’irisen en la blavor que mor”. Aquest programa político-cultural postnoucentista ens ha fet vulnerables com a societat, perquè precisament si una cultura ha de servir alguna cosa és per projectar autenticitat i per reflectir la immensa i desordenada riquesa de la diversitat, per qüestionar l’ordre innatural de les coses, per clavar coces i fer rodolar el carro pel plaer de veure les pomes córrer carrer avall, com ens recorda un poema de D. H. Lawrence (efectivament, el tipus del grup de Bloomsbory que va escandalitzar els britànics amb l’amant de Lady Chaterlay) 

Efectivament, m’agradaria que Catalunya tingués les seves Amy Winehouse, el seu propi club dels 27, amb aquesta mena de talent desbocat que exhibia aquesta bulímica i alcohòlica que exhalava soul com els àngels enrotllats del purgatori. A veure, ben segur, n’hi ha hagut i n’hi haurà. Algunes joves promeses de la poesia i la música apunten a la desmesura. Tanmateix, el nostre star-system és tan íntimament poruc, contingut i encarcarat que projecta una cultura catalana incompleta, acomplexada, incapaç de posar el focus sobre els genis incontenibles que malden per sortir de les ampolles on els nostres mandarinatges els han confinat. 

Efectivament, em declaro un fan absolut d’Amy Winehouse, i de Janis Joplin, i de Kurt Cobain, i de Jim Morrison, i de Jimmy Hendrich. El seu talent esclata com un volcà que acaba amb una pluja de foc autodestructiu. La cultura catalana no pot restar lligada per aquesta estúpida idea de poble sublim i sec… incapaç d’actuar com un tsunami que s’emporti per davant totes les antigues estructures caciquistes d’editorials, suplements culturals, agents i altra parafernàlia pròpia d’empresa funerària. Certament, potser no és necessari la deriva autodestructiva d’estrelles rutilants com la de la cantant jueva de Londres que es va atrevir a assaltar l’ànima de la música negra.  

Una cultura, si vol ser una cultura nacional, ha de tenir aquesta capacitat d’absorbir totes les manifestacions culturals, integrar-les, fer-les seves, sense cap por ni cap recança. I això va per a tots els gèneres. Volem Amy Winehouses catalanes! 

 

Afegeix un comentari